La nostra tortuga fa tres anys

Terry Pratchet en el seu llibre Small gods, va escriure: La tortuga criatura terrestre. No es pot viure més a prop de terra. El seu horitzó a no més d’uns centímetres. La velocitat que pot agafar és per abatre un enciam. Ha sobreviscut quan la resta de l’evolució passava pel costat deixant-la enrere, massa complicada de menjar no representava cap amenaça. En canvi l’àguila, criatura de l’aire i les alçades, amb l’horitzó fins el infinit. Ulls aguts detecten moviments d’animalets de veu cridanera a mig qm. de distància. Tot poder, tot control. La mort súbita volant. Ungles tan afilades per cruspir-se qualsevol coseta. L’àguila passarà hores en un cingle escrutant els regnes del món fins detectar moviments llunyans, i de sobte es concentrarà, concentrarà, en la petita closca que es bressola entre arbustos allà baix. Llavors l‘àguila es llançarà des de dalt... i un minut després, la tortuga descobreix que el món s’allunya. I el veu per primera vegada, ja no a tocar de terra, sinó a dos-cents metres. Que gran amiga l’àguila!. Quan l’àguila la deixa anar. Quasi sempre la tortuga es precipita a la mort. Sabem perquè. La gravetat és quelcom irrenunciable. Ningú sap perquè ho fa l’àguila. Amb l’esforç que requereix cruspir-se la tortuga, havent-hi qualsevol esmorzar millor. Sembla gaudir turmentant a les tortugues. Però, no és conscient que forma part d’una forma molt tosca de selecció natural. Algun dia una tortuga aprendrà a volar.

Maria Torra, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat

columna publicada a El 3 de Vuit

què impedeix somriure?

El so divertit del meu despertador cada bon mati. Els ametllers en flor, el cel blau encès o emboirat que veig des del lavabo amb Montserrat al fons. Una eixida del sol cada matí, a hores ja desperta, que pinta de colors càlids els núvols encotonats. El to divertit del meu marit quan saluda al veurem fent estiraments per terra. El gust agradable de l’aigua calentona a la dutxa. El plaer del contacte de la crema hidratant sobre la meva pell. La lectura dels missatges d’amigues recuperades i cohesionades gràcies a la nova tecnologia. Estar connectada amb la meva filla apassionada per la dansa. Les comunicacions compartides i admiració de fotos al facebook i a instagram.  El gust d’una pastanaga i dues pomes liquades amb un mini entrepà de sardines amb pa de farina sense gluten, per si de cas, i un bon rooibos calentó. Les vinyes arrenglerades en quadrants oblicus al llarg de la carretera d’Igualada observant-me mentre condueixo cap el despatx. Comprovar que totes les dones, amb les que treballo, estan be i disposades a donar-ho tot de bon matí. Veure a diari al meu fill content de continuar l’empresa del seu pare. Conviure amb l’home més optimista i desenfadat que conec. Amb tot això i més, res impedeix somriure i creure en qualsevol dels projectes que ens portem entre mans. Gràcies Ricard per pensar en mi.

Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.Dracma.cat 
columna publicada a El 3 de Vuit