A una setmana de complir 20 anys d’haver perdut
la seva mare, la Laura va donar un pas valent, sincer, obert a tots i totes les
persones que l’han acompanyat aquests anys, durs, anys sense resposta a moltes
preguntes que es feia. Escollint la natura de la Cerdanya com a marc
incomparable, celebrà que volia seguir la vida que li va ser donada,
acompanyada per una persona meravellosa que la fa feliç i amb qui sent que val
molt la pena gaudir-la, l’Anna. Sota un cel blau il·luminat per un sol que cap
núvol amagava, muntanyes al fons nevades i un prat verd amb seients fets de
bales de palla i una taula engalanada amb dos esquis, ens va fer riure i plorar
a la vegada. No deixant cap detall per la improvisació, ens va fer caminar i
respirar aire pur, on la parmèlia daurada als troncs de molts arbres hi fa
estada.
Vestida amb bonica faldilla campera blanca, vam notar que tot allò no
era casualitat i sense ser-hi, a tots ens acompanyava il·luminant les faldes
del Cadí, havent deixat les seves empremtes de bon gust i glamour a dalt de la
muntanya. Trencant esquemes, veu com la seva vida amb ella és una mica millor,
els mals són menys mals, les ombres s’il·luminen i els oceans estan en calma.
Que pot ser qui és, que pot canviar qui és, que té llibertat però a la vegada se
sent compromesa, que s’obriran mil nous camins cada dia, però que sempre n’hi
haurà un que tornarà a casa. Moments plens de petits detalls que ens van
sobrepassar i emocionar alhora.
article publicat al setmanari El 3 de vuit 18.04.2019
