Esprint final

Any nou i vivim com l’any passat. Les darreres setmanes de desembre sembla que el món s’acabi. Ens atansem als resultats anuals. Qui no s’ha marcat o li han marcat uns objectius a aconseguir, és l’examen final. I, és clar, com nens d’escola, o adolescents d’institut, o joves estudiants de facultat, al final de curs ve la gran empollada, el gran esprint final. Tots ho hem fet i malgrat les angúnies, els nervis i l’estrès, en guardem bon record. Estades amb els companys d’estudis, amics per sempre alguns d’ells, en que fèiem resums de resums, a vegades escrits en papers tant petits, per si fos possible treure’ls entre mànegues en un moment  de dificultat. Arriscant que si te’ls veien et farien fora de l’examen i suspendries la feina feta de tot un any. Fumant perquè els demés fumaven, bevent cafès per mantenir-nos desperts. Deu ser això el que fa que d’adults seguim actuant com llavors. Jo vinc d’una època en que les assemblees maquinant manifestacions i protestes es prodigaven i les hores de classe s’aturaven per abatudes constants d’uns uniformats de color gris que ens desallotjaven de la facultat, tot dient: “Circulen”. Cóm podíem no deixar per al final tot el que hauríem d’haver fet durant tot el curs!. I al final tot són mils de petons i abraçades, que seria millor anar-les fent tot l’any. Sense pressa però sense pausa, vivint cada moment, assaborint cada instant, sense deixar que la vida sigui un esprint final.

article publicat al setmanari El 3 de vuit