jueves, 31 de diciembre de 2015

La cloenda de l’any


Llums dibuixant cels il·luminen rambles, places i carrers. Cartells anuncien la Fira del Gall. Aparadors pastissers amb neules i torrons. Empreses i associacions conviden a dinars i sopars en els quals els assistents, alguns invitats, contents es desitgen un bon Nadal. Botiguers que veuen possible tancar l’any amb dignitat. Alguns aniran a veure familiars llunyans, hi ha qui va de convidat cada dia i d’altres, en ser amfitrions, pensen i repensen a fer el menjar tradicional o sorprendre amb un menú poc convencional. Bons vins i bons caves no faltaran. Per Santa Llúcia els nens paren el pessebre ben desat, mentre els grans visiten noves exposicions. Cases guarnides esperen el Pare Noel, amb garlandes a les portes i avets amb les seves borles on al seu peu les joguines deixarà. El tió comença a fer la digestió. Grèvol i eucaliptus llueixen en bonics rams. Ponsèties sobre tauletes i centres amb espelmes enceses. El vesc no pot fallar ni els angelets anunciadors aparellats. Taules ben parades llueixen tovalles de fil brodades, es renten copes de cristall que no es fan servir mai. Tot són bons desitjos, bons àpats, obsequis i bones intencions. Concerts, obres operístiques i musicals, la música envaeix l’ambient de grans composicions. Orquestres simfòniques, corals polifòniques les interpretaran en auditoris i esglésies on es farà la missa del gall. El Pessebre de Pau Casals, nadales i valsos de Johann Straus fan del Nadal la cloenda de l’any.

viernes, 18 de diciembre de 2015

Sugar, ningú no és perfecte






Somni fet realitat, somniar és sa. Somniar i creure-hi amb cos i ànima, deixar volar la imaginació i donar-li cos verídic al despertar. Deixar fruir les idees, posant esforç i convicció, donar forma i moviment, tirar-ho endavant amb un bon equip al teu costat. Qui t’acompanya és tan important que d’ell depèn, en gran mesura, poder atrapar el somni perseguit. Quan falten poques hores per apujar el teló, aquestes paraules sortiran a la llum. Som a un pas de sentir els aplaudiments dels espectadors del musical de l’any, basat en la millor comèdia de la història del cinema. De veure somriures i escoltar rialles amb algunes cleques que alguns sonorament faran. Tinc el privilegi de ser convidada a veure i escoltar un primer assaig de l’obra i gaudir d’una de les millors estones que podia escollir. El resultat del bon gust, bona música i músics, bons intèrprets, ballarins i cantants i bon equip creatiu, tots bons professionals, ja és aquí. Abraço la Laura en arribar, volent calmar-li els nervis amagats. El Pau, sempre seré, somriu i, em fa dos petons, penso, aquests dos s’han ben trobat. El Bernat, corpulent però encantador, deixa un moment la partitura per donar-me la benvinguda. Vaig saludant  tota la companyia esperant el començament. A la gran sala de Som-hi dansa, si encara no us n’heu assabentat, s’ha cuit Sugar, el musical el qual no podeu deixar de veure al teatre Gaudí, on comprovareu que ningú no és perfecte, al seu encantador final. 

Maria Torra, economista i mediadora d'assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma


Article publicat al setmanari El 3 de vuit

viernes, 4 de diciembre de 2015

Una gran Obra

Gran obra la Fundació Josep Carreras!, vaig deduir havent escoltat el seu gerent. Neix al 1988 després del multitudinari concert benèfic a l’esplanada de l’Arc del Triomf a Barcelona, on unes 100.000 persones van assistir, fent donatius per la lluita contra la leucèmia, càncer patit en primera persona pel nostre admirat tenor Josep Carreras. Afortunat va ser en rebre l’atenció d’un gran equip, tant al Clínic com a Seattle on va ser trasplantat. El Dr. E. Donall Thomas, a qui Carreras li confià el seu destí, després de 30 anys de recerca, entossudit per creure en el trasplantament de medul·la òssia com la solució a la leucèmia, fou premiat el 1990 amb el Nobel de Medicina, i va ser com un membre més de l’equip d’aquesta Fundació. Seattle, Ginebra i Munic tenen la sort de compartir la seva representació. La FJC té 1.000 projectes en marxa, un banc de cèl·lules mare a Dusseldorf, 25 milions de donants, treballa en col·laboració amb la sanitat pública però se’n manté independent perquè no compta amb cap subvenció. 27 anys de concerts del nostre cantant líric han permès no endeutar-se. Si estem orgullosos de la tasca de La Marató de TV3, fa 20 anys consecutius un canal televisiu alemany ha fet una gran gala a favor de la FJC, mantenint l’audiència per sobre la mitjana i repetint els donatius. El projecte Josep Carreras Leukeamia Research Institute que construirà un nou campus al costat de l’Hospital de Can Ruti podria ser el que rebés el nostre granet de solidaritat aquestes festes.

Maria Torra, economista, mediadora d'assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat

Article publicat a El 3 de vuit 

viernes, 27 de noviembre de 2015

La tercera joventut

Complir més anys i en millor estat, si en podem gaudir, serà com tenir una tercera joventut. Serem inactius ben plantats i jubilats que la tercera edat, si hi arribem, serà en dependència. Segons dades d’Idescat analitzades per la sociòloga Mireia Farré, Catalunya tindrà una esperança de vida de les més altes del món, però amb fecunditat baixa i uns pronòstics econòmics per envelliment demogràfic preocupants. Per altra banda, es comença a parlar de substituir el llindar fix de l’edat activa per un llindar variable i es trasllada a una edat major, ja que hi arribarem en millors i òptimes condicions. Vaja això anima, però donar serveis de previsió sostenible en sistema de pensions i en sistema sanitari serà part dels problemes més importants per l’augment del nombre d’usuaris. L’esperança de vida ha passat a ser de 75 a 85 anys des de principis del segle passat. El nombre de persones més grans de 65 anys s’ha triplicat. Hem passat de 6 a 7,5 milions d’habitants tan sols en 20 anys. Però ara, la migració és negativa a causa de la precarietat del món laboral. A projeccions fetes del 2013 al 2051, la taxa de fecunditat passa de l’1,4 a l’1,5 fills per dona, tenint esperança de vida moderada, migració negativa fins al 2017 i positiva a partir del 2025, més morts que naixements i la conclusió seria la necessitat d’immigració per incrementar la població activa. Ara, els majors de 65 anys són el 30% del total de la població, si tenim en compte que entre els 45 i els 65 anys representa el 50%, i que tenim una taxa de fecunditat inferior a la de la UE, entre el 2030 i el 2050 tindrem la població activa més baixa. Un altre punt important és l’augment exponencial de la dependència dels majors de 65 anys. Al 1994, dels darrers 18 anys de vida d’una persona, els 10 primers eren lliures de dependència i els 8 darrers es presentaven certes discapacitats. Cap a l’any 2030 es preveu viure 23 anys a partir dels 65, però es tem que en podrien haver-hi 14 sense dependència i 9 totalment dependents. La visió amb aquest indicador és més optimista. Tot i això és un tema molt preocupant, ja que l’administració no ha fet prou fins ara i, cada cop més, les famílies ja desmembrades no podran refiar-se dels fills i néts per rebre les atencions que requeriran. Les residències hauran d’atendre més persones grans amb més discapacitats i això vol dir un cost social molt superior al que ja hi ha ara, difícilment assumible. Mai havíem estat tan sans com ara i tan malalts com ara. Els pacients hauran de canviar i ser més actors i no tan pacients, i prendre part del que volem ser i estar quan ens trobarem en aquestes circumstàncies. La vida activa serà més llarga i tindrem una tercera edat més òptima, però haurem de preveure la necessitat de més cures que patirem i que això ara per ara el sector públic no té resolt. Hem de vetllar per la tercera joventut per poder-ne gaudir.

Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat

Publicat al setmanari El 3 de vuit  

viernes, 20 de noviembre de 2015

Crema París i no ens cremem nosaltres



Obrint els ulls i desperta, m’aixeco del llit. Bon dia voldria pensar, però una quimera s’avança al meu desig. Com deuen estar? Com deu ser de gran el seu dolor, el seu sentiment d’impotència! Fa poquet vaig tenir l’encert de passar uns dies amb amigues de la meva infantesa en aquell indret. Com vam gaudir d’haver retrobat la nostra amistat i engrandir-la, si cap, en aquell entorn memorable. París s’ha convertit, per les que ens el vam recórrer, un lloc inoblidable on vam riure, xerrar i gaudir de confidències. En què s’ha convertit des del passat 13 a la nit? El món està boig? Per què tantes diferències entre uns i altres? Cultura sense comprensió. Religió que no apropa. Fanatisme cada cop més plural, com una taca d’oli, fa molt de mal. Diners sense finalitats justes. Mentre uns els malgasten vivint com a reis, d’altres els compten cada mes per poder donar un bocí als seus fills si tenen un sostre on aixoplugar-se, i d’altres que es diuen pares de la pàtria els aboquen en armes contra pobles llunyans. Per què? Per què no s’hi fa res? Ara, més cors destrossats. Qui explica l’inexplicable? Què amaguen els països occidentals? Què signifiquen fronteres traçades en línia recta? Com s’explica la venda d’armes? La Pau no necessita armes. L’odi corre ràpid com el foc crema la pólvora. Després ens esgarrifem quan crema París i no ens cremem nosaltres. 
Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat

Publicat al setmanari El 3 de vuit 

viernes, 6 de noviembre de 2015

Inici d’un somni (III)


Arribant tot van ser petons, abraçades i encaixades de mans. Alguns absents i altres tornaven d’un bolo de quilòmetres enllà. Una tauleta parada amb begudes i croissants feia la benvinguda amable a la primera lectura del guió. Tots, amb el text, es van anar asseient a les cadires disposades en rotllana. Pau, el director, va fer les presentacions, explicant el repartiment dels papers i dels que avui substituïen als no presents. Va explicar com i quan va néixer la idea i com es va desenvolupar. El que desitjaven i la determinació de tirar-ho endavant. L’agraïment a tots per creure en ells i per l’esforç que farien tots plegats. Va parlar en Bernat, director musical, sobre la música en directe i els seus instruments. Laura, coreògrafa i promotora del projecte, va explicar l’organització de dur aquesta obra a terme. Va parlar d’assajos i contractacions. Llavors començà la lectura. Un llegia les acotacions i cadascú quan el seu personatge havia de dir quelcom. Entre diàleg i diàleg,  la música cantada i en diferents versions americanes s’escoltava, veient com els peus i braços dansaven malgrat que tots eren a un seient. La traductora d’anglès present a la lectura donava pinzellades quan a alguna frase li mancava comprensió. Els de més rodatge, a la primera, sentint-los veies l’escena i arrencaren rialles fent la lectura molt amena. Darrere un projecte hi ha emprenedors que arrisquen amb motivació, a més de pressupostos i finances en aquest hi ha molta passió. Veure’ls i escoltar-los omple de satisfacció. 


Maria Torra, economista i mediadora d'assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat

Article publicat a la columna del setmanari El 3 de Vuit

sábado, 31 de octubre de 2015

La ética versus la crisis económica financiera

La crisis económica financiera y la política social tienen mucho que ver con la falta de ética en nuestro país, decía Antoni Argandoña, catedrático de fundamentos del análisis económico en una conferencia en la Universidad Abad Oliva hace pocos meses. La crisis ética tiene 3 niveles: Micro, por las actitudes, las conductas personales y profesionales. Estamos en el que no roba es tonto. Meco, el que la sociedad no haya hecho lo que tenía que hacer. Gobernar ni gestionar bien las organizaciones y Macro, el mal ejemplo de la política y regulación de la información financiera institucional, cargándose los valores sociales. Volvemos a lo mismo de siempre, pagan justos por pegadores. El pasado 1 de julio venció el plazo, para que organizaciones, públicas y privadas aprobaran un plan de prevención de delitos, pues podrán ser demandadas si no gestionan debidamente sus recursos y evitan delitos indeseables para la sociedad. Controles i más controles, difíciles de realizar en la mayoría de las empresas de nuestro país. El ministro de justicia Rafael Català piensa que la reforma penal propiciará una nueva cultura empresarial. Ya nos gusta que los responsables de las organizaciones no puedan encogerse de hombros y digan “a mí qué me cuentan”, pero parece mentira que, para reimplantar la ética entre humanos, hayan de aprobar leyes que culpabilicen penalmente a personas jurídicas. Ahora ya no es importante la acción sino la omisión de su control. Nos preguntaremos qué es la ética, decía Argandoña. Un conjunto de reglas de uso de la persona. La persona toda su vida cambia porque aprende. Lo importante no es la ética, no es el resultado que se extrae, sino la capacidad de la persona a ser mejor. Cada vez que hacemos alguna cosa mejoramos un poco o empeoramos un poco, ganando o perdiendo calidad humana. La ética está presente en todas las acciones. La ética no existe separada de la acción. No es un conjunto de reglas abstractas. Persigue la excelencia. No se consigue en una sola vez. No son suficientes las buenas intenciones. Hace falta hacerse las preguntas correctas. Qué es mejor en cada caso. La retención de la intención. Para qué hago las cosas cómo las hago. Buscar alternativas. Poner los medios para que aquello que nos ha salido mal no vuelva a suceder. Diría yo, no es lo mismo hacerlo mal que equivocarse. La ética conlleva: Cumplir normas, hacer el bien, para ti mismo y para los demás y desarrollar virtudes. Tener sensibilidad ética, es detectar los problemas, buscar soluciones, valorarlas, decidir bien y querer llevar a la práctica la decisión tomada. Aquello que, no es lo que me hace ganar más dinero, me da pereza y me da trabajo pero, es lo que debo hacer. Y en el sector asegurador, dónde está la ética? dónde está la credibilidad de la función de los actuarios con la guerra de precios de las compañías de seguros? Ley de seguros y de la mediación que solo protege al cliente que se ha convertido en el déspota de la película. Reducción de primas exigidas a igualdad de coberturas, aprovechando la competencia de bancos que coaccionan la venta de productos financieros a la contratación de pólizas de seguro. Compañías que, por no perder al cliente, no apoyan al mediador que se lo ha ofrecido en bandeja, admitiendo la contratación directa y dejando sin derechos a quien, año tras año, le ha realizado el trabajo con total diligencia… Una ruina para muchos diría yo. Compañías que son absorbidas por otras de mayor tamaño por falta de estabilidad, queriendo comerse el mercado de los demás rebajan primas a porcentajes inconfesables haciendo trizas la credibilidad del sector. Corredurías que, viendo disminuir sus ingresos a pasos agigantados, porque además del buen servicio que se espera de ellas, renovación tras renovación han de dedicar más esfuerzos en mantener a un cliente, buscándole alternativas más baratas en lugar de aconsejarle nuevas coberturas a los riesgos que aparecen y a los que deberían dar solución. A pesar de no ser fácil, ser ético es la única vía para llegar a la excelencia y no ser mediocres. Hemos de corregir esta forma de ser, predominante hasta ahora, porque sin ética estamos siendo arrastrados en una espiral sin retorno.

Maria Torra Badia, economista, mediadora de seguros, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma
Artículo publicado en Mediario Año XV 177 octubre 2015

viernes, 23 de octubre de 2015

Inici d’un somni (II)

Un musical com a projecte d’emprenedoria compta amb capital. Un, propi dels productors i un altre, aliè però cabdal. Dins dels seus actius es compta amb espais, instal·lacions, vestuaris i materials. Però en aquesta empresa, com en totes, el més important són les persones que el tiraran endavant. L’equip directiu parlen tant ràpid d’obres, autors, guionistes, músics, intèrprets, ballarins i cantants que, millor calladeta me’n he estat i, com si veiés un partit de dobles de tenis, m’han fet el cap bellugar. El talent dels ballarins és digna d’admirar. Hores i hores d’assajos, preparació física i formació multidisciplinària. Cóm capten la coreografia aprenent-la a l’instant, movent-se seguint el ritme que al uníson van realitzant.  Sembla que tots es coneixen i es recolzin de veritat. Actors i cantants tenen temperància, els ballarins molta sensibilitat. Són tantes parts del cos que es cuiden, que si les cordes vocals els ha fallat, quin greu que sap que perdin aquesta oportunitat. Actors defensen a actors, músics a cantants i la coreògrafa, que porta la dansa dins l’ànima, defensa a mort els que ballaran. Barítons, tenors, mezzosopranos, un munt de registres de veu anotats.  Estar preparat per un càsting és admirable, però escollir un elenc així te doble dificultat. Minuts d’espera al passadís després d’assajar a la sala del costat. Els cantants escalfen taral·lejant la cançó que s’han preparat. Feliç he passat un cap de setmana ajudant a fer l’inici d’un somni realitat.

Maria Torra, economista i mediadora d'assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat


Article publicat a la columna del setmanari el 3 de vuit

viernes, 9 de octubre de 2015

Inici d'un somni (I)



Curt diluvi intens ha caigut aquesta matinada. L’aigua repica a la claraboia composant música orquestral i desperta dins d’un somni operístic no enregistrat. Llampecs il·luminen racons de casa i s’avançaven a trons volent espantar. Tot segueix quiet al dormitori de la Laura, millor no aturar el seu descans. El bar del costat obra, seiem i demanem el nostre nutritiu esmorzar. A Som-hi Dansa tot previst, la càmera a punt està. Llista d’aspirants preparada amb l’horari al que estan convocats. Instruccions per atendre’ls donades, dorsals per identificar-se numerats. Llums als vestuaris encesos, sala on podran escalfar.  Puntual la porta s’obre, donant pas a la primera aspirant. La lluentor dels seus ulls desborda il·lusió en aquest repte posat. Un rere l’altre s’atansen a un somni, que els seus peus i el seu cos poden fer realitat. Comencen proves i, com una lladre d’imatges, m’apropo a mirar, com si d’un forat del pany m’hagués apropiat. La coreografia comença a trossets. Pas a pas, gir a gir, gest a gest es desgrana i assaboreix,  com una magrana a granets. Ara ho fan tots alhora, ara ho fan per grupets. Tots ho donen tot de si, en aquell indret. La música és alegre i el somriure als llavis és el més comú de tots ells. La humitat del seu cos enlluerna, com una joia recompensa d’aplaudiments . Seguiran més proves a la tarda, cant i interpretació d’un en un. I jo, mentrestant, me’n adono del càsting respectuós que estic veient. Inici d’un somni, sens dubte, un gran projecte tot ell.


Maria Torra, economista, mediadora d'assegurances,linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat

Columna publicada al setmanari El 3 de vuit 

viernes, 25 de septiembre de 2015

Passeig en llibertat

Tot just arribo a casa i la Trufa em demana amb la seva poteta que la tregui a passejar.  Ja n'hi ha prou de tres hores de corbes ajaguda al maleter del cotxe. Ens apartem del poble en un no res i anem les dues com a bones companyes, xino-xano, muntanya amunt. El camí travessa la Noguera Pallaresa i el seu soroll fa sorda qualsevol paraula que pronuncio, per indicar-li que no s’allunyi massa del meu costat. M'agrada passejar-la lliure, sense corretja, veient-la gaudir de l'aire fresc que li esvalota el pelatge quan fa alguna de les seves corredisses saltirones que denoten com pot arribar a ser de juganera. Miro a banda i banda del camí i passem un saltant d'aigua que fa imaginar la immensa quantitat d'aigua que la neu fosa de l'hivern deu haver emmagatzemat aquest any. Arbres, arbustos, matolls i plantes de tota mena omplen la vista en el nostre caminar. Em fixo en els esbarzers, arbusts de tiges robustes, arquejades i de fortes punxes ganxudes que formen masses atapeïdes protegint les móres vermelles i negres segons hagin madurat. Alguns romeguerons, el seu parent pelut, s'intercalen en el camí i et deixen atansar sense l'amenaça d'una fiblada dolorosa quan culls els seus fruits. La bosseta que porto m'ajuda a fer la meva collita de la qual gaudirem en arribar a casa. El seu gust astringent em recorda la melmelada dolça que feia cada any, de les collides al Montseny, una gran amiga desapareguda. La natura en llibertat m'ha fet present qui sempre portaré al meu cor.    

 Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

viernes, 11 de septiembre de 2015

Ser o no ser intrascendent

Jo no puc viure en un estat intranscendent permanentment, em deia una amiga. Per mi la vida és baixar a l'arena, palpar la realitat, sense intranscendència. He de constatar que la vida a vegades és cabrona i palpar allò que toca allà on fa més mal és dur. Però, sabeu què? Això imprimeix caràcter i et fa millor persona al cap i a la fi. El ésser humà, ha de tocar amb les puntes  dels seus dit el cel, per gaudir de la felicitat, de l'alegria de viure, del plaer, de l'amor. I si voleu, aquí hi pot cabre l'intranscendent. El hi,hi, el ha,ha. Però, amb la mateixa punta dels dits, s'ha de baixar a la terra i palpar la realitat. La feina amb els seus reptes, les malalties amb les seves angoixes, la pobresa amb la seva humilitat, el menyspreu amb la seva misèria, la mediocritat amb la seva ignorància. Però com m'agrada prendrem la vida a llargs glops, deia... Vols prendre la fresca, doncs som-hi, vols veure un bon vi i menjar un bon àpat, a punt hi som a destapar una ampolla i fer un bon maridatge. Però mentre alguns es miren el melic i veuen un marieta a la seva família si un altre li explica una història tremenda d'un cosí gay que va ser apartat de la família fa 40 anys, tot dient que s'ha de viure la vida el millor que es pugui perquè quan vinguin els problemes ja els afrontaràs, d'altres, als que no escolta i en aquell moment, tenen el cor encongit per la duresa que els toca viure, i pensen, ser o no ser intranscendent, aquesta és la qüestió. 


Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

viernes, 28 de agosto de 2015

La renovació

Va néixer la bombolla financera. Amb la construcció immobiliària, diners prestats amb negligència, sense control, temptant a inversions inassolibles per persones que només veien els guanys de l’especulació i vivien al dia treballant la resta de la seva vida per tornar-los. Preus de solars i habitatges en alça, érem a l’abundància. Fins que l’aixeta es va tancar i tot es va anar en orris. Bancs convertits en agencies immobiliàries, famílies senceres arruïnades sense llar, empreses sense clients i amb clients que no paguen, obligades a presentar concursos de creditors i entrant en una espiral sense retorn pel contagi a la resta de sectors. El que abans pujava ara baixa i vam entrar en el Gran Basar. Tot regateig és poc per sentir-nos valents per aconseguir un duro a quatre pessetes. I les empreses perden ingressos i baixen i rebaixen preus per esgarrapar els clients de les altres, arriscant i posant en perill la continuïtat del seu negoci i dels seus llocs de treball. La renovació d’una compra és el moment en que repetim l’adquisició d’aquell be o servei perquè ens ha donat un bon resultat i ens agrada. Seduïts per alternatives desconegudes que no deixen veure la tara que porten al baix preu, com si d’un encanteri de serpent es tractés, disposats a assumir-ho, ens sentim lliures d’equivocar-nos. L’error es rectificarà i aturarà aquesta caiguda lliure que només porta a la ruïna,, arrossegant fins i tot els que no van participar a la bombolla. 

Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

viernes, 14 de agosto de 2015

L'oportunitat de viure


Dies enrere tres membres d’una família van decidir anar-se’n d’aquest món voluntàriament. Persones conegudes per alguns de vosaltres, amb una situació econòmica estable, aparentment feliços amb el seus handicaps, però afrontant-los amb serenor i valentia van decidir posar fi a la seva vida i deixar a la resta de la família orfe d’ells, amb el dolor que el seu buit els farà, la resta de les seves vides. Un prejubilat d’una caixa d’estalvis també desapareguda i una infermera avesats a ajudar als demés, amb una filla amb dificultats, es van permetre modificar el guió de la seva vida, posant-li un punt i final tràgic. El veïns consternats no s’ho expliquen. Qui te un perquè viure sempre trobarà un com fer-ho, va dir Nietzsche. Som allò en el que creiem, deia Wayne W. Dyer. Van deixar de creure en ells? El sol treu el nas darrera les cases i anuncia que avui apretarà. Però avui els tres penedesencs que van decidir no sentir-ho no el veuran. Important és el què pensem ja que dicta el camí de la nostra realitat. Tot allò en el que creiem és en definitiva el que volem. D’aquí a la importància de cultivar l’enfocament del nostre pensament ja que poder és creure que podem i aquell que es treu la vida només ho ha pogut fer creient fermament que podia fer-ho. Havien de ser persones fermes, segures del que havien decidit, havent descartat l’oportunitat de viure.
Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es

Article publicat a el setmanari El 3 de vuit

viernes, 31 de julio de 2015

Comiat


Comiat dolç amb besades moltes, com si fos la darrera nit dels amants. Comiat a la llar d’infants trencant el cor de la mare, quan deixa per primer cop el seu fill en mans d’estranys. Comiat manetes petitones d’un infant quan li dius que te’n vas, i a l’escola amb la motxilla a l’esquena, baixa del cotxe o et deixa de la mà corrent a dir hola al seu amic, que veu arribar. Comiat de solter que mai he sabut quina gràcia li troben, fent un bufó de l’acomiadat. Comiat a la primavera és el solstici amb la nit més curta de l’any. Comiat a la feina és un copet a l’esquena, dient el be que fas el teu treball malgrat no te’l poden pagar. Comiat salutacions cordials de milers de correus educats. Comiat de la parella que vol més espai i no sap com dir-te que t’ha deixat d’estimar. Comiat final de vacances amb amics que al separar-te saps no veuràs massa aviat. Comiat bona encaixada de mans de qui acabes de conèixer i després d’una agradable conversa us dieu a reveure i adéu-siau. Comiat sortida de qualsevol botiga després de rebre l’atenció de qui te la prestat. Comiat cel rogent que el sol tenyeix al cap vespre quan forçat per l’hora s’ha amagat. Comiat darrera entrada de Sant Fèlix anunciant que el gruix de la Festa Major s’ha acabat. Comiat escalf d’abraçada a un malalt que no saps si el tornaràs a visitar. Comiat sentiment dur, sense resposta, a qui no voldries perdre mai. Comiat portes que es tanquen per veure’n d’altres obrir. Amb un bona nit, un punt i final, un a reveure o un fins aviat m’he despedit. Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
Columna publicada al setmanari El 3 de vuit

viernes, 17 de julio de 2015

Solidaritat


Nit màgica viscuda divendres passat en el 7è sopar solidari de Masia Vallformosa. Any rere any, la Queta el prepara com si fos la missió de la seva vida. Gran pèrdua del seu company, amic i pare dels seus fills, transformada energia per ajudar a persones que pateixen la maleïda malaltia del càncer. Suport a malalts i familiars que han de conviure, gaudint de la vida que ens ha estat donada i de la que només tenim bitllet d’anada, és solidaritat. Sopar extraordinari als jardins il·luminats i decorats de casa seva, com si d’una revetlla es tractés, aplegant a més de 400 persones. Paraules emotives. D’en Joan Maria Pou, recordant la recent pèrdua de la seva estimada Tatiana, primera presentadora de tan lloable esdeveniment. De l’amfitriona, encoratjant-nos a posar el nostre gotim per l’esperança de viure, acomiadant persona per persona a la sortida, gest sense paraules, fent la sortida una invitació a entrar com si una pel·lícula d’en Buñuel es tractés. Candela Calle, directora d’un hospital de referent internacional com és l’ICO, amb una immillorable gestió malgrat les retallades. I entre avenços aconseguits, els que manquen i pels que es treballa, un homenatge a la vida i un tribut a l’esperança, paraules del nostre president, Artur Mas. Vetllada amb la nostra fantàstica rumba catalana, candidata a patrimoni immaterial de la Unesco, on hi vam parlar, ballar, somriure i posar el nostre de gotim per l’esperança de viure. El món necessita gent que faci la vida millor als demés.  Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma
Columna publicada a el 3 de vuit el 17 de juliol del 2015

viernes, 3 de julio de 2015

Valorem el nostre entorn

10 anys de Congrés d’art, paisatge vitivinícola i enoturisme celebrat a Vilafranca fa quinze dies i, no s’ha vist desbordat per un poble amb jardins per paisatge, cultivats per pagesos que, any rere any, es deixen la pell i els calers per fer-lo créixer i del que els demés en gaudim sense més. Visc al Penedès fa 40 anys i enamorada de qui, des de llavors, és el meu marit, també em vaig enamorar de l’entorn en el que vivia. Vam anar a viure a un poblet petit i tranquil, on van néixer els nostres fills. Cóm venint de la gran ciutat, em podia atraure un poble on no hi havia ni clavegueres, on el telèfon passava per una centraleta possiblement xafardera, mai comprovada, on el carrer era sense asfaltar, encara li tenim, on no hi arribava gas i havíem de comprar gasoil per escalfar-nos i on la llar de foc a diari en les nits d’hivern convidava amics a menjar escalivades i a una conversa plaent. Caps de setmana plantant arbres, que ens farien ombra, i arbustos que ens donarien flors, vam viure gaudint cada dia del silenci de la nit, del despertar dels ocells, envoltats per vinyes engalanades amb diferents vestits segons l’estació de l’any, amb camins enclavats per muntanyes retallades en el horitzó, del nostre entorn. L’art, font d’inspiració i creativitat, que tot esser humà necessita si vol canviar el seu destí, també el vam afegir. Encertades ponències sobre La Vinya Pintada i Les Barraques Mestisses, entre d’altres, per valorar el nostre entorn. Com el valores tu?

Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma 
Columna publicada a El 3 de vuit 

viernes, 26 de junio de 2015

L’ètica ha brillat per la seva absència

Dies enrere escoltant a Antoni Argandoña, catedràtic de fonaments de l’anàlisi econòmic parlar de l’ètica i la informació financera vaig coincidir totalment amb el seu argument. Deia que la crisis econòmica i financera, la crisi política i social tenen molt a veure amb la manca d’ètica que estem patint fa uns quants anys al nostre país. Que la crisis ètica podríem dir té 3 nivells: Micro, per les actituds, les conductes personals i professionals. Hem arribat a un punt que el que no roba és babau. Meco, el que la societat no hagi fet el que tenia que fer. Governar ni gestionar be les organitzacions i Macro, la política i regulació de la informació financera institucional ha donat molt mal exemple, carregant-se els valors socials. I ara, dic jo, a corre cuita, ens posen de termini el proper 1 de juliol per que les organitzacions, tan públiques com privades, aprovin un pla de prevenció de delictes per que puguin ser demandades si no es governen i gestionen be, posant els mitjans per evitar que les persones físiques cometin delictes indesitjables per la societat. Els consistoris municipals són la única excepció. El ministre de justícia Rafael Català pensa que la reforma penal propiciarà una nova cultura empresarial. Ja està be que els responsables de les organitzacions no puguin encongir-se d’espatlles i diguin a mi què m’expliquen, però sembla mentida que ens hagin de posar lleis que puguin culpabilitzar penalment a persones jurídiques, per mirar de reimplantar l’ètica entre les persones físiques. A partir d’ara ja no és important l’acció sinó l’omissió del seu control. Ens preguntarem què és l’ètica, deia Argandoña. Un conjunt de regles d’ús de la persona. La persona canvia perquè aprèn. L’important no és l’ètica, no és el resultat que se’n extreu, sinó la capacitat de la persona a ser millor. Cada cop que fem alguna cosa millorem una mica o empitjorem una mica, guanyant o perdent qualitat humana. L’ètica està present en totes les accions. L’ètica no existeix separada de l’acció. No és un conjunt de regles abstractes. Persegueix l’excel·lència. No s’aconsegueix en una sola vegada. No són suficients les bones intencions. Cal fer-se les preguntes correctes. Què és millor en cada cas. La retenció d’intenció. Per què faig les coses com les faig. Buscar alternatives. Posar els mitjans per que el que hem fet malament no torni a passar. Diria jo, no és el mateix fer-ho malament que equivocar-se. Tres continguts te l’ètica. 1. Complir normes. 2. Fer el bé, per tu mateix i per els demés i 3. Desenvolupar les virtuts. Tenir sensibilitat ètica, és detectar els problemes, buscar solucions, valorar-les, decidir bé i tenir voluntat de portar a la pràctica la decisió. Allò que no és el que em fa guanyar més diners, em fa mandra i em dona feina però és el que haig de fer.
Els  principals principis de l’ètica financera són donar prioritat als interessos del client, fent prevaldre la justícia, la imparcialitat, la integritat, la lleialtat, la veracitat, la independència, l’objectivitat, ... però, hi ha asimetria d’informació i de poder per manca de professionalitat, de diligència, de preparació, de cura dels detalls, de reconeixement dels límits, de prestigi de la professió i allò que es diu la funció social de les finances o responsabilitat davant el bé comú, el que hauria de fer és contribuir a l’eficiència de l’economia, a l’estabilitat dels mercats i del sistema i a generar confiança en la gestió del risc amb exemplaritat i prudència.
La crisis Meco es va produir per canvis en les coordenades del funcionament de les organitzacions, per manca del control dels riscs, per buscar el màxim valor en borsa a curt termini amb una successiva assumpció de risc per IMPRUDÈNCIA, per l’elevada remuneració dels directius i analistes amb incentius perversos manipulant resultats amb excessiu afany de riscs, per la divisió del treball, no contemplant les conseqüències socials per les decisions empresarials preses i pel deteriorament de la professionalitat i la imprudència en la gestió. Havent una percepció del risc diversa. No pensant a futur, només ens interessa els resultats a final d’any. Sent impacients i negant els límits, creant opacitat en productes i operacions. Practicant injustícies amb clients, empleats i amb la societat i fent miques la responsabilitat personal.
Cal organitzar la societat per que l’eficiència sigui màxima. Alguns pensen si el creixement del PIB és sà. L’eficiència es mesura no només en diners. L’eficiència s’aconsegueix en les empreses donant el màxim benefici al valor de les accions. L’objectiu natural de l’empresa és alinear objectius dels directius amb els dels accionistes. L’objectiu de les finances és maximitzar els rendiments del capital amb un nivell de risc adient al capital, que es justifica moralment per la recerca de la màxima riquesa, teòricament possible i èticament correcta.
Malgrat no és fàcil ser ètic, és la única via per arribar a l’excel·lència. Hem de corregir aquesta forma de ser que hem tingut fins ara i arribar a tothom iniciant el debat sobre el futur de la joventut, perquè sinó l’ètica brillarà per la seva absència.

Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma
article publicat a El 3 de Vuit 


viernes, 19 de junio de 2015

JUNY

Juny, mes de canvis i contrastos, d’acabaments i d’inicis, trasllats de llar amb tot els records. Mes d’exàmens i revàlides, de sorpreses i decepcions. Qui no te un fill, nebot o net examinant-se del que ha après fins llavors. Ja sigui de lletres o ciències, de música, dansa, arts plàstiques o d’esport. Joves que s’esforcen i treballen alhora que gaudeixen dels seus anys de plenitud i d’altres que veuen passar el temps com si ells no haguessin vingut. Lligues que s’acaben, guardons lliurats a jugadors. Eufòria i festejos de seguidors. Focs artificials per tres copes admirades per culés. Mes de festivals i una Gala, esplèndid espectacle ha fet, de la dansa, cant i interpretació, un munt d’alumnes amb excel·lent direcció. Mes de jornades i congressos, universitaris i d’associacions.  Mes que col·legis professionals aprofiten per entregar premis als millors. Mes d’inscripcions a nous cursos, mes de transicions. La primavera s’acomiada i allargant-se el dia les nits són perllongades. Mes de solstici a tantes llars del Nord. Mes de debats electorals i d’eleccions amb les victòries i proclamacions. Mes de revetlles, de coets i de foc encès en falles, baixant la muntanya dels Pirineus, homes i dones a les seves espatlles, creant màgia les flames llençades al gran tronc. Mes de llum i color, canvi de roba i oblit de jaquetó. Mes de convocatòries, Juntes Generals i Assemblees de tantes organitzacions que aproven els seus comptes i donen explicacions. Mes de declaracions i decisions. Mes d’inici de vacances o si més no, de planificacions. Juny, un mes intens per tots.

Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma
columna publicada a El 3 de Vuit

viernes, 5 de junio de 2015

De la nit al dia

La realitat no és percebuda, sí construïda. Obres els ulls a mitja nit i t’asseus, mires cap a l’horitzó i veus com llumetes fan pampallugues cridant l’atenció. Sota un fosc cel que comença a clarejar, sembla que et diguin, què hi fas aquí, per què no vas i t’estires? Intueixo vida més enllà dels vidres. Imagino gent adormida al seu llit que reposa i d’altres que, possiblement com tu, no poden dormir pensant i donant voltes a les seves emocions. Les emocions, resposta física a una acció externa a nosaltres. El cel es va aclarint, mica en mica, poc a poc, ara perceps l’ombra dels arbres a l’exterior i pots deduir que el vent bufa amb timidesa. Al fons a l’horitzó s’encén un color rogent que xucla el gris del cel difuminant el blau cel pel seu damunt. La línia de Montserrat  queda marcada. Apareixen taques filades de núvols que pintaran el sostre del dia per refrescar-nos, amb possibles ombres, l’escalfor d’un sol primaveral potent. Finalment els ocells desperten amb cants matiners i ja s’ha trencat l’alba, comença un nou dia. Poc a poc s’ha anat aclarint per donar-me entendre que no era hora de llevar-me i que el meu cos havia de tenir un nou respir. M’he tornat a dormir i he somiat. Eren dos quarts de vuit, portava a coll el fill petit d’uns amics, impossible en realitat per l’edat que te i … m’he despertat sobtadament amb una rampa al peu, veient les estrelles que no veiem amb la claror del dia. Avui he vist el canvi de la nit al dia.

Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma

viernes, 22 de mayo de 2015

Somriure és més que viure


Avui no tinc tema. No sé de què us parlaré perquè confiava en inspirar-me en el dia a dia que més em plau. Però difícil m’ho posa aquest maig. Mes excel·lent de primavera. Mes de dies variables com no ho ha estat en tot l’any. De calors i freds a dies humits i ventosos. Ens arriben eleccions i amb elles tota classe de sensacions. Sort en tenim dels que t’aprecien per fer del sentir vibracions. Un comiat, un cop a l’espatlla, un no és el moment, un ara és moment de canvis, ja res és el que era. Tristesa als ulls dels que es queden, esgotats per la lluita perduda de qui fort com un roure ha plantat cara al seu destí i d’aquells que, inexplicablement, veuen caure a qui feliç gaudia mirant un partit esportiu en la seva companyia. Mes d’aniversaris importants pels que van néixer i pels que van decidir prendre el seu camí junts. Em pintaré el dia de color de l’esperança com les teves vinyes, Maria, i faré que rebroti d’aquesta soca una mica seca i cansada, els més bonics i tendres rebrots, ha estat la poesia d’una bona amiga aquest matí. M’agrada perquè som tant diferents que hi ha quelcom que ens fa iguals , és la confiança en utilitzar el mateix llenguatge, són les paraules des del cor de l’amistat. Somriure és més que viure l’arabesc dels passos que agonitzen, allà amb els sentiments que cavalquen l’atreviment de les vespes. Somriure és més que viure, dedicat als meus pares per un bon amic quan encara jo no havia arribat a aquest món.


Maria Torra, economista www.dracma.cat
columna publicada a El 3 de vuit

viernes, 8 de mayo de 2015

La unió fa la força



L’empatia dels essers humans ens fa sociables i ens permet unir les nostres forces. La diversitat dona grans oportunitats fent del conjunt una cohesió. Però els catalans no som chauvinistes, i així ens llueix el pel. Quan millor és el plural que el singular!, “divide y vencerás” bona tàctica pels que no et volen. Tres col·legis professionals, els economistes, censors jurats de comptes i professors mercantils, al seu moment, no es van unir per liderar la professió dels auditors de comptes i l’administració pública creà el ROAC per que els controlés, obligant a empreses a contractar-nos i publicar els informes d’auditoria, però a la vegada permetent discutir honoraris degut al mercat dispers. Tot en detriment de la llibertat professional, de la responsabilitat il·limitada i de la transparència que tant ha mancat aquests anys. El mateix exemple, les associacions d’empresaris, Foment, Cepyme, Cecot, i a la nostra comarca la UEP, creada de la mà de Caixa Penedès, que sent la impulsora, quan va veure el seu final, la va deixar a la seva sort. A la vegada l’associació veïna del Garraf, l’adeg, va treure el nas al Penedès i en lloc d’unir esforços, repetim nits empresarials, dinars d’actualitat, conferències i negociacions, mentre a les empreses el mercat els devora, deixant que el futur ens digui si ens hem equivocat o encertat. No amaguem el cap sota l’ala, la unió fa la força i qui no ho cregui ni suma, ni multiplica, ni pensa en plural.


Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
columna publicada a El 3 de Vuit

viernes, 24 de abril de 2015

Què pot sorprendre de Terra Santa?


Quin país és aquest? On, l’amenaça constant? Ni policia a les carreteres ni a les ciutats, cap control aparent. Amb un aparell al cotxe els avisa si trepitgen la ratlla discontínua, qui s’adorm conduint?. Pocs militars amb els que ens topem. Noies joveníssimes amb cara de voler jugar més que d’entrar en cap combat. Rètols en tres idiomes, hebreu, àrab i anglès. Menjar deliciós amb  influències dels orígens dels seus habitants. Marroc, Iemen, Rússia, Aràbia, Polònia. A Yaffa tastem la cuina amb arrels jueves i àrabs. Pa de pita, sabors mediterranis com olives, albergínies, pastanagues, tomàtecs, cogombre, col blanca, humus, teïna, falafel i d’altres. També peix fresc, pollastre, bou, cuinats sempre amb espècies. A tot arreu parlen en àrab i hebreu. La població dividida en un 20% d’ortodoxes, un 20% de musulmans i la resta, barreja que no es prenen la religió com a fonament de la seva vida. Algunes noies amb mocador al cap, vestides a la moda occidental. La gent una mica seriosa, és amable i educada. Joves i nens, somriuen més.  El divendres celebrarem en família, la Pasqua jueva, Pesach, recordant la fugida d’Egipte i alliberació de ser esclaus. Comprant pel gran sopar, veiem la exagerada grandària de fruites i verdures d’aquest país, d’origen desèrtic. Dissabte, les carxofes de Tudela a la plaça de la nostra vila, no tenien res a envejar i vaig pensar, el reg israelià s’ha imposat arreu.

Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es
columna publicada a el 3 de vuit       

viernes, 10 de abril de 2015

De Terra Santa en vinc


Un dia reps un mail resposta de la nadala d’aquest any. Resulta que el teu amic interpreta que necessites espargir la boira i t’invita per enèsima vegada a Terra Santa. Li comentes a la parella i no arruga el nas. Penses, pòster sí, ja tocaria, fa anys que m’ho diu i sempre tenim excuses. Ho parlem un diumenge. Proposem dates i em confirma que els hi va be malgrat ara són a Romania. L’endemà, comprem bitllets directe Tel Aviv. I quan menys ho penses ja tens la reserva feta. Aniràs a un país d’on no has sentit més que conflictes. Però, qui no te conflictes? Fa tants pocs dies de l’accident fatal. Comences a fer plans i el primer que toca és  fer canvis a l’agenda, tantes improvisacions no escollides que te l’han fet canviar que et dius, ara toca, tot segueix. Aterrem a una hora raonable a l’aeroport Ben Gurion, tan modern com el d’El Prat. Uns mosaics romans penjats de la paret ens donen la benvinguda i pensem, interesant rebuda. Passem el control policial amb cares de pocs amics. Agafem la maleta i sortim esperant trobar-te a un amic que vas conèixer fa anys i confies no hagi canviat massa. Passes la porta de sortida i el veus allà amb els braços enlaire. Ja estem salvats. T’imagines buscant hotel en Terra conflictiva. Però no, aquesta es una Terra que et sorprendrà. Ni imagines quan. Israel, Terra llegendària de multitud de civilitzacions d’occident i orient pròxim. I comença la nostra aventura.


Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat  
columna publicada a El 3 de Vuit              

viernes, 27 de marzo de 2015

La nostra tortuga fa tres anys



Terry Pratchet en el seu llibre Small gods, va escriure: La tortuga criatura terrestre. No es pot viure més a prop de terra. El seu horitzó a no més d’uns centímetres. La velocitat que pot agafar és per abatre un enciam. Ha sobreviscut quan la resta de l’evolució passava pel costat deixant-la enrere, massa complicada de menjar no representava cap amenaça. En canvi l’àguila, criatura de l’aire i les alçades, amb l’horitzó fins el infinit. Ulls aguts detecten moviments d’animalets de veu cridanera a mig qm. de distància. Tot poder, tot control. La mort súbita volant. Ungles tan afilades per cruspir-se qualsevol coseta. L’àguila passarà hores en un cingle escrutant els regnes del món fins detectar moviments llunyans, i de sobte es concentrarà, concentrarà, en la petita closca que es bressola entre arbustos allà baix. Llavors l‘àguila es llançarà des de dalt... i un minut després, la tortuga descobreix que el món s’allunya. I el veu per primera vegada, ja no a tocar de terra, sinó a dos-cents metres. Que gran amiga l’àguila!. Quan l’àguila la deixa anar. Quasi sempre la tortuga es precipita a la mort. Sabem perquè. La gravetat és quelcom irrenunciable. Ningú sap perquè ho fa l’àguila. Amb l’esforç que requereix cruspir-se la tortuga, havent-hi qualsevol esmorzar millor. Sembla gaudir turmentant a les tortugues. Però, no és conscient que forma part d’una forma molt tosca de selecció natural. Algun dia una tortuga aprendrà a volar.


Maria Torra, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
columna publicada a El 3 de Vuit

viernes, 13 de marzo de 2015

què impedeix somriure?



El so divertit del meu despertador cada bon mati. Els ametllers en flor, el cel blau encès o emboirat que veig des del lavabo amb Montserrat al fons. Una eixida del sol cada matí, a hores ja desperta, que pinta de colors càlids els núvols encotonats. El to divertit del meu marit quan saluda al veurem fent estiraments per terra. El gust agradable de l’aigua calentona a la dutxa. El plaer del contacte de la crema hidratant sobre la meva pell. La lectura dels missatges d’amigues recuperades i cohesionades gràcies a la nova tecnologia. Estar connectada amb la meva filla apassionada per la dansa. Les comunicacions compartides i admiració de fotos al facebook i a instagram.  El gust d’una pastanaga i dues pomes liquades amb un mini entrepà de sardines amb pa de farina sense gluten, per si de cas, i un bon rooibos calentó. Les vinyes arrenglerades en quadrants oblicus al llarg de la carretera d’Igualada observant-me mentre condueixo cap el despatx. Comprovar que totes les dones, amb les que treballo, estan be i disposades a donar-ho tot de bon matí. Veure a diari al meu fill content de continuar l’empresa del seu pare. Conviure amb l’home més optimista i desenfadat que conec. Amb tot això i més, res impedeix somriure i creure en qualsevol dels projectes que ens portem entre mans. Gràcies Ricard per pensar en mi.


Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.Dracma.cat 
columna publicada a El 3 de Vuit