Consternació

Atemptat, agressió, atac, envestida, ofensa, paraules totes que fan témer el pitjor. Que mostren la nostra vulnerabilitat perquè algú ens odia i ens fan sentir insegurs. Tots som víctimes de l’engany i del dolor. Si l’atemptat és terrorista pren el protagonisme que busquen els agressors. Víctimes mortals maltractades pel destí, eren al lloc inadequat i al moment inadequat. Desapareixen de forma brusca, sagnant, algunes patint, d’altres sense adonar-se’n, marxen de sobte deixant al seu voltant potser familiars o amics ferits que pateixen i patiran la resta de la seva vida per les seqüeles i per l’abandó brutal dels éssers estimats, arravatats per l’acte més violent que han dirigit bojos al posar preu a la seva vida. Manipulats per falses creences i falses promeses d’una vida millor, degut a un món ple d’odi i de guerres molt difícil d’arreglar. Famílies destrossades i abandonades al destí del seu condol. Famílies que no entenen per què els ha tocat a ells tant per si eren innocents que passaven per allà com si eren culpables de provocar el que mai haguessin imaginat. Cultures contraposades, immigrants de països maltractats, se suposa que s’integren quan ni a casa seva s’han adonat que algú els ha menjat el cap. Estranys passos per part dels cossos de seguretat de l’Estat. A qui protegeixen, si alguns s’han inflat a vendre armes? Tot fa pudor, pudor estranya i fastigosa, pudor a podrit i no tenen ni la decència de saber estar. Consternació que durarà.

article publicat al setmanari el 3 de Vuit