La realitat no és percebuda, sí construïda. Obres els ulls a
mitja nit i t’asseus, mires cap a l’horitzó i veus com llumetes fan
pampallugues cridant l’atenció. Sota un fosc cel que comença a clarejar, sembla
que et diguin, què hi fas aquí, per què no vas i t’estires? Intueixo vida més
enllà dels vidres. Imagino gent adormida al seu llit que reposa i d’altres que,
possiblement com tu, no poden dormir pensant i donant voltes a les seves
emocions. Les emocions, resposta física a una acció externa a nosaltres. El cel
es va aclarint, mica en mica, poc a poc, ara perceps l’ombra dels arbres a
l’exterior i pots deduir que el vent bufa amb timidesa. Al fons a l’horitzó
s’encén un color rogent que xucla el gris del cel difuminant el blau cel pel seu
damunt. La línia de Montserrat queda
marcada. Apareixen taques filades de núvols que pintaran el sostre del dia per
refrescar-nos, amb possibles ombres, l’escalfor d’un sol primaveral potent.
Finalment els ocells desperten amb cants matiners i ja s’ha trencat l’alba,
comença un nou dia. Poc a poc s’ha anat aclarint per donar-me entendre que no
era hora de llevar-me i que el meu cos havia de tenir un nou respir. M’he
tornat a dormir i he somiat. Eren dos quarts de vuit, portava a coll el fill
petit d’uns amics, impossible en realitat per l’edat que te i … m’he despertat sobtadament
amb una rampa al peu, veient les estrelles que no veiem amb la claror del dia.
Avui he vist el canvi de la nit al dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario