miércoles, 15 de octubre de 2014

Vivir con entusiasmo, es un deber y una necesidad

Últimamente no sé lo que me pasa que solo me llama la atención aquellos escritos, libros o charlas que hablan del sentido positivo de la vida. Por qué será? Creo que ya estamos cansados de oír aquello de que “vamos tirando” cuando te encuentras a alguien conocido que hace días no lo has visto. O aquello de, “trabajando y que dure, porque con la que cae...” Señores es que no tenemos bastante de mirar el vaso medio vacío? Que el vaso está totalmente lleno, la mitad posiblemente de líquido y la otra de aire pero sumado está lleno. Que nadie nos lo solucionará si no ponemos de nuestra parte. Me hizo gracia la teoría que utiliza que todos somos bombillas transmitiendo, lo único que algunas van encendida y otras fundidas, algunas con muncho voltaje y otras son leds que ni calientan y no gastan. Yo sigo pensando que podemos superar las dificultades viviendo con un poco más entusiasmo.
En estos momentos, cuando pensamos en el perfil de las  personas que necesitamos en las empresas, hemos de darnos cuenta que la forma de valorarlas ha cambiado. Es cierto que recibimos un currículum y en él nos han escrito quién es, qué ha estudiado, es decir nos describe sus capacidades o conocimientos técnicos y que experiencia en los campos que explica o sea sus habilidades. Pero no será hasta que lo entrevistemos que podremos comprobar cuáles pueden ser sus actitudes frente la vida, las dificultades, el esfuerzo, los demás... Y es que tengámoslo en cuenta, los conocimientos y las habilidades suman, sí, y mucho, pero las actitudes multiplican. Por lo tanto, cuando uno se desanima pierde la parte más importante de sí mismo, porque el resto no lo pierde, ni los estudios ni la experiencia, pero si pierde el ánimo, pierde la fuerza, pierde el ingenio, pierde la ilusión.
Escogemos a los amigos por lo que son, cómo son y cómo se comportan no por lo que saben ni por la experiencia que tienen en aquello que saben.
Victor Küppers, que dio una charla en la sede de nuestro colegio, y al que he escuchado en diversas ocasiones, ha dicho grandes verdades que me gustaría recordar con vosotros. Podemos ir por la vida como a pollos sin cabeza que caminan sin saber dónde van, o podemos escoger y decidir dónde ir porque es nuestro deber. Podemos ser unos “merluzos” diciendo aquel principio de frase tan gastada de tan repetida, “es que”, “es que”, “es que”. Cualquier cosa que dejamos de hacer “es que” ja no podíamos seguir haciéndola, que no nos sale bien “es que” a cualquiera le sale bien,... si hace sol “es que”, si llueve “es que”, todo son excusas ante las dificultades y hemos de cambiar el chip. La actitud, aquello que multiplica, recordáis? Gravándonoslo en un cartel que podamos ver cada mañana con las siguientes siglas: YQPHP, que significan “y qué puedo hacer por?” si en lugar de quejarnos tanto, pensáramos más en qué podríamos hacer para cambiar las circunstancias, otra cosa sería, porque luchar no garantiza el éxito pero solo llorar garantiza el fracaso seguro. El esfuerzo que hemos de hacer seguramente es innegable. Las dificultades existen y tú escoges. Les circunstancias son las cartas que te han tocado en la baraja de la vida y que ya están repartidas pero tú puedes cambiar. Si piensas que eres una persona que no tiene suerte haz tres listas. En una, escribe todos tus problemas y separa los que son realmente un drama de los que no lo son. Verás en cuantos pocos te has quedado. Después haz la segunda escribiendo las 20 cosas que consideres más fantásticas en la vida y disfruta pensando en ellas y a la tercera escribe tus ilusiones y entonces arriésgate. Inténtalo, si ganas serás feliz y si pierdes serás más sabio. Si no te equivocas es que estás repitiendo siempre lo mismo y así no mejoras. Motívate a buscar tu satisfacción y la encontrarás.

Maria Torra, economista, corredora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat


LUCHAR NO GARANTIZA EL ÉXITO PERÒ SOLO LLORAR GARANTIZA EL FRACASO

artículo publicado Mediario

miércoles, 1 de octubre de 2014

Viure amb entusiasme, és un deure i una necessitat

Viure amb entusiasme, és un deure i una necessitat
Darrerament no sé el que em passa que només em crida l’atenció aquells escrits, llibre o xerrades que parlen del sentit positiu de la vida. Perquè serà? Crec que ja estem cansats de sentir allò de que “anem fent” quan et trobes algú conegut que fa dies no l’has vist. O allò de, “treballant i que duri, perquè amb la que cau...” Senyors es que no tenim prou de mirar el vas mig buit? Que el vas està totalment ple, la meitat possiblement de líquid i l’altre d’aire però sumat està ple. Que ningú ens ho solucionarà si no hi posem de la nostra part. Em va fer gràcia la teoria que fa servir de que tots som bombetes transmeten, l’únic que algunes van enceses i d’altres foses, algunes amb molt de voltatge i d’altres són leds que ni escalfen i no gasten. Jo segueixo pensant que podem superar les dificultats vivint amb una mica més entusiasme.
En aquests moments, quan pensem en el perfil de les  persones que necessitem a les empreses, hem d’adonar-nos que la forma de valorar-les ha canviat. És cert que rebem un currículum i en ell ens han escrit qui és, què ha estudiat, és a  dir ens descriu les seves capacitats o coneixements tècnics i quina experiència en els camps que explica o sigui les seves habilitats. Però no serà fins que l’entrevistem que podrem comprovar quines poden ser les seves actituds en front la vida, les dificultats, l’esforç, els demés... I és que tinguem-ho en compte, els coneixements i les habilitats sumen, sí, i molt, però les actituds multipliquen. Per tant, quan un es desanima perd la part més important de sí mateix, perquè la resta no la perd, ni els estudis ni l’experiència, però si perd l’ànim, perd la força, perd l’enginy, perd la il·lusió.
Escollim els amics pel que són, com són i com es comporten no pel que saben ni per l’experiència que tenen en allò que saben.
En una xerrada de Victor Küppers a la que vaig assistir fa poc, va dir grans veritats que m’agradaria compartir amb vosaltres. Podem anar per la vida com a pollastres sense cap, que caminen sense saber on van, o podem escollir i decidir on anar perquè és el nostre deure. Podem ser uns “merluzos” dient aquell començament de frase tan gastada de tant repetida, “es que”, “ es que”, “es que”. Qualsevol cosa que deixem de fer “es que” ja no podíem seguir fent-la, que no ens surt be “es que” a qualsevol li surt be, ... si fa sol “es que”, si plou “es que”, tot són excuses davant les dificultats i hem de canviar el xip. L’actitud, allò que multiplica, recordeu? Gravant-nos en un cartell que el puguem veure cada matí les següents sigles: IQPFP, que volen dir “i què puc fer per?” si en lloc de queixar-nos tant, penséssim més en què podríem fer per canviar les coses, una altre cosa seria, perquè lluitar no garanteix l’èxit però només plorar garanteix el fracàs segur. L’esforç que hem de fer segurament és innegable. Les dificultats hi són i tu tries. Les circumstàncies són les cartes que t’han tocat de la baralla de la vida i que ja són repartides però tu pots canviar. Si penses que ets una persona que no te sort fes tres llistes. En una, escriu tots els teus problemes i llavors separa els que són realment un drama dels que no ho són. Veuràs en quants pocs t’has quedat. Després fes la segona escrivint les 20 coses que consideris més fantàstiques a la vida i gaudeix pensant en elles i a la tercera escriu les teves il·lusions i llavors arrisca’t. Intenta-ho, si guanyes seràs feliç i si perds seràs més savi. Si no t’equivoques es que estàs repetint sempre el mateix i així no millores. Motiva`t a buscar la teva satisfacció i la trobaràs.

Maria Torra, economista, corredora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat


LLUITAR NO GARANTEIX L’ÈXIT PERÒ NOMÉS PLORAR GARANTEIX EL FRACÀS