Merry Christmas

Christmas, for some, reflection time, of happiness others say, of celebration. A baby was born in a portal he was to save the world. He was born naked like all newborns. We know so few things of his childhood, apart from the well-staged manger. Some, few writings, say he had brothers. In some mural painting, he is seen holding the mother's hand while the father took another child. Was it the little one? Was he the eldest? With whom he played, he ran, he swam in the river if he learned to swim, nothing is known. How he became a preacher and mass leader, either. They were divine gifts tell you, did not go to college or hire a coach because he was innate in it. He had to be a good salesman, perhaps the best that ever has been, that he and the seller still speak now. He sold hope, encouraging people to endure the evils they suffered, promising a better life. Consolation of the weakest, of the sick, of the poorest, of those who flee from hunger and war, having lost family and friends and their home, the elderly, dependents, those who have good will and want a better world. For others, Christmas are a days of meetings, some family members, others of colleagues and friends, preparing excellent meals, making many toasts, brand new clothes, making the “tió” shit for the little ones, decorating the Home, are days to go to concerts, to see a good musical show. The time dedicated to the holidays of Christmas live in peace, serenity, joy and much love.

Navidad

Navidad, para unos, tiempo de reflexión, de alegría dicen, de celebración. Nació en un portal un bebé que había de salvar el mundo. Nació desnudo como todos los recién nacidos. Sabemos poco de su infancia, a parte del bien escenificado pesebre. Algunos, pocos escritos, dicen que tuvo hermanos. En alguna pintura mural, se le ve cogido de la mano de la madre mientras el padre cogía a otro niño. Era el pequeño? Era el mayor? Con quien va jugó, corrió, nadó en el rio si aprendió a nadar, no se sabe nada. Y cómo se hizo predicador y líder de masas, tampoco. Eran dotes divinas os diréis, no fue a la universidad ni contrató un coach porque era innato en él. Había de ser un buen vendedor, quizás el mejor que nunca jamás haya habido, que de él y del que vendía aún se hable ahora. Vendía esperanza, animando a la gente a soportar los males que padecían, prometiendo otra vida mejor. Consuelo de los más débiles, de los enfermos, de los más pobres, de los que huyen del hambre y la guerra habiendo perdido familiares, amigos y su hogar, de los ancianos, dependientes, de los que tienen buena voluntad  y querrían un mundo mejor. Para otros, la Navidad son días de reuniones, algunas familiares, otras de compañeros de trabajo y de amistades, de preparar unas excelentes comidas, de hacer muchos brindis, de estrenar vestido, de hacer cagar el tió a los más pequeños, de decorar el hogar, son días para ir a conciertos, para ver un buen espectáculo musical. Que el tiempo dedicado a las fiestas de Navidad las viváis en paz, serenidad, alegría y mucho amor.

Nadala

Nadal. Per a alguns, temps de reflexió; de joia, diuen, de celebració. Va néixer en una establia un nadó que havia de salvar el món. Va néixer despullat com tots els nadons. En sabem poc, de la seva infantesa, a banda del ben escenificat pessebre. Alguns, pocs escrits, diuen que va tenir germans. En alguna pintura mural, se’l veu agafat de la mà de la mare mentre el pare portava un altre infant. Era el petit? Era el gran? Amb qui va jugar, córrer, nedar al riu, si en va aprendre? No se’n sap res. I de com es va fer predicador i líder de masses, tampoc. Eren dots divins, us direu. No va anar a la universitat ni va contractar un coach perquè era innat en ell. Havia de ser un bon venedor, potser el millor que mai hi hagi hagut, perquè d’ell i del que venia encara se’n parli ara. Venia esperança, animant la gent a suportar els mals que patien, prometent una altra vida millor. Consol dels més febles, dels malalts, dels més pobres, dels que fugen de la fam i la guerra havent perdut familiars, amics i la seva llar, de la gent gran, dependents, dels que tenen bona voluntat  i voldrien un món millor. Per a altres, el Nadal són dies de reunions, algunes familiars, d’altres de companys de treball i d’amistats, de preparar uns bon àpats, de fer molts brindis, d’estrenar vestit, de fer cagar el tió els més petits, de decorar la llar... Són dies per anar a concerts, per veure un bon espectacle musical. Que el temps dedicat a les festes de Nadal les visqueu amb pau, serenor, alegria i molt amor.

Dissabte

Primer dissabte de desembre, dia fred, vidres entelats. La terrassa mullada per la boira ens mostra un dissabte de descans de treball. Dia per aprofitar a fer un tomb que l’agenda ens va robant. Dia per anar al mercat del dissabte, per omplir el rebost, per fer previsions per al Nadal. Segon dia de la químio que l’estimada Maite ha de suportar, abans del trasplantament final. Dissabte, parella del diumenge, per a alguns el primer del cap de setmana i per a altres el primer del final. Sisè dia de la setmana civil o el setè en el còmput antic i cristià. El nostre dissabte, igual que l’alemany, el castellà, el francès, el rus, el polonès i l’italià significa sàbat, mentre que l’anglès, l’holandès i el llatí vol dir Saturn. En japonès és el dia de la terra, en suec el dia de banyar-se i en basc el de la mitja lluna. Setè dia de la setmana que diuen que Déu va descansar quan va acabar la seva creació universal. Segueix al divendres, que majoritàriament tanca la setmana laboral, malgrat també és un dia de molta feina per al comerç local. En dissabte cada any comença la nostra Fira del Gall, on comprem el preuat gall del Penedès, el gall dindi, el capó o l’ànec per coure i menjar-nos-el amb familiars. Aquest desembre tindrem un dissabte de Nadal i els pessebres celebraran el naixement del tan esperat. I també acomiadarem l’any 2016 tot brindant amb cava l’entrada del nou any. Hi ha tants dissabtes que no acabaria mai.

Article publicat al setmanari el 3 de vuit

En quién nos podemos reflejar

Noruega, país de cinco millones de habitantes, tiene un alto desempeño en calidad medioambiental, seguridad personal y satisfacción, y se sitúa por encima de la media en ocupación y remuneración, educación y competencias, viviendas, balance vida-trabajo, compromiso cívico, sentido de comunidad y estado de la salud. Más del 75% de las personas de 15 a 64 años de edad tienen un puesto de trabajo remunerado, cifra mayor que la media de la OCDE de 66%. Solo el 3% de los empleados tienen un horario de trabajo muy extenso. Tener un buen nivel educativo y de competencias es un requisito importante para encontrar trabajo. El 82% de los adultos de 25 a 64 años han acabado la educación media superior, más de la media de la OCDE, del 76%. En Noruega, prácticamente todo aquel que trabaja en una oficina tiene horario flexible. Mientras trabajen una media de 37,5 horas semanales y estén en la oficina entre las 9 de la mañana y las 3 de la tarde, pueden variar la hora de entrada y salida. Las tiendas de comestibles están abiertas de 8 de la mañana a 8 de la tarde y muchas de 7 de la mañana a 10 o 11 de la noche tienen turnos de trabajo, gratificando las "horas intempestivas" hasta un 20% más del salario. Los centros comerciales tienen un horario normal de 10 de la mañana a 8 del atardecer, y los sábados solo abren hasta las 6 de la tarde. Los padres, cuando el hijo menor de 12 años está enfermo, tienen derecho a 10 días libres pagados para cuidar-lo y 15 si son dos, cifra que aumenta si tienen una enfermedad crónica.

traducción del artículo publicado por el semanario El 3 de Vuit

En qui ens podem emmirallar

Noruega, país de cinc milions d’habitants, té un alt acompliment en qualitat mediambiental, seguretat personal i satisfacció, i se situa per sobre de la mitjana en ocupació i remuneració, educació i competències, habitatges, balanç vida-treball, compromís cívic, sentit de comunitat i estat de la salut. Més del 75% de les persones de 15 a 64 anys d’edat tenen un lloc de treball remunerat, xifra major que la mitjana de la OCDE de 66%. Només el 3% dels empleats tenen un horari de treball molt extens. Tenir un bon nivell educatiu i de competències és un requisit important per trobar feina. El 82% dels adults de 25 a 64 anys han acabat l’educació mitjana superior, més que la mitjana de la OCDE, de 76%. A Noruega, pràcticament tothom que treballa en un despatx té horari flexible. Mentre treballin una mitja de 37,5 hores a la setmana i siguin al despatx entre les 9 del matí i les 3 de la tarda, poden variar l’hora d’entrada i sortida. Les botigues de comestibles estan obertes de 8 del matí a 8 del vespre i moltes de 7 del matí a 10 o 11 de la nit tenen torns de treball, gratificant les "hores intempestives" fins un 20% més del salari. Els centres comercials tenen un horari normal de 10 del matí a 8 del vespre, i els dissabtes només obren fins les 6 de la tarda. Els pares, quan el fill menor de 12 anys està malalt, tenen dret a 10 dies lliures pagats per cuidar-lo i 15 si són dos, xifra que augmenta si tenen una malaltia crònica.

article publicat al setmanari El 3 de vuit

Reforma horaria - conciliación laboral y familiar

Premiar la permanencia en el puesto de trabajo, en lugar de valorar por objetivos, es uno de los motivos de rigidez horaria empresarial. De acuerdo con diferentes informes sobre ocupación de la Unión Europea, España tiene los horarios de trabajo más extensos de la media comunitaria en once de los catorce sectores analizados y es el país con la tercera jornada más larga en las actividades de transporte, construcción, comercio, servicios empresariales, finanzas y servicios sociales. Solo trabajan menos de la media los empleados de las administraciones públicas y los de los ámbitos de salud y educación. Si nos comparamos con ellos, el 60% de las empresas tienen horarios flexibles, en Italia el 44% y en cambio en Cataluña solamente un 23% de las empresas dan flexibilidad a sus horarios. Consecuencia: absentismo injustificado para cosas personales que no se solicitan (acompañar familiares al médico, ir a la obra de teatro de un hijo, ir al banco a firmar la hipoteca...). La flexibilidad horaria mejora el ambiente de trabajo ya que el salario emocional es muy importante. Tenemos las mujeres más estresadas del mundo y las más medicadas de Europa.  Si le añadimos la poca ayuda de sus compañeros hombres, este sería un tema serio a tratar a parte. España tiene los índices, de natalidad 8,99 por mil y de fecundidad 1,33 en el 2015. Más bajos que los de países con mejores horarios laborales, por ejemplo Noruega, con 11,40 por mil y 1,75, respectivamente. 

traducción del artículo publicado por el semanario El 3 de Vuit

Reforma horària - conciliació laboral i familiar

Premiar la permanència en el lloc de treball, en lloc de valorar per objectius, és un dels motius de rigidesa horària empresarial. D’acord amb diferents informes sobre ocupació de la Unión Europea, Espanya te els horaris de treball més extensos de la mitjana comunitària en onze dels catorze sectors analitzats i és el país amb la tercera jornada més llarga a les activitats de transport, construcció, comerç, serveis empresarials, finances i serveis socials. Només treballen menys que la mitjana els empleats de les administracions públiques i els dels àmbits de salut i educació. Si ens comparem amb ells, el 60% de les empreses tenen horaris flexibles, a Itàlia el 44% i en canvi a Catalunya solament un 23% de les empreses donen flexibilitat als seus horaris. Conseqüència: absentisme injustificat per coses personals que no es demanen (acompanyar familiars al metge, anar a l’obra de teatre d’un fill, anar al banc a signar la hipoteca...). La flexibilitat horària millora l’ambient de treball ja que el salari emocional és molt important. Tenim les dones més estressades del món i les més medicades d’Europa.  Si hi afegim la poca ajuda dels seus companys homes, aquest seria un tema seriós a tractar a banda. Espanya te els índex de natalitat 8,99 per mil i de fecunditat 1,33 al 2015. Més baixos que els de països amb millors horaris laborals, per exemple Noruega, amb 11,40 per mil i 1,75, respectivament. 

article publicat al Setmanari El 3 de vuit 

Cambio horario y jornada perjudicial

Os decía que la idea del cambio horario de la primavera y el otoño viene de cuando nos alumbrábamos con velas por la noche. Los 15 millones de euros de ahorro que se conseguían años atrás ahora ya no tienen sentido, cuando edificios inteligentes, maquinaria de fábricas, trenes, metros, aires acondicionados de frío y calor, ordenadores, electrodoméstico, etc., funcionan las 24 horas del día. Se está hablando de suprimirlo y en el Parlamento de las Islas Baleares ya han aprobado una iniciativa para mantener el horario de verano que habrá de ser ratificado por el Congreso de los Diputados de Madrid por tener las competencias en esta materia.  Se dice que el cambio horario va contra la salud. Menos luz solar cuando salimos de la escuela y el trabajo tiene consecuencias negativas. La baja natalidad y la falta de conciliación familiar forman parte del círculo vicioso que debe romperse para permitir que las personas tengan más actividades de ocio y de cultura y disfruten de la familia. Otro tema son las horas que hemos de estar presentes en el trabajo y gozar de aficiones y vida cultural sin repercutir desfavorablemente a la jornada laborable del día siguiente. Los españoles trabajan una media de 1.720 horas al año, 26 más que los ingleses, 41 más que los italianos, 58 más que los suecos, 65 más que los alemanes, 92 más que los daneses y 125 más que los franceses. Y a pesar de todo eso, la Unión Europea nos miran en lupa por la baja competitividad y productividad de nuestra economía. 

articulo traducido del publicado por el semanario El 3 de vuit

Canvi horari i jornada perjudicial

Us deia que la idea del canvi horari de la primavera i la tardor ve de quan ens enllumenàvem amb espelmes al vespre. Els 15 milions d’euros d’estalvi que s’aconseguia anys enrere ara no tenen sentit, quan edificis intel·ligents, maquinària de les fàbriques, trens, metros, aires condicionats de fred i calor, ordinadors, electrodomèstics, etc., funcionen les 24 hores del dia. S’està parlant de suprimir-ho i al Parlament de ses Illes Balears ja han aprovat una iniciativa per mantenir l’horari d’estiu que haurà de ser ratificat pel Congres de Diputats de Madrid per tenir competències en aquesta matèria.  Es diu que el canvi horari va contra la salut. Menys llum solar quan sortim de l’escola i la feina te conseqüències negatives. La baixa natalitat i la falta de conciliació familiar formen part del cercle viciós que cal trencar per permetre que les persones tinguin més activitats de lleure i de cultura i gaudeixin de la família. Altre tema són les hores que hem d’estar presents a la feina i gaudir d’aficions i vida cultural sense repercutir desfavorablement a la jornada laborable del dia següent. Els espanyols treballem una mitjana de 1.720 hores l’any, 26 més que els anglesos, 41 més que els italians, 58 més que els suecs, 65 més que els alemanys, 92 més que els danesos i 125 més que els francesos. I malgrat tot, la Unió Europea ens miren en lupa per la baixa competitivitat i productivitat de la nostra economia. 

La reforma horaria

Interesante charla, organizada por la UEP e impartida por Fabian Mohedano, el viernes pasado. Hace 200 años Benjamín Franklin planteó, por primera vez, una forma de ahorro energético al escribir, desde Francia, una carta en que relataba cómo los parisinos ahorraban en velas levantándose más pronto. William Willett, después de contar las horas que dormían los londinenses en un día, el 1907 publicó la idea del horario de verano. La medida no se aplicó hasta 9 años más tarde. Se institucionalizó el 1974 a raíz de la primera crisis del petróleo y desde 1981 el cambio de hora se aplica como directiva, y se renueva cada cuatro años. No se pensaba en la conciliación familiar ni laboral, tan solo en la productividad. España somos de los países más rígidos del mundo en horarios. Importa más ver a los empleados en su puesto de trabajo que medir su eficacia. Somos únicos almorzando a las tres de la tarde, cenando a las diez de la noche y desayunando a las once de la mañana. Vamos a correr o vemos películas violentas a partir de las once de la noche. Perder de una a dos horas de sueño cada noche no es saludable. Cenando tarde, a la mañana desayunamos poco y cuando deberíamos hacer deporte o estar con la familia, todavía trabajamos y vamos a comprar de siete a nueve. No importa el origen, la familia “telerín” diciendo a los niños la hora que debían irse a la cama o el vivir por encima de nuestras posibilidades: la reforma horaria es inexcusable. 

traducción al castellano del artículo publicado en el Semanario El 3 de vuit

La reforma horària

Interessant xerrada, organitzada per la UEP i donada per Fabian Mohedano divendres passat. Fa 200 anys Benjamin Franklin va plantejar, per primer cop, una forma d’estalvi energètic en escriure, des de França, una carta en què relatava com els parisencs estalviaven en espelmes aixecant-se més aviat. William Willett, després de comptar les hores que dormien els londinencs en un dia, el 1907 publicà la idea de l’horari d’estiu. La mesura no es va aplicar fins 9 anys més tard. Es va institucionalitzar el 1974 arran de la primera crisi del petroli i des de 1981 el canvi d’hora s’aplica com a directiva, i es renova cada quatre anys. No es pensava en la conciliació familiar ni laboral, ni tan sols en la productivitat. Espanya som dels països més rígids del món en horaris. Importa més veure els empleats al lloc de treball que mesurar la seva eficàcia. Som únics dinant a les tres de la tarda, sopant a les deu del vespre i esmorzant a les onze del matí. Anem a córrer o veiem pel·lícules violentes a partir de les onze de la nit. Perdre d’una a dues hores de son cada nit no és saludable. Sopant tard, al matí esmorzem poc i quan hauríem de fer esport o estar amb la família, encara treballem i anem a comprar de set a nou. Tant se val l’origen, la família Telerín dient als nens l’hora que havien d’anar al llit o viure per sobre les nostres possibilitats: la reforma horària és inexcusable.

Article publicat al setmanari el 3 de vuit

L’escola, nexe d’amistat

Algú va dir, fa dies: “D’aquesta colla se’n hauria d’escriure un llibre”. Feia almenys vint anys que no la veia, viu al País Valencià. La meva companya de pupitre m’apareix un dia sense avisar. Després d’una llarga abraçada i trobant escassos minuts per parlar, m’explica la seva vida en mitja hora i ens descriu a totes com a supervivents i lluitadores de la llibertat. Algunes més que les altres. Ara estem en contacte com mai no ho havíem estat; les xarxes també hi han ajudat. Emprenedores, professionals, tècniques, lletrades, comerciants, comercials, metgessa, mestra, hostessa, la majoria hem anat a la universitat. La majoria som mares de fills meravellosos, però n’hi ha algun de més especial. Sense casar-se o casades, algunes s’han separat. La més llesta de classe, per desgràcia, fa dies ens va deixar. Els néts, encara no a totes, van arribant. L’escola, nexe d’unió entre nosaltres fa anys, es va acabar. Seguint el nostre camí més o menys llunyà, va forjar la nostra amistat. Ens parlàvem en castellà i a poques no hi ha hagut manera de canviar. Però malgrat a escola el català no l’ensenyaven, totes estimem el nostre origen sense que algú ens ho hagi inculcat. Tenim diferents creences, votem diferents partits. Algunes patint malalties difícils de superar, les altres fem pinya i donem ànims per lluitar. Ara sabem que estem unides per un lligam que ningú no podrà separar. Provenim de l’època franquista, en què la dona era sotmesa o s’havia d’espavilar. 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

La resiliència

Diuen al Japó que les ceràmiques trencades i reparades són més boniques que les senceres. Les reparen amb làmines d’or convertint la part malmesa en la més forta de la peça, fent-la més bonica que l’objecte original. Hiroshima és un cas inaudit de resiliència. Tota la població va ser destruïda després de la caiguda de la bomba atòmica, excepte l'edifici de la Prefectura de Promoció Industrial del 1915 mig destrossada, però en peu malgrat haver estat al hipocentre de la bomba. El més normal hagués estat enderrocar-lo per construir-ne un de nou al seu lloc o haver dedicat aquell espai a qualsevol altre finalitat, però no va ser així, els japonesos van voler deixar aquella estructura malmesa en peu, rehabilitant-la de forma que aguantés per sortir enfortits de la debacle. El Genbaku Dome del Park commemoratiu de la Pau d’Hiroshima recorda la desgràcia que la població va sofrir el sis d’agost de fa setanta-un anys. La seva cúpula, anomenada de la bomba, recorda aquells fets tan espantosos perquè el seu record no permeti repetir-los mai més. La resiliència i el seu impacte en les persones i en les organitzacions és la capacitat que tenen per resistir i superar agressions traumàtiques sortint-ne enfortits. La resiliència és un sí a la vida. És la capacitat de generar probabilitats, de convertir amenaces en oportunitats projectant el futur, apreciant i potenciant el que es te, creant el que es vol i transformant cap el que es vol ser. Ara és l’hora de la resiliència dels catalans.
                                                                                                                                                     

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Flors i papallones

Estiu càlid, moments de rencontres, de lleure, de badar observant. Gaudir la natura al costat de qui t’estimes i d’algú que te la faci raonar. Junts amb la fillola, tieta i dos nens vitals hem caminat per la Vall d’Àneu caçant i observant papallones. La seva finalitat es posar ous en plantes nutrients on les erugues s’alimentin per seguir el seu cercle vital i acabar convertint-se, com per art de màgia, altre cop en aquests insectes inofensius, que com llàgrimes de colors decoren el nostre sender. Només cal un salabret per atrapar-les, agafar-les pel seu fràgil cos, sense malbaratar les boniques ales que els permeti seguir volant. Amb sis potes i dues antenes llargues i algunes, la espiritrompa que xucla el nèctar de les flors, s’il·luminà la cara d’en  Jan quan es van estrenar amb una Saltabardisses Europea, seguint amb la Blanqueta de la Col. L’Ona no va parar fins fotografiar a una increïble Escac Ibèric, dels mateixos colors que el tauler d’escacs. Saltant a la vora del riu i pels prats els salabrets es movien amunt i avall. Una darrera l’altre, l'Erèbia muntanyenca fosca va costar identificar. A ple sol ens va sorprendre la Gitana nocturna i triangular amb un gran cos i de color taronja les ales interiors. De les flors destacaré la Menta de riu d’olor especial i el Pericó foradat amb el que vam elaborar Oli de cop que durant quaranta dies a sol i serena, servirà per guarir-nos si algú es fa mal.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

l'Òpera

Un bravo ben fort per la quarta tertúlia organitzada per Ràdio Vilafranca i La Cultural al Vinseum el darrer dimecres de juliol. Una vuitantena de persones interessades a escoltar un dels autors del llibre “100 coses que has de saber de l’òpera” ens aplegàvem encuriosides per aprendre una miqueta d’aquest gènere musical. Una entrevistadora que va confessar no haver assistit mai a la representació de cap òpera, però molt ben informada amb la lectura del llibre, va donar pas a una sèrie de preguntes amb les seves àmplies, amenes, i fins i tot divertides anècdotes, que un fill d’un músic d’òpera va poder transmetre al sentir la música com quelcom que porta dins des de la seva infantesa. Contagiant-nos amb les seves habilitats pedagògiques va plasmar la voluntat d’atansar la música a tots els públics a partir de certa edat. Perquè l’òpera, per a alguns la gran desconeguda, és música, és so, és instruments, és orquestra, és melodia, és veu, és cantants, tenors, sopranos, és cor, és àries, és obertures, és escenes, és dansa, és ballarins, és teatre, és vestuari, és il·luminació, és escenografia, és compositor, és guió, és drama, és comèdia, és art, és cultura, és innovació, és públic, és olor, és riure, és plorar, és emoció, és entreactes, és aplaudiments, és un sense fi de components que dins del món de l’art la fan el més gran dels espectacles. Escolteu-la a qualsevol hora del dia i de l’any.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit 

Badar

Temps de badar. Badar asseguts en un banc, en mig d’una plaça o un jardí florit, sentint l’olor d’herba regada de bon matí. Badar mirant façanes que trobem al nostre pas, observant el gran talent artístic que darrera l’arquitectura hi ha. Badar mirant a la gent que entra i surt d’una estació. Arrosseguen una maleta i busquen informació d’horaris de trens, busos o taxis que els acompanyin al seu destí. Badar asseguts a una terrassa on ens prenem un gelat, un batut, un gin tònic o potser una copeta de cava rosat. Badar mirant el reflex de la lluna sobre el mar, un llac, la piscina o el riu, ben acompanyats. Ara be, si es viatge no sempre badar serà pertinent. El descans d’unes vacances es poden convertir en un sense fi de dificultats que ens facin sofrir. Hem de fer be les reserves, preveure i informar-nos dels costums del nostre destí, no deixem que la nostra estada trontolli, doncs si badem massa podem de valent patir. En un viatge no tot són flors i violes. Alguns entrebancs es poden assumir. Perdre l’avió, l’equipatge o fins i tot els diners i la documentació, poden fer, un infern, d’aquells dies d’esbarjo que hem planejat gaudir. El món assetjat per conseqüències bèl·liques. Llargues esperes per retards i demores sense explicació. Tot l’any persones que viatgen per negocis es mereixen una bona protecció i deixar-ho a la improvisació és una forma de distreure’s, no de badar per fruir. 

Article publicat al setmanari El 3 de Vuit 

Camp d’estiu Art i Natura

La setmana passada, membres del Rotary Club de Vilafranca van acollir a casa seva una dotzena de joves provinents dels cinc continents. Austràlia, Egypte, India, California, Romania, França, Itàlia, entre d’altres països. Mentre dijous se li reconeixia per part de la Unió Empresarial del Penedès a la seva cinquena nit empresarial, la seva contribució social en la construcció d’una societat més justa i igualitària des del compromís amb el territori i la seva gent, destacant les dotze nits solidàries convocades en els darrers anys, alguns membres del club sopaven agermanats amb els nois que després d’una jornada intensa havien recorregut part del nostre territori tenint experiències que mai oblidaran. Gràcies a l’esforç d’en Joan Palau, un dels membres del club que coordina l’organització del camp, aquest any ha estat molt especial. Serà per l’edat mitjana que tenien, serà per les ganes de viure, pels seus orígens, per les seves famílies i l’educació rebuda, serà per la nostra predisposició, el cert és que tot va sortir rodó. Venien d’Igualada on havien participat en la European Baloon Festival, de Caldas de Malavella en el Escaldàrium i d’aquí anaven a Manresa on els portaven a Montserrat. La primera tarda de piscina, pàdel i tenis, va seguir visita a l’ESCAC a Terrassa, remullant-se a la platja de Vilanova. Port Aventura els va divertir, anar en burricletes entre camins de vinyes, no cal dir. Van visitar un celler per tastar el nostre vi. Sopant cada nit a la fresca del nostre estiu. De la mà de l’Eric van comprendre en un assaig de Castells què són i què signifiquen, però mai oblidaran sentir el cor com batega formant part de la pinya. Visita al Vinseum no va faltar, la basílica, la plaça de la Vila, el centre i a una discoteca final.  Bona part del territori català en les seves ments els quedarà. Els meus ostes provenien del Punjab, la India i l’altre de Bacau Rumania. Un de pell i cabell moreno, l’altre blanquet, rosset i amb ulls blaus. Dos enginyers recent llicenciats han gaudit quatre dies sencers amb les seves nits al nostre costat. El camp Art i Natura  ha donat en bandeja l’oportunitat d’intercanviar coneixements i experiències culturals, atansant a persones que poden fer, en el futur, un món més just, pròsper i més ben interconnectat.

Viatjar

Quin verb tan utilitzat a l’estiu per els que, treballant tot l’any, esperem les vacances per desconnectar de la rutina, per descansar la ment, per amplitud de mires, per fer una aventura, per conèixer nova gent. Que bonic és viatjar si com una esponja mires i aprens tot allò que no saps. Països amb diferències destacades, les cases, els carrers, els monuments. La gent parla altres idiomes, alguns potser entendrem i els parlarem. D’altres, persones amables que s’esforcen amb gestos i paraules, deslligades de cap gramàtica, ens ajudaran a trobar allò que buscàvem en un plànol, cent vegades doblegat i quasi estripat, que ens delata no ser d’on trepitgem. Si retornes a un lloc on ja hi has estat, busques racons que recordes per veure com han canviat amb el transcurs del temps. Tot dependrà de quan faci, els successos socials, polítics i econòmics dels darrers anys, per viure una experiència totalment nova i singular. Si vas a un lloc desconegut la sorpresa és total. La aventura pot ser la clau si t’atreveixes anar pel teu compte i descobrir allò que més et plau. Podràs degustar les menges que acostumen a fer en aquell indret, demanant a algun amic t’aconselli potser gaudiràs de bon gourmets. Important seran les begudes, si el clima ens dona set. Beuràs cerveses locals i d’altres, i dels vins de preus prohibitius en faràs un miratge amb els de casa que estan en fresc i sempre a punt de ser destapats. 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

De bon matí, on visc

Com un gran patchwork o catifa de tons verds, ratllats a totes direccions pel rasclet d’ombres del sol naixent sobre pàmpols i camins, recorregut de pagesos dalt dels seus tractors que tenen cura per la verema dels seus fruits, les vinyes són encerclades pel verd fosc d’arbres altius al llarg de les rieres i d’altres rodons de bona ombra a dalt de turons. Tacat per masies de pedra, cobertes per teulades de color taronja, barriades i pobles disseminats on els campanars de les seves esglésies toquen els quarts i les hores, te per serrell les muntanyes presidides pel nostre massís cor que batega pel nostre país. Aquesta és la terra on visc i veig de bon matí. A cada segon canvia la llum, a cada minut transforma els volums, a cada hora belluga la vida dels que desperten del somni de la nit, rebent un cel diferent amb núvols de vegades dispersos, de cops esfilagarsats o potser tot tapat, o aclarit de color blau fins el infinit, o també protegida per una boira que l’acarona donant-li la humitat que potser necessita, bevent l’aigua de la pluja esperada. Transcorre cada setmana per adonar-se que la gran lluna plena ha marcat el solstici d’estiu i ha deixat la primavera enrere. Cada mes serà testimoni de molts esdeveniments amb focs encesos de revetlles i gresca de festes majors, cada any reaccionarà segons l’haurem estimada, però sempre bonica i despresa ens ho donarà tot com si fos una mare. 

article publicat al setmanari El 3 de vuit 

Una gran empresària que eclipsa els del seu voltant

La cuina ha passat a ser de l’infern al purgatori, deia Carme Ruscalleda dilluns a la tarda al magnífic entorn de la Masia d’en Cabanyes. Del forn de llenya als forns elèctrics i a vapor actuals, la dona ha entrat en aquest ofici curiosament reservat a homes. La dona que més estrelles Michelin té al món és de casa nostra. Treballadora infatigable, cuinava de forma casolana venent precuinats i quan es va adonar que allò era el que més l’apassionava, va obrir el primer dels seus tres restaurants on es pot tastar una cuina catalana, moderna, lliure, natural, innovadora i original. Pel poc valor d’aquest ofici en aquell moment, poc s’imaginaven els que més l’estimaven fins on arribaria, quan li donaven el condol en saber que obriria el seu primer restaurant. No era a França on l’Administració és capaç de posar la legió d’honor a un forner. Reconeguda arreu del món, la cuina per ella ha de ser bona, digerible i que evolucioni en defensa del territori, del control del mar, de la cabana, de les muntanyes i dels seus proveïdors pagesos. Escoltant-la se t’omple la boca de saliva. Aporta emocions com si cada plat fossin petites obres d’art observades com la paleta de colors d’un pintor, o escoltessis la música que el nom de cada plat ha posat amb tanta imaginació. Reclama més participació dels comensals, ja que de les seves opinions i crítiques es pot millorar amb llibertat però amb respecte per la cultura i el consumidor. 

article publicat al setmanari el 3 de vuit

En estat de xoc

Mai era el moment per explicar-vos què m’ha passat, però crec que ja és hora de dir-vos-ho. Així iniciava el whatsapp que l'endemà de Sant Jordi, la Mayte ens enviava a la resta del grup, deixant-nos a totes en estat de xoc. Feia alguns dies que no piulava quan el grup era una autèntica tertúlia diària, fos de bon matí, després de dinar o al vespre. Vaig anar al metge per un bony al cap i tot feia pensar que només era un lipoma de grassa, seguia dient. Lluny d’això m’han vist un forat de cinc centímetres al crani amb un intrús en el seu interior. La part bona és que era benigne, la part dolenta que estava mal situat en el cervell. Vaja, com un intrús benvingut a casa sense cadira a taula! Després d’un seguit de proves, el diagnòstic de metàstasi enfonsava a la família plorant d’amagat, mentre jo em mantenia ferma i incrèdula. Estic en bones mans, no us preocupeu per mi, us mantindré informades. La intervenció ha estat un èxit malgrat el tumor maligne, però ben localitzat. Ara ve la segona part a la qual s’ha d’afrontar. Una bomba de rellotgeria, la va fer esborrar del xat, demanant que ho entenguéssim. Mai toca canviar el riure d’un bon gintònic en paraules resignades però combatives. Repassa la vida agraint el que li ha donat fins ara i, preparada per deixar-ho tot en ordre, confia que el destí estarà a favor seu. Una dona forta, serena, valenta i disposada a lluitar, després del seu estat de xoc, se’n sortirà.

article publicat al setmanari El 3 de vuit 

Atención a la vejez

En el Pallars, hay una residencia pública de gente mayor que atiende a 28 padrinos, como les llaman ellos, con una plantilla de 4 cuidadoras a dos turnos de 8 horas seguidas, más una ayudante, cuatro horas al día, dos a la mañana y dos a la tarde. Salta a la vista las carencias de las que adolecen. Los abuelos que van para recuperarse de alguna operación o alguna caída, pueden necesitar ayuda a la hora de comer, lavarse o moverse a brazos, con grúa o silla de ruedas. Otros con pérdidas cognitivas, de memoria, orientación, comprensión que, a pesar de tener movilidad y fuerza, les falta la iniciativa y no recuerdan cómo hacer las cosas de forma adecuada. Los hay con problemas de visión que necesitan una asistencia especial. Lavarlos, vestirlos, levantarlos, darles su medicación y alimentarles son algunas de les tareas de las cuidadoras, añadiéndose a menudo la de lavar la ropa per falta de recursos. Son mujeres cualificadas que sufren de estrés justificado las más responsables y con frecuencia de lesiones físicas por tener que hacer esfuerzos insospechados. Según la CEOE el 2016 seremos el segundo país del mundo más envejecido por detrás de Japón, tres pensionistas por cada cuatro ocupados. Además, el Constitucional ratifica los recortes de las ayudas a la dependencia retrasando las de los dependientes moderados, incorporando nuevos copagos y estableciendo incompatibilidades en el cobro de ayudas. Podremos cuidarnos en la vejez? 

Articulo traducido del publicado en el semanario "El 3 de Vuit"

Maria Torra, economista, mediadora de seguros  

Atenció a la vellesa

Al Pallars, hi ha una residència pública de gent gran que atén 28 padrins, amb una plantilla de 4 cuidadores a dos torns de 8 hores seguides, més una ajudant, quatre hores al dia, dues al matí i dues a la tarda. Salta a la vista les mancances que pateixen. Els padrins que hi van per recuperar-se d’alguna operació o alguna caiguda, poden necessitar ajuda a l’hora de menjar, rentar-se o bellugar-se a braços, amb grua o cadira de rodes. D’altres amb pèrdues cognitives, de memòria, orientació, comprensió que, malgrat tenir mobilitat i força, els falta la iniciativa i no recorden com fer les coses de forma adequada. N’hi ha amb problemes de visió que necessiten una assistència especial. Rentar-los, vestir-los, aixecar-los, donar-los la seva medicació i alimentar-los són algunes de les tasques de les cuidadores, afegint-se sovint la de rentar la roba per manca de recursos. Són dones qualificades que sofreixen d’estrès justificat les més responsables i sovint de lesions físiques per haver de fer esforços insospitats. Segons la CEOE el 2016 serem el segon país del món més envellit per darrere del Japó, tres pensionistes per cada quatre ocupats. A més, el Constitucional ratifica les retallades dels ajuts a la dependència retardant els dels dependents moderats, incorporant nous copagaments i establint incompatibilitats en el cobrament d’ajuts. Podrem cuidar-nos a la vellesa? 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Dates

Dates als calendaris, dies festius, dies laborables. Data de naixement, data de defunció. Data de casament, data de separació. Data d’aniversari o del sant. Data de la festa major o d’un espectacle. Data d’una conferència o d’un congrés. Data d’una fira o d’una reunió. Tots els productes tenen venciment, alguns amb data de caducitat, altres amb preferència a consumir fins un dia determinat i d’altres sense dir-ho fan que la compra d’un nou bé sigui una necessitat. La moda passa amb el temps i posa data d’obsolescència al que un dia ens va enlluernar. La data d’un albarà dóna fe de l’entrega d’un bé o servei que hem de facturar. La data del cobrament i del pagament massa cops oblidats. Data de termini per acabar els registres comptables d’un exercici tancat. Data en què els administradors de societats han de signar documents mercantils i convocar juntes de socis per aprovar el seu resultat. Dates de presentació a l’Administració de qualsevol de les mil obligacions formals que tenim com a ciutadans. Outlook eina útil des de qualsevol suport  digital i les agendes de mà, sempre tan útils amb tants formats. Totes les dates són funcionals, però la més odiada és la que una mala notícia t’ha donat. Si el temps es pogués dominar, aniríem enrere i endavant. Enrere, per recuperar bones experiències i persones estimades. Endavant, per acabar el que fem i veure els seus bons resultats. Escriure el futur a les properes dates i seguir endavant. 

Article publicat al setmanari El 3 de Vuit

Fam o obesitat

Els dos esdeveniments de l’any passat sobre el canvi climàtic i el desenvolupament sostenible han posat a l’agenda de les Nacions Unides disset objectius que no són només acords de bona voluntat, estan referendats pel Pacte Mundial de les Nacions Unides. Tots i cadascun dels objectius són òbviament importantíssims si volem fer del nostre planeta un lloc on pugui seguir sent la llar dels nostres descendents. Els dos primers objectius i més importants, eliminar la pobresa i la fam. No es pot viure en un món on uns puguin menjar 10 cops al dia, cosa que el seu cos no necessita i els fa obesos, i d’altres no tinguin res per omplir el seu pap i estiguin desnodrits i sense sostre. Haurem de fer esforços i sacrificis per ajustar-nos els que vivim per sobre de les nostres necessitats vitals i ser generosos amb els que no arriben a cobrir-les, oferint oportunitats de desenvolupament. Tenim la consciència preparada per viure amb les imatges de tanta gent que fuig dels seus països perseguits per la misèria i que se’ls assota a la frontera com si haguessin comès un delicte? Eradicar la pobresa és oferir llocs de treball dignes on no es miri només l’avui sinó que es pensi en el demà, en la seva possible pervivència. Hem de ser part activa d’aquest procés. Volem ser només espectadors veient com els grans temples es construeixen de l’enderrocament d’uns anteriors, fins que no ens en quedi cap? El negoci dels negocis és la sostenibilitat.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

El negoci dels negocis és la sostenibilitat

Any important el 2015. Disset són els objectius del desenvolupament sostenible que van acordar les Nacions Unides al setembre i el COP21 al novembre del 2015, aprovant acords sobre el canvi climàtic. La Responsabilitat Corporativa serà exigida en les properes dècades. Eradicar  la pobresa, la fam, vetllar per la bona salut, pel dret a l’educació, igualtat de gènere, sanejament de l’aigua potable, per les energies renovables, pel treball i la creació de riquesa, hi hagi innovació i noves tecnologies, es redueixi les desigualtats, hi hagi comerç sostenible, el consum responsable, es lluiti pel canvi climàtic, es protegeixi la flora i la fauna aquàtiques, la flora i la fauna terrestres, hi hagi pau i justícia i es facin aliances per aconseguir tots els objectius. Poca broma, quan tots sabem que els grans interessos d’aquest planeta són els primers causants de la mort de tants éssers vius. Canviarà tant les coses i s’aconseguiran els objectius? Governs compromesos a complir els principals punts de l’acord COP21, mantenir l’escalfament global per sota de 2º C, signaran el pròxim 22 d’abril un acord universal i vinculant pels seus països per tenir un fons de cent mil milions de dòlars pels països en desenvolupament a partir del 2020 i avaluar el seu compliment cada 5 anys. No aconseguir aquests objectius seria el més gran fracàs del nostre temps. El negoci dels negocis és la sostenibilitat.

Article publicat a El 3 de vuit 

Un premi ben atorgat

Era principis d’octubre quan, després de molts intents per convèncer a qui podien però no volien sentir-se atrets per uns joves bons professionals del món de l’art escènic, la música i la dansa, van emprendre el seu projecte només amb els seus esforços, només amb les seves il·lusions, només amb el seu talent, amb la valentia de tirar-ho endavant, amb la convicció dels que saben què volen i cap a on volen anar, dels que es busquen la bona sort perquè aquesta no ve sola, dels que lluiten per aconseguir viure d’allò que els agrada i no del que algú els ha imposat, dels que tenen vocació, dels que saben liderar un equip, dels que saben escollir els seus companys, dels que gaudeixen amb ells i ho donen tot de si. Us parlo de la meva filla Laura i el seu company Pau, coreògrafa i director, i Som-hi films, productora de l’obra musical “Sugar, ningú no és perfecte” que ahir al vespre va rebre el premi al millor musical en la XVIII edició dels Premis de la crítica de teatre. Estic tremolant, no sabíem de què anava això i hem guanyat. Paraules d’una Laura emocionada que pujava a l’escenari paralitzada per un esdeveniment tan inesperat com merescut. Sense glamur, però amb la bellesa del somriure més obert i sincer, aquests joves han rebut un reconeixement a la seva labor per l’èxit d’acceptació d’un públic entregat fins a la darrera representació quan el director, actor, cantant, ballant deia aquella frase “m’he promès, m’he promès, ...” i ens feia esclatar a riure com mai. El dolç somni fet realitat.

article publicat a El 3 de Vuit

Desenvolupament sostenible

La Terra i els seus habitants pateixen cada cop més i pitjor. Procurar només pel nostre propi benestar no fa un món sostenible. Comprar uns pantalons a cinc euros no adonant-nos que s’ha fet com a conseqüència de l’esclavitud de molts asiàtics que els tenen tancats dia i nit sense veure el sol com animals, no és sostenible. Consumir productes que contaminen els nostres rius i mars i fan créixer una ramaderia i una pesca que en consumir-la ens transmet malalties, no és sostenible. Viure sense pensar que tothom s’ha de guanyar la vida, regatejant preu a força de carregar-se la qualitat, aprofitant-se del bon treball d’uns en benefici de pocs, no és sostenible. Viure només el present sense pensar en el futur que deixem als nostres fills i néts, sense adonar-nos que nosaltres mateixos patirem les conseqüències, no és sostenible. El setembre del passat 2015 les Nacions Unides van arribar a posar uns objectius de desenvolupament sostenible que van del 2015 al 2030 i el novembre del mateix any el COP21 aprova els acords del canvi climàtic. Malgrat que tot sembli insuficient, hi haurà un abans i un després perquè a partir d’ara s’impliquen els estats, les empreses i la societat civil, donant un paper protagonista al sector privat. El secretari de les UN, Ban Ki-Moon, ha dit: “al nou escenari, les empreses tenen un paper fonamental per desenvolupar en l’èxit de cadascun dels objectius globals”. Jo diria, tots i cadascun de nosaltres el tenim.

Article publicat al Setmanari el 3 de vuit 

Remember

Recorda, rappelles toi, ricordare, huske, remember, paraules que transporten al passat. El passat ja ha passat i ningú el pot recuperar, però la memòria de successos colpidors no es poden oblidar. Oblit a vegades imposat per recompondre la vida i seguir endavant. La memòria, tan selectiva, que fa de l’oblit la seva norma. Quantes i quantes coses hem esborrat de la nostra memòria. Algunes per bé, obligats a guardar secret i d’altres inconscientment, perquè no ens convé rememorar. Passar pàgina se’n diu d’això. Com si les pàgines no poguessin tornar enrere i remetre’ns al que diuen, si ho diuen, perquè no tot està escrit. Diferent és llegir alguna cosa a escoltar-la o veure-la en imatges. Podem riure del passat, això vam fer divendres passat amb amigues de la meva infantesa, veient la comèdia El florido pencil versió nenes. No tot van ser rialles. Que fort, diran les generacions d’ara, si el que representa aquesta comèdia ho vam viure realment! Increïble, encara bo com hem sobreviscut i com som ara. Però l'endemà, al Canal 33 vaig veure l’altra cara de la moneda, en el reportatge de la por dels orfes del franquisme. Canviant el somriure pel nas arrufat vaig pensar, com pot ser que la justícia no hagi castigat tanta maldat?

article publicat al setmanari El 3 de vuit

Les mirades

Ulls mirant al firmament on l’univers és inabastable, imaginen galàxies, on hi cabran estrelles, satèl·lits i planetes tan o més grans que la nostra Terra. A milions d’anys hi pot haver vida on no arribarem mai a conèixer i tocar amb les pròpies mans. La imaginació s’eleva i tot és possible. Ets com un gra de sorra en una platja immensa on les ones s’hi acosten uns segons per tornar al seu origen, el mar. Alegria, esperança, il·lusió, desprenen les mirades que s’eleven. Baixen les mirades per tristesa, preocupació i decepció. La mirada cap el èxit o el fracàs dirà a on vols anar. Hi arribaràs? Amunt, ningú ha dit les pujades són lleugeres, aconseguir el cim pot ser exultant. Enlaire, verds de les fulles dels arbres, blaus del cel serè, blancs d’altocúmuls, vermells de la posta de sol, groc de la llum que enlluerna el migdia, el vol de la majestuosa àguila ens observa. A baix, la mirada topa amb el gris dels panots de les voreres, trepitjats, apedaçats amb diferents relleus, vores escantonades, reixes dels embornals del clavegueram, parietària a cases velles, deixalles llençades incívicament al sòl, forats per ensopegar i caure. Què en traiem de capficar-nos? Ser curts de mires i no veure més enllà.

article publicat a la columna del setmanari El 3 de vuit

La mirada o la misión

Hace pocos días tuve la oportunidad de escuchar a Carlos Rey catedrático a la UIC hablando sobre la dirección por misiones y como de importante es añadirla a las empresas. En el siglo XIX se inventó la dirección per tareas, en el siglo XX la dirección por objetivos y en este siglo XXI se llega a la conclusión, después de estudiar el comportamiento de muchas empresas exitosas, que la clave está en la dirección por misiones. Del 1980 al 2015 las empresas de más éxito, que publica el 500 Fortune, han incorporado la dirección por misiones a su organización. Las personas trabajamos primero por motivación extrínseca, ganar dinero. Cubiertas las necesidades básicas, pasemos a la motivación intrínseca, la satisfacción de hacer lo que hacemos, lo mejor posible. Pero la verdadera razón del éxito en lo que hacemos está en saber el para qué lo hacemos, hacia donde vamos, con quién, y en definitiva, donde ponemos la mirada? Esto, tan sencillo y tan complicado a la vez, son las misiones que sin duda son acumulativas, porque sin las tareas y los objetivos no se conseguirían. Dependerá de hacia dónde mira la dirección de la empresa y hacia donde mira sus empleados que coincidan en sus misiones personales y laborales de grupo que hará la empresa exitosa o no y que tengan una unidad empresarial fuerte. El auténtico líder es el que consigue que los demás sigan la misma misión. Lo que más pesa y valoran las personas es el estar bien con los que se relacionan. Hagamos que nuestra mirada sea positiva y saque la mejor sonrisa de nuestra gente. 

artículo publicado en el semanario "El 3 de vuit"

La mirada o la missió

Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’escoltar Carlos Rey, professor a la UIC, parlant sobre la direcció per missions i com d’important és afegir-la a les empreses. Al segle XIX es va inventar la direcció per tasques; al segle XX, la direcció per objectius, i en aquest segle XXI s’arriba a la conclusió, després d’estudiar el comportament de moltes empreses exitoses, que la clau està en la direcció per missions. Del 1980 al 2015 les empreses de més èxit, que publica el 500 Fortune, han incorporat la direcció per missions a la seva organització. Les persones treballem primer per motivació extrínseca, guanyar diners. Cobertes les necessitats bàsiques, passem a la motivació intrínseca, la satisfacció de fer el que fem, el millor possible. Però la veritable raó de l’èxit en el que fem està a saber el perquè ho fem, cap a on anem, amb qui i, en definitiva, on posem la mirada? Això, tan senzill i tan complicat alhora, són les missions que sens dubte són acumulatives, perquè sense les tasques i els objectius no s’aconseguirien. Dependrà d’on mira la direcció de l’empresa i on miren els seus empleats que coincideixin en les seves missions personals i laborals de grup que farà l’empresa exitosa o no i que tinguin una unitat empresarial forta. L’autèntic líder és el que aconsegueix que els altres segueixin la mateixa missió. El que més pesa i valoren les persones és estar bé amb els que es relacionen. Fem que la nostra mirada sigui positiva i tregui el millor somriure de la nostra gent.

article publicat a la columna del setmanari "el 3 de vuit" 

Salutacions

Hola! escarit ens diem dues persones quan en  creuar-nos ens saludem amigablement. Cop de mà enlaire, a aquells que caminant per la vorera del costat es giren una mica i et reconeixen en passar. Hola sóc jo!, fem una cantarella quan ja som a casa, malgrat no tenir ningú al davant, sabent que algú altre ha arribat primer i ens escoltarà. Saludem, en qualsevol idioma, a l’uniformat de darrer el taulell de l’hotel a qui demanem que ens doni la clau del nostre allotjament. Seriosament a aquell funcionari que darrere una taquilla de l’administració demanem que ens atengui al requeriment poc entenedor. Al conductor del bus que li hem de pagar el bitllet per manca de previsió. 

Abraçades als invitats del nostre casament o de qualsevol altra celebració. Diem bon dia en llevar-nos i veure despert el nostre consort. Complaents rebem a qui es presenta a treballar per primer cop. Un somriure d’orella a orella quan veus atansar-se la persona que t’ha robat el cor. Ja som aquí! als botiguers del poblet on passes les vacances des de fa anys, en anar a comprar. A les xarxes, correus electrònics, telèfons i a les cartes salutacions no hi poden faltar. Agafats de les mans sense presentació prèvia, en una via lliure de cents de quilòmetres, abans ens vam saludar. Satisfets en dir el nostre nom, exposant el document d’identitat i esperant el moment de posar la papereta a l’urna per votar. Salutació demanant perdó i donant les gràcies, ha estat el començament d’un històric parlament en el debat d’investidura del nou president de la Generalitat.

Columna publicada al setmanari el 3 de vuit