Ulls mirant al firmament on l’univers és inabastable, imaginen
galàxies, on hi cabran estrelles, satèl·lits i planetes tan o més grans que la nostra
Terra. A milions d’anys hi pot haver vida on no arribarem mai a conèixer i
tocar amb les pròpies mans. La imaginació s’eleva i tot és possible. Ets com un
gra de sorra en una platja immensa on les ones s’hi acosten uns segons per
tornar al seu origen, el mar. Alegria, esperança, il·lusió, desprenen les
mirades que s’eleven. Baixen les mirades per tristesa, preocupació i decepció. La
mirada cap el èxit o el fracàs dirà a on vols anar. Hi arribaràs? Amunt, ningú
ha dit les pujades són lleugeres, aconseguir el cim pot ser exultant. Enlaire,
verds de les fulles dels arbres, blaus del cel serè, blancs d’altocúmuls, vermells
de la posta de sol, groc de la llum que enlluerna el migdia, el vol de la
majestuosa àguila ens observa. A baix, la mirada topa amb el gris dels panots
de les voreres, trepitjats, apedaçats amb diferents relleus, vores escantonades,
reixes dels embornals del clavegueram, parietària a cases velles, deixalles
llençades incívicament al sòl, forats per ensopegar i caure. Què en traiem de
capficar-nos? Ser curts de mires i no veure més enllà.
article publicat a la columna del setmanari El 3 de vuit
No hay comentarios:
Publicar un comentario