Passeig en llibertat

Tot just arribo a casa i la Trufa em demana amb la seva poteta que la tregui a passejar.  Ja n'hi ha prou de tres hores de corbes ajaguda al maleter del cotxe. Ens apartem del poble en un no res i anem les dues com a bones companyes, xino-xano, muntanya amunt. El camí travessa la Noguera Pallaresa i el seu soroll fa sorda qualsevol paraula que pronuncio, per indicar-li que no s’allunyi massa del meu costat. M'agrada passejar-la lliure, sense corretja, veient-la gaudir de l'aire fresc que li esvalota el pelatge quan fa alguna de les seves corredisses saltirones que denoten com pot arribar a ser de juganera. Miro a banda i banda del camí i passem un saltant d'aigua que fa imaginar la immensa quantitat d'aigua que la neu fosa de l'hivern deu haver emmagatzemat aquest any. Arbres, arbustos, matolls i plantes de tota mena omplen la vista en el nostre caminar. Em fixo en els esbarzers, arbusts de tiges robustes, arquejades i de fortes punxes ganxudes que formen masses atapeïdes protegint les móres vermelles i negres segons hagin madurat. Alguns romeguerons, el seu parent pelut, s'intercalen en el camí i et deixen atansar sense l'amenaça d'una fiblada dolorosa quan culls els seus fruits. La bosseta que porto m'ajuda a fer la meva collita de la qual gaudirem en arribar a casa. El seu gust astringent em recorda la melmelada dolça que feia cada any, de les collides al Montseny, una gran amiga desapareguda. La natura en llibertat m'ha fet present qui sempre portaré al meu cor.    

 Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Ser o no ser intrascendent

Jo no puc viure en un estat intranscendent permanentment, em deia una amiga. Per mi la vida és baixar a l'arena, palpar la realitat, sense intranscendència. He de constatar que la vida a vegades és cabrona i palpar allò que toca allà on fa més mal és dur. Però, sabeu què? Això imprimeix caràcter i et fa millor persona al cap i a la fi. El ésser humà, ha de tocar amb les puntes  dels seus dit el cel, per gaudir de la felicitat, de l'alegria de viure, del plaer, de l'amor. I si voleu, aquí hi pot cabre l'intranscendent. El hi,hi, el ha,ha. Però, amb la mateixa punta dels dits, s'ha de baixar a la terra i palpar la realitat. La feina amb els seus reptes, les malalties amb les seves angoixes, la pobresa amb la seva humilitat, el menyspreu amb la seva misèria, la mediocritat amb la seva ignorància. Però com m'agrada prendrem la vida a llargs glops, deia... Vols prendre la fresca, doncs som-hi, vols veure un bon vi i menjar un bon àpat, a punt hi som a destapar una ampolla i fer un bon maridatge. Però mentre alguns es miren el melic i veuen un marieta a la seva família si un altre li explica una història tremenda d'un cosí gay que va ser apartat de la família fa 40 anys, tot dient que s'ha de viure la vida el millor que es pugui perquè quan vinguin els problemes ja els afrontaràs, d'altres, als que no escolta i en aquell moment, tenen el cor encongit per la duresa que els toca viure, i pensen, ser o no ser intranscendent, aquesta és la qüestió. 

Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit