La reforma horària

Interessant xerrada, organitzada per la UEP i donada per Fabian Mohedano divendres passat. Fa 200 anys Benjamin Franklin va plantejar, per primer cop, una forma d’estalvi energètic en escriure, des de França, una carta en què relatava com els parisencs estalviaven en espelmes aixecant-se més aviat. William Willett, després de comptar les hores que dormien els londinencs en un dia, el 1907 publicà la idea de l’horari d’estiu. La mesura no es va aplicar fins 9 anys més tard. Es va institucionalitzar el 1974 arran de la primera crisi del petroli i des de 1981 el canvi d’hora s’aplica com a directiva, i es renova cada quatre anys. No es pensava en la conciliació familiar ni laboral, ni tan sols en la productivitat. Espanya som dels països més rígids del món en horaris. Importa més veure els empleats al lloc de treball que mesurar la seva eficàcia. Som únics dinant a les tres de la tarda, sopant a les deu del vespre i esmorzant a les onze del matí. Anem a córrer o veiem pel·lícules violentes a partir de les onze de la nit. Perdre d’una a dues hores de son cada nit no és saludable. Sopant tard, al matí esmorzem poc i quan hauríem de fer esport o estar amb la família, encara treballem i anem a comprar de set a nou. Tant se val l’origen, la família Telerín dient als nens l’hora que havien d’anar al llit o viure per sobre les nostres possibilitats: la reforma horària és inexcusable.

Article publicat al setmanari el 3 de vuit