L’escola, nexe d’amistat

Algú va dir, fa dies: “D’aquesta colla se’n hauria d’escriure un llibre”. Feia almenys vint anys que no la veia, viu al País Valencià. La meva companya de pupitre m’apareix un dia sense avisar. Després d’una llarga abraçada i trobant escassos minuts per parlar, m’explica la seva vida en mitja hora i ens descriu a totes com a supervivents i lluitadores de la llibertat. Algunes més que les altres. Ara estem en contacte com mai no ho havíem estat; les xarxes també hi han ajudat. Emprenedores, professionals, tècniques, lletrades, comerciants, comercials, metgessa, mestra, hostessa, la majoria hem anat a la universitat. La majoria som mares de fills meravellosos, però n’hi ha algun de més especial. Sense casar-se o casades, algunes s’han separat. La més llesta de classe, per desgràcia, fa dies ens va deixar. Els néts, encara no a totes, van arribant. L’escola, nexe d’unió entre nosaltres fa anys, es va acabar. Seguint el nostre camí més o menys llunyà, va forjar la nostra amistat. Ens parlàvem en castellà i a poques no hi ha hagut manera de canviar. Però malgrat a escola el català no l’ensenyaven, totes estimem el nostre origen sense que algú ens ho hagi inculcat. Tenim diferents creences, votem diferents partits. Algunes patint malalties difícils de superar, les altres fem pinya i donem ànims per lluitar. Ara sabem que estem unides per un lligam que ningú no podrà separar. Provenim de l’època franquista, en què la dona era sotmesa o s’havia d’espavilar. 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit