Sentiments contraposats

Proximitat, llunyania, generositat, austeritat, són paraules que sovint, darrerament, les intuïm en el ambient com si d’un pèndul es tractés la nostra vida. Ens atansem uns als altres amb una solidaritat extrema, ajudant-nos amb un objectiu comú, quan veiem que l’egoisme d’altres irromp com un volcà per sobre nostre, i de la mentida en fan un hàbit per tapar la realitat esfereïdora. Sentim a dir barbaritats i ens enfonsen la confiança en aquells als que vam empènyer a tirar endavant un ideal de país millor, més just, més pròsper i més social. Ens havien dit que venien vaques magres i vam creure que duraria poc. Un Estat que s’ha endeutat sense fre i ha conduit als seus ciutadans també a fer-ho, mentre permetia la cobdícia dels seus dirigents, potser és un Estat que ja li convé veure’ns a tots atrapats en la misèria. El que compta és el que passa i el que importa són les conseqüències. Corrupció i malversació de fons han estat pecats que, com d’un confessionari es tractés, s’han perdonat molts polítics amb simples penitències, mantenint la intenció de vot d’uns ciutadans que sense exigir que retornin el robat es creuen que els mals venen d’un poble que ha passat a l’acció. S’han aplicat mesures d’austeritat sense reformes. I sense reformes no canvia res. Som espectadors i actors d’una obra que ens ha decebut a tots, i ha generat una etapa de gran insatisfacció. De què s’estranyen doncs, que ho expressem al carrer? Quina manca de generositat!

article publicat al setmanari el 3 de vuit