Los 39 escalones

De vuelta a casa mi marido y yo reflexionábamos. La función había ido muy bien. El teatro, casi lleno, respiraba suspense hasta el final. Laura estaba en boca de todos los que nos habíamos desplazado. Todos decían: “Que mujer más guapa! Es espectacular! ”Algunos (incluido su padre) estaban sorprendidos de su registro cómico. Yo no tanto, ya que de pequeña ya era una chiquilla comediante a la que el peque ya va imitando. El público ha reído y aplaudido fuerte al final, haciéndolos salir cuatro o cinco veces a saludar. Les costaba salir del teatro, parecía que querían más, que les sabía mal se hubiera acabado. Algunos comentaban: “Yo venía a ver a la bailarina y me he llevado una gran sorpresa, creía que habría baile”. Otros añadían: ”Pero que buenos son los cuatro en escena! Que genial pareja son Joe y Jerry de Sugar! Que atractivo, míster Hannay! Cuántos efectos especiales! Como se pueden hacer tantos cambios? Deben quedar agotados!” Tantos gestos, tantos tonos de voz diferentes… Parecían camaleones en transformación constante. Qué currada el director, Pau Doz! Que visionario de diseño global! una escenografía originalísima, movible y transformable en tan poco espacio.

Sombras chinas, persecuciones en tren, coches, motos, bajo el agua… Y recibiendo disparos yendo esposados. Luce desde el principio, y no decepciona ni un segundo, hasta el final. Música y sonido de película de Hitchcock, muy apropiados. Cuánto esfuerzo y creatividad denotan! Mucho talento, vocación y constancia que podréis encontrar en el Teatro Eixample de Barcelona. Nuevamente, la productora Som-hi films, la que nos hizo pasar tant buenos ratos con "Sugar, con faldas y a lo loco", no se ha puesto un reto fácil. Ahora tan sólo 4 actores entre los cuales dos actrices comparten papeles, interpretan 100 personajes, cambiando de vestuario, tonos de voces, sombreros, pelucas. Los actores son de probada valía cómica, destacando la actriz Marta Tomasa que interpreta el papel de Fe en "El secreto de Puenteviejo", Xavi Duch y Ruben Yuste, que fueron la pareja Dafne y Josephine de Sugar, siendo Ruben uno los protagonistas de "El fotógrafo de Mathausen" y Javier Arroyo "Jota" que lleva una dilatada experiencia teatral.

Artículo traducido del original publicado por

el semanario El 3 de Vuit

Els 39 esglaons

De tornada a casa, el meu marit i jo, reflexionàvem. La funció havia anat molt bé. El teatre, quasi ple, respirava suspens fins al final. La Laura estava en boca de tots els que ens hi havíem desplaçat. Tots deien: “Quina dona més maca! És espectacular!”. Alguns (incloent-hi el seu pare) estaven sorpresos del seu registre còmic. Jo no tant, ja que de petita ja era un vailet comediant a qui el xic ja va imitant. El públic ha rigut i aplaudit fort al final, fent-los sortir quatre o cinc vegades a saludar. Els costava, sortir del teatre, semblava que en volien més, que els sabia greu que s’hagués acabat. Alguns comentaven: “Jo venia a veure la ballarina i me n’he endut una gran sorpresa, creia que hi hauria ball”. Altres hi afegien: “Però que bons que són, tots quatre, en escena! Quina genial parella han estat en Joe i en Jerry de Sugar! Que eixerit, mister Hannay! Quants efectes especials! Com es poden fer tants canvis? Deuen quedar rebentats!”. Tants gestos, tants tons de veu diferents... Semblaven camaleons en transformació constant. Quina currada, el director, en Pau Doz!

Quin visionari de disseny global! Una escenografia originalíssima, movible i transformable en molt poc espai. Ombres xineses, persecucions en tren, cotxes, motos, sota l’aigua... I rebent trets anant emmanillats. Llueix des de bon principi i no decep ni un segon, fins al final. Música i so de pel·lícula de Hitchcock, molt apropiats. Quant d’esforç i creativitat denoten! Molt talent, vocació i constància que podreu trobar a l’Eixample Teatre. Novament, la productora Som-hi films, la que ens va fer passar tant bona estona amb Sugar, con faldas y a lo loco, no s'ha posat un repte fàcil. Ara tan sols 4 actors entre els que dues actrius comparteixen papers, interpreten 100 personatges, canviant de vestuari, tons de veus, barrets, perruques. Els actors són de provada vàlua còmica, destacant l’actriu Marta Tomasa interpreta el paper de Fe en “El secreto de Puenteviejo”, en Xavi Duch i Ruben Yuste, que van ser la parella Dafne i Josephine de Sugar, sent també en Ruben un dels protagonistes de “El fotógrafo de Mathausen” i Javier Arroyo “Jota” porta una dilatada experiència teatral. 

Article publicat per el setmanari "El 3 de vuit"

Blockchain

Segur que n’heu sentit a parlar, i quasi segur que ho trobeu complicat d’entendre. I ho és. La cadena de blocs és la tecnologia que està darrere dels famosos bitcoins, una criptomoneda de canvi virtual. Blockchain ve a ser una base de dades distribuïda que permet registrar i compartir informació dins d’una comunitat. Com ho fa? Crea un “llibre de comptabilitat” on s’hi anoten les transaccions digitals. Aquest llibre és compartit dins d’una xarxa distribuïda d’ordinadors on totes les transaccions es fan amb informació encriptada, segura i aportada una sola vegada. Els membres de la xarxa poden accedir a la informació i validar les actualitzacions a consultar per la resta de membres. Aquesta informació pot ser qualsevol cosa que es pugui definir digitalment: un contracte, una transacció,... bé, quasi tot. Increment de l’eficiència, menors costos, major productivitat i estalvi de temps són les grans avantatges d’aquesta tecnologia disruptiva, que farà desaparèixer les transaccions d’intermediaris. Des de grups hotelers a aerolínies, tots estan ja estudiant la possibilitat d’utilitzar-la per facilitar, per millorar, per fer més segures tot tipus de transaccions. Un exemple: En un viatge de negocis sol ser necessari ensenyar el passaport vàries vegades, en un sol lloc o en cadascuna de les etapes. Amb blockchain la informació del viatger podrà ser emmagatzemada un sol cop, transmesa i compartida de forma totalment segura, més còmode i accelerant els processos. 

article publicat al setmanari El 3 de vuit

Atàxia

L' atàxia (del grec a- que significa negatiu o sense i taxiā que significa "ordre") és un símptoma o malaltia que es caracteritza per provocar la descoordinació en el moviment de les parts del cos de qualsevol animal, l'ésser humà inclòs. Si les malalties són indesitjables, les desconegudes ho són més. El passat 28 de setembre vam poder assistir al concert COR ARTIS, recital solidari en benefici de l'Associació Catalana d'Atàxies Hereditàries. Dirigit per Maria Ivanovich, aquest concert a piano, acordió amb un contratenor i la Polifònica de Vilafranca, ens va atansar a una malaltia en què, com la música escoltada, els sentits es van veure copsats per seqüències pròpies de moments indescriptibles, com poden ser els que pateixen aquesta malaltia, per avançar en la cura de la qual manca investigació. Un president de ACAH en cadira de rodes amb total dependència  que, impensablement al acabar, va arrencar el riure dels assistents, i un amic molt conegut per molts vilafranquins, Josep Santacana, que en patir-la va encapçalar aquesta iniciativa tan emotiva, ens van permetre gaudir de la música i les meravelloses veus de la Polifònica en el marc incomparable de l'Auditori de Vilafranca del Penedès. Va ser un concert a l’inici desconcertant que va anar creixent fins el punt que la intèrpret semblava la mateixa malaltia. Melodies sense harmonia donaven píndoles balsàmiques a éssers que la pateixen i a d’altres que, escoltant, reduïen les seves lamentacions banals. Molta sort a ACAH que tot just arranca. 

article publicat a la columna del setmanari el 3 de vuit

Dicen que les hemos robado la Diada

No será que los constitucionalistas no les importó nunca antes, la Diada? Lo digo porque es un día que se celebra una derrota, una gran pérdida y se reivindica recuperarla. No creo que ellos celebren derrotas -no está en su ADN-, más bien victorias y ufanos de la derrota de los contrarios, aprovechan para rascar en la herida y no entienden que al hacerlo no la curan, más bien la irritan, la infectan y la enquistan. No tienen empatía. No hace falta contar los manifestantes. Las imágenes hablan solas. Había gente disfrazada, como dicen algunos, y contentos de ser capaces de ir todos a una, por una causa, por un sentimiento muy honorable como es su patria, su nación, su familia, la que vive y la que murió sufriendo lo que los opresores de la dictadura les dio la gana hacer. Su continuidad nos ha llevado hasta aquí, reivindicando una democracia enrocada en leyes dictadas en momentos que no han pasado página al pasado y no miran el futuro con la libertad que todos deseamos, deseábamos cuando estudiábamos los últimos años de la dictadura y seguiremos deseando por un futuro mejor para todos, no sólo para unos cuantos. Es justo y razonable, y su tesitura en dividir pretende mantenerlos en el poder que ahora temen perder. Es la ciudadanía la que ha presionado a los políticos, de ahí vienen los errores cometidos, además de que, si una de las partes no quiere negociar, la otra tiene que tomar decisiones muy arriesgadas. No por ello es justo que les priven de libertad.

Artículo traducido del orifginal publicado en el semanario El 3 de vuit

Diuen que els hem robat la Diada

No deu ser que als constitucionalistes no els ha fet mai el pes, la Diada? Ho dic perquè és justament un dia en què se celebra una derrota, una gran pèrdua, i es reivindica recuperar-la (i no crec que ells celebrin derrotes –no està en el seu ADN–, més aviat victòries), i cofois de la derrota dels contraris, aprofiten per rascar la ferida i no entendre que en fer-ho no la curen, més aviat la irriten, la infecten i l’enquisten. No tenen empatia. No cal comptar assistents. Les imatges parlen soles. Hi havia gent disfressada, com diuen alguns, i contents de ser capaços d’anar tots a una per una causa, per un sentiment molt honorable com és la seva pàtria, la seva nació, la seva família, la que viu i la que va morir patint el que els opressors de la dictadura els va donar la gana de fer. La seva continuïtat ens ha dut aquí, reivindicant una democràcia enrocada en lleis dictades en moments que no han girat full i no miren al futur amb la llibertat que tots desitgem, desitjàvem quan estudiàvem als darrers anys de la dictadura i seguirem desitjant per un futur millor per a tothom, no per a uns quants, només. És just i raonable, i la seva tessitura en dividir pretén mantenir-los en el poder que ara temen perdre. És la ciutadania la que ha pressionat els polítics. D’aquí venen les errades comeses, a banda que si una de les parts no vol negociar, l’altra ha de prendre decisions molt arriscades. No per això és just que els prenguin la llibertat.

article publicat al setmanari El 3 de vuit

Consternación

Atentado, agresión, ataque, embestida, ofensa, palabras todas que hacen temer lo peor. Que muestran nuestra vulnerabilidad porque alguien nos odia y nos hace sentir inseguros. Todos somos víctimas del engaño y del dolor. Si el atentado es terrorista toma el protagonismo que buscan los agresores. Víctimas mortales maltratadas por el destino, eran en el lugar inadecuado y en el momento inadecuado. Desaparecen de forma brusca, sangrienta, algunas sufriendo, otras sin darse cuenta, marchan de golpe dejando a su alrededor quizás familiares o amigos heridos que sufren y sufrirán el resto de sus vidas por las secuelas y por el abandono brutal de los seres queridos, arrebatados por el acto más violento que han dirigido locos al poner precio a sus vidas. Manipulados por falsas creencias y falsas promesas de una vida mejor, debido a un mundo lleno de odio y de guerras muy difícil de arreglar. Familias destrozadas y abandonadas al destino de su pesar. Familias que no entienden porque les ha tocado a ellas tanto por si eren inocentes que pasaban por allí como si eran culpables de provocar lo que nunca hubieran imaginado. Culturas contrapuestas, inmigrantes de países maltratados, se supone que se integran cuando ni los suyos se habían dado cuenta que alguien les ha comido el coco. Extraños pasos per parte de los cuerpos de seguridad del Estado. A quién protegen, si algunos se han hinchado a vender armas? Todo huele mal, una hedor extraña y apesta, hedor a podrido y no tienen ni la decencia de saber estar. Consternación que durará.

Traducción del artículo publicado en el semanario el 3 de vuit

Consternació

Atemptat, agressió, atac, envestida, ofensa, paraules totes que fan témer el pitjor. Que mostren la nostra vulnerabilitat perquè algú ens odia i ens fan sentir insegurs. Tots som víctimes de l’engany i del dolor. Si l’atemptat és terrorista pren el protagonisme que busquen els agressors. Víctimes mortals maltractades pel destí, eren al lloc inadequat i al moment inadequat. Desapareixen de forma brusca, sagnant, algunes patint, d’altres sense adonar-se’n, marxen de sobte deixant al seu voltant potser familiars o amics ferits que pateixen i patiran la resta de la seva vida per les seqüeles i per l’abandó brutal dels éssers estimats, arravatats per l’acte més violent que han dirigit bojos al posar preu a la seva vida. Manipulats per falses creences i falses promeses d’una vida millor, degut a un món ple d’odi i de guerres molt difícil d’arreglar. Famílies destrossades i abandonades al destí del seu condol. Famílies que no entenen per què els ha tocat a ells tant per si eren innocents que passaven per allà com si eren culpables de provocar el que mai haguessin imaginat. Cultures contraposades, immigrants de països maltractats, se suposa que s’integren quan ni a casa seva s’han adonat que algú els ha menjat el cap. Estranys passos per part dels cossos de seguretat de l’Estat. A qui protegeixen, si alguns s’han inflat a vendre armes? Tot fa pudor, pudor estranya i fastigosa, pudor a podrit i no tenen ni la decència de saber estar. Consternació que durarà.

article publicat al setmanari el 3 de Vuit

Que calor!

Quien no ha oído en un momento u otro esta expresión, este verano? y es que en el norte de Europa nunca habían pasado días de tanta calor como los de este año. Ya lo dice el último informe de Davos, el riesgo más probable de los próximos años es el de clima extremo y el segundo, las catástrofes naturales. Vergonzoso! El Fórum Económico Mundial de más gran influencia de todo el planeta, y se resume por describir los problemas que hay en todo el mundo, pero no se ponen de acuerdo para eliminarlos. Fijaros que es el único lugar donde se reúnen los mandatarios de las dos Coreas. Y para qué sirve? Para acabar barriendo cada uno para su casa. Ha tenido que transcurrir 13 años de reuniones de los máximos mandatarios de todo el mundo, una vez al año, para llegar a decir las consecuencias de malas praxis de todo el mundo. Que se lo cuenten a los pioneros de la energía renovable que -aburridos, endeudados y algunos arruinados- no han encontrado apoyo de las administraciones públicas mientras, en nuestro país, pagamos la electricidad más cara de Europa. Serán intereses creados? Con tanta globalización, de lo único que nos podemos vanagloriar es de conocer los problemas de todo el mundo, pero para solucionarlos hay mucho camino para recorrer. Hasta que no tomemos consciencia que en esto nos va la vida, no aprenderemos a escoger a los políticos que realmente sean capaces de pensar en global, que quiere decir pensar en el planeta azul y en sus habitantes, no tan solo en los votos que los harán más perdurables en sus cargos.

Artículo traducido del publicado en el semanario El 3 de vuit

Quina calor!

Qui no ha sentit en un moment o altre aquesta expressió, aquest estiu? I es que al nord d’Europa mai havien passat dies de tanta calor com els d’aquest any. Ja ho diu el darrer informe de Davos, el risc més probable d’aquests propers anys és el de clima extrem i el segon, les catàstrofes naturals. Vergonyós! El Fòrum Econòmic Mundial de més gran influència de tot el planeta, i es resumeix per descriure els problemes que hi ha arreu del món, però no es posen d’acord per eliminar-los. Fixeu-vos que és l’únic lloc on s’apleguen els mandataris de les dues Corees. I per què serveix? Per acabar escombrant cadascú cap a casa seva. Han faltat 13 anys de reunions dels màxims mandataris de tot el món, un cop l’any, per arribar a dir les conseqüències de males praxis de tothom. Que els ho expliquin als pioners de l’energia renovable que -avorrits, endeutats i alguns arruïnats- no han trobat recolzament de les administracions públiques mentre, al nostre país, paguem l’electricitat més cara d’Europa. Seran interessos creats? Amb tanta globalització, de l’únic que ens podem vantar és de conèixer els problemes arreu del món, però per solucionar-los hi ha molt de camí per recórrer. Fins que no prenguem consciència que en això ens hi va la vida, no aprendrem a escollir els polítics que realment siguin capaços de pensar en global, que vol dir pensar en el planeta blau i els seus habitants, no tan sols en els vots que els faran més perdurables en els seus càrrecs.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

The water trip

From the melting snow and heavy rain, crystal clear water runs down the mountain. Travel by rivers, reach the sea and evaporate form clouds that will return to our planet. What a great traveler the water is! He will know the world, he will go by the way, he will find obstacles, he will caress if he is soft and calm, he will drag hard if he goes in a hurry. It will form waterfalls, rivers of white water, mighty rivers, it will round hard surfaces over time, like calm streams it will grow canes and poplars on its banks. Transparent blue will be dyed from the mud deposited in the river beds. I will take minerals that will give drink in precious sources and unintentionally, will be poisoned with poorly treated wastewater. Inground rainwater will fill wells and irrigate meadows, plantations and orchards; they will give drink to animals, trees and plants, refreshing the thirsty, hydrating the driest, acclimating urban environments. Often it will be scarce and from his yearning we will realize the damage we are doing to it, because, in spite of everything, it will always go ahead, and sooner or later it will return, and sometimes it will not do it as we are accustomed, because if its anger gets angry it hurts, when traveling around the mistreated earth. And species will disappear and human beings will get sick and every time we ask ourselves what is happening, we’ll see that by not helping it we do ourselves harm. The natural circle of the water, example of a journey loaded with beauty and misfortune to protect as many other trips. http://www.securebusinesstravel.com/en/

El viaje del agua

Del deshielo de la nieve y la lluvia intensa, el agua cristalina baja por la montaña. Viaja por ríos, llega al mar y al evaporarse forma nubes que la volverán a nuestro planeta. Que gran viajera es el agua! Conocerá mundo, irá de paso, se encontrará obstáculos, acariciará si es suave y tranquila, arrastrará con fuerza si va de prisa. Formará cascadas, ríos de aguas bravas, ríos caudalosos, redondeará con el tiempo superficies duras, como tranquilos arroyos hará crecer cañas y chopos en sus orillas. Azul transparente se teñirá del barro depositado en los cauces. Por los minerales que se lleve dará a beber en fuentes preciadas y sin querer, se intoxicará con aguas residuales mal depuradas. Aguas pluviales enterradas llenarán pozos y regarán prados, plantaciones y huertos; darán de beber a animales, árboles y plantas, refrescando a sedientos, hidratando a los más secos, aclimatando ambientes urbanos. A menudo será escasa y de su añoranza nos daremos cuenta del daño que le estamos haciendo, porque, a pesar de todo, siempre irá adelante, y tarde o temprano volverá, ya veces no lo hará como estamos acostumbrados, porque si se enfada su furia duele, al viajar alrededor de la maltratada tierra. Y desaparecerán especies y enfermarán seres humanos y cada vez que nos preguntemos qué está pasando, comprobaremos que no ayudándola nos hacemos, a nosotros mismos, daño. El círculo natural del agua ejemplo de un viaje cargado de belleza e infortunio a proteger como tantos otros viajes. www.securebusinesstravel.com

artículo traducido del publicado en el semanario el 3 de vuit

El viatge de l’aigua

Del desglaç de la neu i la pluja intensa, l’aigua cristal·lina baixa per la muntanya. Viatja per rius, arriba al mar i al evaporar-se forma núvols que la tornaran al nostre planeta. Que gran viatgera és l’aigua!. Coneixerà món, anirà de pas, es trobarà obstacles, acaronarà si és suau i tranquil·la, arrossegarà amb força si va de presa. Formarà cascades, rius d’aigües braves, rius cabalosos, arrodonirà amb el temps superfícies dures, com tranquils rierols farà créixer canyes i pollancres a les seves ribes. Blau transparent es tenyirà del fang dipositat a les lleres. Pels minerals que s’emporti donarà a beure en fonts preuades i sense voler, s’intoxicarà amb aigües residuals mal depurades. Aigües pluvials soterrades ompliran pous i regarà prats, plantacions i horts, donaran de beure a animals, arbres i plantes, refrescant als assedegats, hidratant als eixuts, aclimatant ambients urbans. Sovint serà escassa i del seu enyor ens adonarem del mal que li estem fent, perquè, malgrat tot, sempre anirà endavant, i tard o d’hora tornarà, i a vegades no ho farà com estem acostumats, perquè si s’enfada la seva fúria fa mal, en viatjar al voltant de la maltractada terra. I desapareixeran espècies i emmalaltiran éssers humans i cada cop que ens preguntem què està passant, comprovarem que no ajudant-la ens fem mal a nosaltres. El cercle natural de l’aigua exemple de viatge carregat de bellesa i infortuni a protegir com tants d’altres viatges.  www.securebusinesstravel.com/ca/

article publicat a la columna del setmanari El 3 de vuit   

Les falles d’Isil

Un any més, pobles del Pirineu reviuran amb falles la nit de Sant Joan. A Isil, Patrimoni d’Interès Nacional el 2010, el foc és el centre de la celebració ancestral. Un gran tronc plantat en mig de la plaça espera les falles, disposades dalt de la muntanya. S’assequen un mes abans per ser enceses pels fallaires quan caigui la nit i les baixin muntanya avall dibuixant un seguici de cuques de llum en ziga-zaga. Es tracta de troncs gruixuts de metre i mig de llargada, i d’altres més portables. Els joves i no tan joves celebren el solstici d’estiu portant el foc entre mans. Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2015 amb 63 pobles pirinencs més, estan documentades des del segle XI. Isil, nucli de poques cases habitades, veu com una allau de visitants amb motxilles i sacs de dormir disposats a descansar poques hores en masies habilitades, caravanes, tendes plantades o al ras, irrompen la soledat del lloc tranquil, que bullirà amb cants i balls il·luminats fins la matinada. 

A les set de la tarda pugen amunt i, un cop encesa la gran falla, comença la baixada, muntanya a través, amb el foc a les espatlles. Aquest any la flama del Canigó ha estat l'encarregada d'encendre el gran tronc. A baix, seguint el ritual, amb la punta de la falla cremada marquen creus a la porta del cementiri homenatjant antics fallaires. I avivant el tronc encès de la plaça, canten i ballen al seu voltant quatre danses: la dels fallaires, el ball de bastons, la bolangera i el ball pla, havent rebut abans flors, coca i vi i havent donat pas al ball de la festa major. 

Article publicat al setmanari el 3 de vuit

La fuerza del agua

Pirineos, inmenso embalse helado, que al deshielo deja ir gran cantidad de agua. Si la primavera es lluviosa, como este año, los ríos van llenos a rebosar de las orillas. Sonido ensordecedor que no para. En verano las piedras redondas, que vemos en los ríos de montaña, se han esculpido con la fuerza del agua de forma implacable, gota a gota, con esa constancia de pasar una y otra vez por encima y por debajo, por los lados o arrastrándolas. Y las cambia de sitio quizás sedimentándolas, modificando su curso, modificando el paisaje. El Noguera Pallaresa baja con gran caudal, qué quedará de ellas en pocas semanas? Ante la ermita de Sant Joan de Isil, construida a la orilla del rio, en el siglo XI, osados aficionados a los deportes de aventura aprovechan las aguas bravas para coger su canoa y bajar por el rio, saltando por encima de las piedras que el agua esconde. No se trata de un río demasiado ancho ni en calma. Es un rio que se lleva por delante cualquier obstáculo que no resista su fuerza, la fuerza del agua. Abedules, olmos, chopos, biernos, desnudos en el invierno, crecen a alturas insospechables, algunos en el cauce, inundados, les brotan hojas de verde vivo que darán buena sombra a nuestros paseos. Pero ay de aquellos que las raíces no estén bien hundidas, o el viento las haya torcido por su altura, que no aguantarán el embate de esta agua que niega ceder el paso de forma educada.  La fuerza del agua una fuente de energía limpia y renovable.

Artículo traducido del publicado en la columna del semanario El 3 de vuit

La força de l’aigua

Pirineu, immens embassament gelat, al desglaç deixa anar gran quantitat d’aigua. Si la primavera és plujosa, com aquest any, els rius van plens a vessar de les voreres. So ensordidor que no para. A l’estiu, les pedres rodones que veiem als rius de muntanya s’han anat esculpint amb la força de l’aigua de forma implacable, gota a gota, amb aquesta constància de passar una vegada i una altra per sobre i per sota, pels costats o arrossegant-les. I les canvia de lloc potser sedimentant-les, modificant el seu curs, modificant el paisatge. La Noguera Pallaresa baixa amb gran cabdal. Què en  quedarà d’elles en poques setmanes? Davant l’ermita de Sant Joan d’Isil, construïda a la riba del riu, al segle XI, agosarats aficionats als esports d’aventura aprofiten les aigües braves per agafar la canoa i baixar pel riu, saltant per sobre les pedres que l’aigua amaga. No es tracta d’un riu massa ample ni en calma. És un riu que s’emporta per davant qualsevol obstacle que no resisteixi la seva força, la força de l’aigua. Bedolls, oms, pollancres i verns, despullats a l’hivern, creixen a alçades insospitades. A alguns, a la llera, inundats, els broten fulles de verd viu que donaran bona ombra a les nostres passejades. Però ai, d’aquells que les arrels no estiguin ben enfonsades, o el vent els hagi torçat per la seva alçada, que no aguantaran l’embat d’aquesta aigua que es nega a cedir el pas de manera educada! La força de l’aigua, una font d’energia neta i renovable.

article publicat a la columna del setmanari el 3 de vuit

El pomer de'n Roc

Dos joves, encisats un de l’altre, en escena fa uns anys, ballaven. Passat algun temps, amplien el seu cercle anant a buscar-te i tu, sense decidir-ho, has dansat 9 mesos dins el ventre de ta mare. Nen desitjat, volgut i estimat, ni el color dels teus ulls ens diu a qui tens una retirada i de tan maco que ets tots voldrien assemblar-se. Quart net per part de pare i primer de la mare, estar amb tu, les hores passen sense adonar-se.  Ens has fet més humans i més preocupats del futur que pot esperar-te. Sort de l’escalfor del pit de ta mare, tens el millor analgèsic a qualsevol mal de panxa, d’orella i febrada, que fan les nits d’insomni més llargues. Dentetes que apareixen ràpid. Manetes amb els dits llargs que atrapen. Peuets amb bona planta, busques un dit còmplice per anar fent les primeres passes. Bon pes i mida per sobre la mitjana, la música, ritme, ball i cant t’embolcalla com l’aire. No hi ha res que et faci somriure més, fins esclafar de riure amb llàgrimes a la cara, que les pallassades de ton pare i les abraçades, mirades i passos dels alumnes de l’escola de dansa. Destresa en passar pàgina dels contes tens, i assenyales tot allò que veus dient, kunga kunga, paraules indesxifrables. Tan petit i ja has contribuït a plantar un arbre, assegut al clot on les seves arrels xuclaran l’abono que necessita la sàvia. Has tastat amb les mans la terra que regarem, per que el pomer creixi com tu, i faci pomes que esperin a que vinguis a collir-les del teu arbre.

article escrit felicitant l'aniversari de la meva filla Laura, 1 de maig del 2018.

La banca ética

Hace un mes, fui a escuchar de primera mano, lo que explicaban tres directivos, uno de una cooperativa, la Caixa d’Enginyers, y los otros dos de dos bancas, una de procedencia italiana (Fiare banca ética) y la anglosajona Triodos bank que operan en nuestro país desde hace algún tiempo. Jóvenes estudiantes, adultos en activo y colegiados seniors, desbordaron el auditorio principal del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Lo mejor, ver sus caras de satisfacción a la salida. Dirían que el bien a las personas y a nuestro entorno, mediante una nueva forma de hacer banca, puede ser viable. Una banca, que tiene por requisito principal la economía real, haciendo compatible la rentabilidad financiera y la económica, y logrando objetivos sociales y ambientales, es aquí. Exige no operar en paraísos fiscales y el abanico salarial de sus equipos va de 1 a 12 como máximo y no de 1 a 800 como la banca tradicional. Trata el cliente a largo plazo sin fluctuaciones, sin provocar burbujas y grandes pérdidas. Y antes de escoger sus proyectos, la banca ética aplica criterios de selección, unos negativos: evitando invertir, por ejemplo, en la producción y venta de armamento, de energía nuclear, en especulación financiera, o en deslocalizaciones con prácticas de explotación laboral; y otros positivos: prioriza sus inversiones en determinados sectores y apoya proyectos medioambientales, actividades de comercio justo, y micro-créditos a personas con escasos recursos. Valores para mejorar el mundo y las personas. La banca ética  es simplemente un banco que aplica en su actividad los cinco principios éticos siguientes: Ética aplicada en los criterios de inversión y concesión de créditos; Coherencia con valores éticos; Participación democrática de sus socios en las votaciones y en la definición de las políticas básicas de la entidad; Transparencia con información pública y regular de sus actividades; e Implicación con criterios positivos a fin de transformar la sociedad. Sobre los criterios De inversión, podíamos decir que el 30%, como mínimo, de sus instrumentos inversores habrían de ser productos de banca ética. En Francia ya operan con un 60% y en Inglaterra la banca ética ocupa un 20% del sector financiero. La caída y rescate del sector bancario arruinando a muchas familias, algunas endeudadas más de lo que podían, y otras motivadas a comprar produces financieros trampa, enriqueciendo a quien ya lo era, han hecho surgir una banca ética. Cada día los bancos utilizan el dinero de sus clientes para financiar e invertir en empresas que fabrican armas utilizadas en conflictos en todo el mundo. La banca ética es estable porque rechaza prácticas arriesgadas y son entidades sin ánimo de lucro. És asamblearia donde el socio opina. Competitiva, da buenos servicios. Transparente, tiene productos claros y sencillos. Igualitaria, con remuneraciones equitativas. Y es un banco que ha de asegurar el retorno de sus fondos a los depositantes y garantizar su propia continuidad. Banca con valores para mejorar el mundo y las personas.

Artículo traducido del publicado en el semanario El 3 de vuit

La banca ètica

Fa un mes, vaig anar a escoltar de primera mà què explicaven tres directius, un d’una cooperativa, la Caixa d’Enginyers, i els altres de dues banques, una de procedència italiana (Fiare banca ètica) i l’anglesa Triodos bank que operen al nostre país des de fa algun temps. Joves estudiants, adults en actiu i col·legiats sèniors, van desbordar l’auditori gran del Col·legi d’Economistes de Catalunya. El millor, veure les seves cares de satisfacció a la sortida. Dirien que el be a les persones i al nostre entorn, mitjançant una nova forma de fer banca, pot ser viable. Una banca, que te per requisit principal l’economia real, fent compatible la rendibilitat financera i l’econòmica, i assolint objectius socials i ambientals, és aquí. Exigeix no operar en paradisos fiscals i el ventall salarial dels seus equips va d’1 a 12 com a màxim i no d’1 a 800 com la banca tradicional. Tracta el client a llarg termini sense fluctuacions, sense provocar bombolles i grans pèrdues. I abans d'escollir els seus projectes, la banca ètica aplica criteris de selecció. Uns de negatius: evitant invertir, per exemple, en la producció i venda d'armament, d'energia nuclear, en especulació financera, o en deslocalitzacions amb pràctiques d'explotació laboral; i altres de positius: prioritza les seves inversions en determinats sectors i dona suport a projectes mediambientals, activitats de comerç just i micro-crèdits a persones amb escassos recursos. Valors per millorar el món i les persones. La banca ètica és simplement un banc que aplica en la seva activitat els cinc principis ètics següents: Ètica aplicada en els criteris d'inversió i concessió de crèdits; Coherència amb valors ètics; Participació democràtica dels seus socis en les votacions i en la definició de les polítiques bàsiques de l'entitat; Transparència amb informació pública i regular de les seves activitats; i Implicació amb criteris positius per tal de transformar la societat. Sobre els criteris d’inversió, es pot dir que el 30%, com a mínim, dels seus instruments inversors haurien de ser productes de banca ètica. A França ja operen amb un 60% i a Anglaterra la banca ètica ocupa un 20% del sector financer. La caiguda i rescat del sector bancari arruïnant a moltes famílies - algunes endeutades més del que podien, i altres motivades a comprar productes financers trampa, enriquint a qui ja era ric - han fet sorgir una banca ètica. Cada dia els bancs utilitzen els diners dels seus clients per finançar i invertir en empreses que fabriquen armes utilitzades en conflictes arreu del món. La banca ètica és estable perquè rebutja pràctiques arriscades i són entitats sense ànim de lucre. És assembleària on el soci diu la seva. Competitiva: dona bons serveis. Transparent: te productes clars i senzills. Igualitària: amb remuneracions equitatives. I és un banc que ha d’assegurar el retorn dels seus fons als dipositants i garantir la seva pròpia continuïtat. Banca amb valors per millorar el món i les persones. 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Empresa y entorno

En el marco de la firma del convenio de colaboración entre el Col·legi d’Economistes y la Federació Empresarial del Gran Penedès, colaboración que permitirá a todos los asociados de la FEGP disfrutar de las mismas ventajas que tenemos los economistas colegiados, nuestro decano Joan B. Casas nos acercó a una visión socioeconómica del presente y del futuro inmediato, que no nos dejó indiferentes. Alerta a los ejes de su ponencia: La destrucción creativa, popularizada por Shumpeter como teoría del proceso de mutación industrial que revoluciona, sin parar, la estructura económica desde dentro, destruyendo la antigua y creando incesantemente una nueva. El dinamismo de la innovación que, a una velocidad vertiginosa, obliga a la propia empresa a tener capacidad de reacción. Ya no vale copiar de la competencia. La cuarta revolución, con la era digital, internet y el big data. La deslocalización de la producción a gran escala tendiendo a un coste marginal cero y haciendo estragos en quien no puede seguir el ritmo. La importancia de la formación, ante la previsión, en pocos años, de la destrucción de cinco millones de puestos de trabajos en total, con el reconocimiento de las personas en el ámbito social, como una orquesta de jazz que ensalza a cada uno de sus componentes a diferencia de una sinfónica. Sin olvidar la transparencia y conciencia social, la sostenibilidad y cuidado del medio ambiente. Debemos dejar la zona de confort si pensamos en un presente y futuro empresarial real. Ya hemos llegado.

artículo traducido del publicado en el semanario el 3 de Vuit

Empresa i entorn

En el marc de la signatura del conveni de col·laboració entre el Col·legi d’Economistes i la Federació Empresarial del Gran Penedès, col·laboració que permetrà a tots els associats de la FEGP gaudir de les mateixes avantatges que tenim els economistes col·legiats, el nostre degà Joan B. Casas ens va atansar a una visió socioeconòmica del present i del futur immediat, que no ens va deixar indiferents. Alerta als eixos de la seva ponència: La destrucció creativa, popularitzada per Shumpeter com a teoria del procés de mutació industrial que revoluciona, sense parar, l'estructura econòmica des de dins, destruint l'antiga i creant incessantment una nova. El dinamisme de la innovació que, a una velocitat vertiginosa, obliga a la pròpia empresa a tenir capacitat de reacció. Ja no val copiar de la competència. La quarta revolució, amb l'era digital, internet i el big data. La deslocalització de la producció a gran escala tendint a un cost marginal zero i fent estralls a qui no pot seguir el ritme. La importància de la formació, davant la previsió en pocs anys de la destrucció de cinc milions de llocs de treballs en total, amb el reconeixement de les persones en el àmbit social, com una orquestra de jazz que enalteix a cadascun dels seus components a diferència d’una simfònica. Sense oblidar la transparència i consciència social, la sostenibilitat i cura del medi ambient. Hem de deixar la zona de confort si pensem en un present i futur empresarial real. Ja hi som. 

article publicat pel setmanari el 3 de Vuit

L'optimisme no ven

Deia Anton Costas dies enrere a la primera conferència sopar del Grup d’Estudis Econòmics de la FEGP. Economista amb sentit de l’humor, que després de les lloances de la seva presentadora, va dir, com deia Unamuno, “siga, por favor siga, mi ego da para mucho más”, el 2018 serà un any bo amb alguns inconvenients, preveu. Imagina l’economia amb tres motors. El principal, el consum i la inversió privada que haurien d’anar entre el 50 i el 60% de la potència, el segon motor auxiliar, l‘exterior, entre el 2,25% i el 3% i el tercer motor, el sector públic. Doncs bé, anem a bona velocitat de creuer, deia. Acabem el 2017 amb un PIB entre el 3,1 i el 3,2% superior al 2,1% de la UE. La capacitat de l’oferta és d’un 55% per les empreses manufactureres i un 57% les de serveis, i és un bon indicador. El consum ha incrementat un 4%, més del doble del que poden créixer les vendes, i baixa l’atur. Millors condicions financeres des del 2008, després de la fallida del sector financer rescatat pel sector públic, diners de tots, sense comptar amb els que s’han dilapidat amb la corrupció. El sector exterior amb un creixement espectacular, el millor des del 2008, malgrat hagi estat amb els salaris congelats. Preveient una gran revolució, ara ve la por a l’atur tecnològic, més angoixant per a qui manté el seu lloc de treball que per qui l’ha perdut. Som una economia maníacodepressiva i l’esperança de vida i la demografia aviat ens afectarà. Malauradament el coneixement no té el poder.

Article publicat a la columna del setmanari el 3 de vuit