Remember

Recorda, rappelles toi, ricordare, huske, remember, paraules que transporten al passat. El passat ja ha passat i ningú el pot recuperar, però la memòria de successos colpidors no es poden oblidar. Oblit a vegades imposat per recompondre la vida i seguir endavant. La memòria, tan selectiva, que fa de l’oblit la seva norma. Quantes i quantes coses hem esborrat de la nostra memòria. Algunes per bé, obligats a guardar secret i d’altres inconscientment, perquè no ens convé rememorar. Passar pàgina se’n diu d’això. Com si les pàgines no poguessin tornar enrere i remetre’ns al que diuen, si ho diuen, perquè no tot està escrit. Diferent és llegir alguna cosa a escoltar-la o veure-la en imatges. Podem riure del passat, això vam fer divendres passat amb amigues de la meva infantesa, veient la comèdia El florido pencil versió nenes. No tot van ser rialles. Que fort, diran les generacions d’ara, si el que representa aquesta comèdia ho vam viure realment! Increïble, encara bo com hem sobreviscut i com som ara. Però l'endemà, al Canal 33 vaig veure l’altra cara de la moneda, en el reportatge de la por dels orfes del franquisme. Canviant el somriure pel nas arrufat vaig pensar, com pot ser que la justícia no hagi castigat tanta maldat?

article publicat al setmanari El 3 de vuit

Les mirades

Ulls mirant al firmament on l’univers és inabastable, imaginen galàxies, on hi cabran estrelles, satèl·lits i planetes tan o més grans que la nostra Terra. A milions d’anys hi pot haver vida on no arribarem mai a conèixer i tocar amb les pròpies mans. La imaginació s’eleva i tot és possible. Ets com un gra de sorra en una platja immensa on les ones s’hi acosten uns segons per tornar al seu origen, el mar. Alegria, esperança, il·lusió, desprenen les mirades que s’eleven. Baixen les mirades per tristesa, preocupació i decepció. La mirada cap el èxit o el fracàs dirà a on vols anar. Hi arribaràs? Amunt, ningú ha dit les pujades són lleugeres, aconseguir el cim pot ser exultant. Enlaire, verds de les fulles dels arbres, blaus del cel serè, blancs d’altocúmuls, vermells de la posta de sol, groc de la llum que enlluerna el migdia, el vol de la majestuosa àguila ens observa. A baix, la mirada topa amb el gris dels panots de les voreres, trepitjats, apedaçats amb diferents relleus, vores escantonades, reixes dels embornals del clavegueram, parietària a cases velles, deixalles llençades incívicament al sòl, forats per ensopegar i caure. Què en traiem de capficar-nos? Ser curts de mires i no veure més enllà.

article publicat a la columna del setmanari El 3 de vuit