Pinta
be. Les seves aquarel·les són pura vida. Arquitectura envoltada d’arbres,
plantes, flors i aigua. Passeja per parcs buscant racons on poder expressar-se.
És els nostres ulls descobrint estanys amb peixos de colors i nenúfars amagats
del soroll de la ciutat, arbres talats inexplicablement, flors que esclaten i
empastifen d’olor intensa l’aire. Però avui ha viscut la màgia. Un contacte
molt especial. No era okupa, ni guiri, ni un porc senglar. Una velleta arrugadeta
de 94 anys s’ha atansat al seu costat, acompanyada. Dues persones de mons
dispars. Al cap d’una estona, la velleta de mirada perduda, aparentment sense
veure el dibuix, ha començat a moure’s imperceptiblement. Per intuïció l’hi ha posat
el pinzell a la mà i han començat a pintar les dues, agafadetes, poc a poc,
sense parlar, amb moviments molt suaus. Entenent que volia continuar sola, l’ajudava
només a agafar els colors preguntant: Més clar? Més fosc? Verd? I ella contestava
amb sorollets que la meva amiga interpretava. A tot això, la cuidadora, una xic
esverada, diu que la velleta pintava molt be de jove i feia anys que no es comunicava,
demència senil severa. Tot d’una, deixant anar el pinzell, ha tornat la indiferència.
La cuidadora agafant l’aquarel·la, diu: Li ho explicaré a la filla. "Comprin-li
paper i llapissos", li prega al allunyar-se! Aquella planteta indiferent i desconeguda s’ha comunicat al sorgir una espurna de la jove que portava dins. Pura màgia d’una
vida que trasbalsa.
article publicat al setmanari el 3 de vuit
Hem acomiadat un
amic, un marit, un pare, un avi, un germà, un cunyat, un tiet. Va tenir la gran
dissort de perdre un dels seus cinc fills en un tràgic accident que ens va
commocionar tots. L’Oriol, amiguet d’infantesa del Pol, era com si fos de la
família. Sempre el recordarem quan ell i la Marta venien a jugar aquelles
tardes de Nadal al nou joc de sobretaula que tocava. De cos gran, de veu forta,
de riure fàcil, sempre expressiu, no podia caure indiferent. Obert i sense
escrúpols, deia les coses sense embuts. Company de fatigues d’estiraments per a
l’esquena al carrer del Sol, ens feia passar volant l’hora i mitja, entre
asseguts en una gran pilota i estirats, potes enlaire, rient-li les bromes que
aquelles postures ridícules li inspiraven i feien esclatar de riure. Membre
incondicional de l’organització del sopar de la nit solidària del Rotary Club
de Vilafranca, aconseguia fer venir un munt d’amics i aconseguia grans aparells
electrodomèstics donats per empreses de grans marques amb què es recaptaven
fons en sortejar-los. Comerciant infatigable, era l’ànima de la parada de roses
que per Sant Jordi posaven davant la seva botiga, animant els transeünts a ser
solidaris per la causa d’aquell any. Optimista i lluitador fins al final, va
aprofitar els bons moments que els parèntesis de la seva llarga malaltia li
donaven per sortir a buscar bolets a la muntanya, anar al mar i gaudir de la
bona conversa al voltant d’una taula ben parada. Tot un referent. Descansi en
pau.
article publicat al sestmanari el 3 de vuit
Pinta
be. Les seves aquarel·les són pura vida. Arquitectura envoltada d’arbres,
plantes, flors i aigua. Passeja per parcs buscant racons on poder expressar-se.
És els nostres ulls descobrint estanys amb peixos de colors i nenúfars amagats
del soroll de la ciutat, arbres talats inexplicablement, flors que esclaten i
empastifen d’olor intensa l’aire. Però avui ha viscut la màgia. Un contacte
molt especial. No era okupa, ni guiri, ni un porc senglar. Una velleta arrugadeta
de 94 anys s’ha atansat al seu costat, acompanyada. Dues persones de mons
dispars. Al cap d’una estona, la velleta de mirada perduda, aparentment sense
veure el dibuix, ha començat a moure’s imperceptiblement. Per intuïció l’hi ha posat
el pinzell a la mà i han començat a pintar les dues, agafadetes, poc a poc,
sense parlar, amb moviments molt suaus. Entenent que volia continuar sola, l’ajudava
només a agafar els colors preguntant: Més clar? Més fosc? Verd? I ella contestava
amb sorollets que la meva amiga interpretava. A tot això, la cuidadora, una xic
esverada, diu que la velleta pintava molt be de jove i feia anys que no es comunicava,
demència senil severa. Tot d’una, deixant anar el pinzell, ha tornat la indiferència.
La cuidadora agafant l’aquarel·la, diu: Li ho explicaré a la filla. "Comprin-li
paper i llapissos", li prega al allunyar-se! Aquella planteta indiferent i desconeguda s’ha comunicat al sorgir una espurna de la jove que portava dins. Pura màgia d’una
vida que trasbalsa. 
