La mare

Setmana de la dona, qualitats i reivindicacions. No deixo de pensar en la mare que, a l’octubre, farà 10 anys ens va deixar. Tot i dir-se com una flor, Margarida, mai va ser una persona fràgil. Pilar de la seva família, es mantenia en un segon pla, tal i com a l’època era d’esperar. Dona treballadora, destacà per les seves virtuts i habilitats, no rebent tots els honors que es mereixia com tantes dones de la seva edat. Filla de família humil, enamorada als 15 anys del seductor trompeta i violí del Quinteto Blanco, a la gran ciutat plegats van anar amb els seus cunyats que d’Amèrica van tornar. Eren temps difícils i van emprendre un negoci en què ella seria un bon puntal. Dissenyava llenceria i amb el nom de Simfonia les seves creacions sortien amb paleta de colors, com pures obres d’art que miraven de suplir la música que dels instruments del meu pare ja no es deixaven escoltar. Aïllada per la carretera de revolts del Bruc, veia a la seva família de Pasqües a Rams i dels seus lligams igualadins es va anar allunyant, sentint-se moltes vegades dir, “tu rai”, tot i treballant sense conciliació familiar. Gràcies a ella, de ben petita, vaig escriure en català, doncs a l’escola no ens n'ensenyaven pas. Àvia increïble, no va deixar mai de cosir vestits als seus nets, tot i havent perdut gran part de visió. Ara s’emocionaria de veure a la seva neta Laura fent de mare, única il·lusió frustrada de la que es va plànyer just abans del seu comiat. 

article publicat al setmanari El 3 de vuit