Un premi ben atorgat

Era principis d’octubre quan, després de molts intents per convèncer a qui podien però no volien sentir-se atrets per uns joves bons professionals del món de l’art escènic, la música i la dansa, van emprendre el seu projecte només amb els seus esforços, només amb les seves il·lusions, només amb el seu talent, amb la valentia de tirar-ho endavant, amb la convicció dels que saben què volen i cap a on volen anar, dels que es busquen la bona sort perquè aquesta no ve sola, dels que lluiten per aconseguir viure d’allò que els agrada i no del que algú els ha imposat, dels que tenen vocació, dels que saben liderar un equip, dels que saben escollir els seus companys, dels que gaudeixen amb ells i ho donen tot de si. Us parlo de la meva filla Laura i el seu company Pau, coreògrafa i director, i Som-hi films, productora de l’obra musical “Sugar, ningú no és perfecte” que ahir al vespre va rebre el premi al millor musical en la XVIII edició dels Premis de la crítica de teatre. Estic tremolant, no sabíem de què anava això i hem guanyat. Paraules d’una Laura emocionada que pujava a l’escenari paralitzada per un esdeveniment tan inesperat com merescut. Sense glamur, però amb la bellesa del somriure més obert i sincer, aquests joves han rebut un reconeixement a la seva labor per l’èxit d’acceptació d’un públic entregat fins a la darrera representació quan el director, actor, cantant, ballant deia aquella frase “m’he promès, m’he promès, ...” i ens feia esclatar a riure com mai. El dolç somni fet realitat.

article publicat a El 3 de Vuit

Desenvolupament sostenible

La Terra i els seus habitants pateixen cada cop més i pitjor. Procurar només pel nostre propi benestar no fa un món sostenible. Comprar uns pantalons a cinc euros no adonant-nos que s’ha fet com a conseqüència de l’esclavitud de molts asiàtics que els tenen tancats dia i nit sense veure el sol com animals, no és sostenible. Consumir productes que contaminen els nostres rius i mars i fan créixer una ramaderia i una pesca que en consumir-la ens transmet malalties, no és sostenible. Viure sense pensar que tothom s’ha de guanyar la vida, regatejant preu a força de carregar-se la qualitat, aprofitant-se del bon treball d’uns en benefici de pocs, no és sostenible. Viure només el present sense pensar en el futur que deixem als nostres fills i néts, sense adonar-nos que nosaltres mateixos patirem les conseqüències, no és sostenible. El setembre del passat 2015 les Nacions Unides van arribar a posar uns objectius de desenvolupament sostenible que van del 2015 al 2030 i el novembre del mateix any el COP21 aprova els acords del canvi climàtic. Malgrat que tot sembli insuficient, hi haurà un abans i un després perquè a partir d’ara s’impliquen els estats, les empreses i la societat civil, donant un paper protagonista al sector privat. El secretari de les UN, Ban Ki-Moon, ha dit: “al nou escenari, les empreses tenen un paper fonamental per desenvolupar en l’èxit de cadascun dels objectius globals”. Jo diria, tots i cadascun de nosaltres el tenim.

Article publicat al Setmanari el 3 de vuit