La renovació

Va néixer la bombolla financera. Amb la construcció immobiliària, diners prestats amb negligència, sense control, temptant a inversions inassolibles per persones que només veien els guanys de l’especulació i vivien al dia treballant la resta de la seva vida per tornar-los. Preus de solars i habitatges en alça, érem a l’abundància. Fins que l’aixeta es va tancar i tot es va anar en orris. Bancs convertits en agencies immobiliàries, famílies senceres arruïnades sense llar, empreses sense clients i amb clients que no paguen, obligades a presentar concursos de creditors i entrant en una espiral sense retorn pel contagi a la resta de sectors. El que abans pujava ara baixa i vam entrar en el Gran Basar. Tot regateig és poc per sentir-nos valents per aconseguir un duro a quatre pessetes. I les empreses perden ingressos i baixen i rebaixen preus per esgarrapar els clients de les altres, arriscant i posant en perill la continuïtat del seu negoci i dels seus llocs de treball. La renovació d’una compra és el moment en que repetim l’adquisició d’aquell be o servei perquè ens ha donat un bon resultat i ens agrada. Seduïts per alternatives desconegudes que no deixen veure la tara que porten al baix preu, com si d’un encanteri de serpent es tractés, disposats a assumir-ho, ens sentim lliures d’equivocar-nos. L’error es rectificarà i aturarà aquesta caiguda lliure que només porta a la ruïna,, arrossegant fins i tot els que no van participar a la bombolla. 

Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

L'oportunitat de viure

Dies enrere tres membres d’una família van decidir anar-se’n d’aquest món voluntàriament. Persones conegudes per alguns de vosaltres, amb una situació econòmica estable, aparentment feliços amb el seus handicaps, però afrontant-los amb serenor i valentia van decidir posar fi a la seva vida i deixar a la resta de la família orfe d’ells, amb el dolor que el seu buit els farà, la resta de les seves vides. Un prejubilat d’una caixa d’estalvis també desapareguda i una infermera avesats a ajudar als demés, amb una filla amb dificultats, es van permetre modificar el guió de la seva vida, posant-li un punt i final tràgic. El veïns consternats no s’ho expliquen. Qui te un perquè viure sempre trobarà un com fer-ho, va dir Nietzsche. Som allò en el que creiem, deia Wayne W. Dyer. Van deixar de creure en ells? El sol treu el nas darrera les cases i anuncia que avui apretarà. Però avui els tres penedesencs que van decidir no sentir-ho no el veuran. Important és el què pensem ja que dicta el camí de la nostra realitat. Tot allò en el que creiem és en definitiva el que volem. D’aquí a la importància de cultivar l’enfocament del nostre pensament ja que poder és creure que podem i aquell que es treu la vida només ho ha pogut fer creient fermament que podia fer-ho. Havien de ser persones fermes, segures del que havien decidit, havent descartat l’oportunitat de viure.

Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es

Article publicat a el setmanari El 3 de vuit