Quin país és aquest? On, l’amenaça constant? Ni policia a
les carreteres ni a les ciutats, cap control aparent. Amb un aparell al cotxe els
avisa si trepitgen la ratlla discontínua, qui s’adorm conduint?. Pocs militars amb
els que ens topem. Noies joveníssimes amb cara de voler jugar més que d’entrar
en cap combat. Rètols en tres idiomes, hebreu, àrab i anglès. Menjar deliciós amb
influències dels orígens dels seus
habitants. Marroc, Iemen, Rússia, Aràbia, Polònia. A Yaffa tastem la cuina amb
arrels jueves i àrabs. Pa de pita, sabors mediterranis com olives, albergínies,
pastanagues, tomàtecs, cogombre, col blanca, humus, teïna, falafel i d’altres. També
peix fresc, pollastre, bou, cuinats sempre amb espècies. A tot arreu parlen en
àrab i hebreu. La població dividida en un 20% d’ortodoxes, un 20% de musulmans
i la resta, barreja que no es prenen la religió com a fonament de la seva vida.
Algunes noies amb mocador al cap, vestides a la moda occidental. La gent una
mica seriosa, és amable i educada. Joves i nens, somriuen més. El divendres celebrarem en família, la Pasqua
jueva, Pesach, recordant la fugida d’Egipte i alliberació de ser esclaus. Comprant
pel gran sopar, veiem la exagerada grandària de fruites i verdures d’aquest
país, d’origen desèrtic. Dissabte, les carxofes de Tudela a la plaça de la
nostra vila, no tenien res a envejar i vaig pensar, el reg israelià s’ha
imposat arreu.
columna publicada a el 3 de vuit
