L’escola, nexe d’amistat

Algú va dir, fa dies: “D’aquesta colla se’n hauria d’escriure un llibre”. Feia almenys vint anys que no la veia, viu al País Valencià. La meva companya de pupitre m’apareix un dia sense avisar. Després d’una llarga abraçada i trobant escassos minuts per parlar, m’explica la seva vida en mitja hora i ens descriu a totes com a supervivents i lluitadores de la llibertat. Algunes més que les altres. Ara estem en contacte com mai no ho havíem estat; les xarxes també hi han ajudat. Emprenedores, professionals, tècniques, lletrades, comerciants, comercials, metgessa, mestra, hostessa, la majoria hem anat a la universitat. La majoria som mares de fills meravellosos, però n’hi ha algun de més especial. Sense casar-se o casades, algunes s’han separat. La més llesta de classe, per desgràcia, fa dies ens va deixar. Els néts, encara no a totes, van arribant. L’escola, nexe d’unió entre nosaltres fa anys, es va acabar. Seguint el nostre camí més o menys llunyà, va forjar la nostra amistat. Ens parlàvem en castellà i a poques no hi ha hagut manera de canviar. Però malgrat a escola el català no l’ensenyaven, totes estimem el nostre origen sense que algú ens ho hagi inculcat. Tenim diferents creences, votem diferents partits. Algunes patint malalties difícils de superar, les altres fem pinya i donem ànims per lluitar. Ara sabem que estem unides per un lligam que ningú no podrà separar. Provenim de l’època franquista, en què la dona era sotmesa o s’havia d’espavilar. 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

La resiliència

Diuen al Japó que les ceràmiques trencades i reparades són més boniques que les senceres. Les reparen amb làmines d’or convertint la part malmesa en la més forta de la peça, fent-la més bonica que l’objecte original. Hiroshima és un cas inaudit de resiliència. Tota la població va ser destruïda després de la caiguda de la bomba atòmica, excepte l'edifici de la Prefectura de Promoció Industrial del 1915 mig destrossada, però en peu malgrat haver estat al hipocentre de la bomba. El més normal hagués estat enderrocar-lo per construir-ne un de nou al seu lloc o haver dedicat aquell espai a qualsevol altre finalitat, però no va ser així, els japonesos van voler deixar aquella estructura malmesa en peu, rehabilitant-la de forma que aguantés per sortir enfortits de la debacle. El Genbaku Dome del Park commemoratiu de la Pau d’Hiroshima recorda la desgràcia que la població va sofrir el sis d’agost de fa setanta-un anys. La seva cúpula, anomenada de la bomba, recorda aquells fets tan espantosos perquè el seu record no permeti repetir-los mai més. La resiliència i el seu impacte en les persones i en les organitzacions és la capacitat que tenen per resistir i superar agressions traumàtiques sortint-ne enfortits. La resiliència és un sí a la vida. És la capacitat de generar probabilitats, de convertir amenaces en oportunitats projectant el futur, apreciant i potenciant el que es te, creant el que es vol i transformant cap el que es vol ser. Ara és l’hora de la resiliència dels catalans.
                                                                                                                                                     

Article publicat al setmanari El 3 de vuit