Llums dibuixant cels il·luminen rambles, places i carrers.
Cartells anuncien la Fira del Gall. Aparadors pastissers amb neules i torrons.
Empreses i associacions conviden a dinars i sopars en els quals els assistents,
alguns invitats, contents es desitgen un bon Nadal. Botiguers que veuen
possible tancar l’any amb dignitat. Alguns aniran a veure familiars llunyans,
hi ha qui va de convidat cada dia i d’altres, en ser amfitrions, pensen i
repensen a fer el menjar tradicional o sorprendre amb un menú poc convencional.
Bons vins i bons caves no faltaran. Per Santa Llúcia els nens paren el pessebre
ben desat, mentre els grans visiten noves exposicions. Cases guarnides esperen
el Pare Noel, amb garlandes a les portes i avets amb les seves borles on al seu
peu les joguines deixarà. El tió comença a fer la digestió. Grèvol i eucaliptus
llueixen en bonics rams. Ponsèties sobre tauletes i centres amb espelmes
enceses. El vesc no pot fallar ni els angelets anunciadors aparellats. Taules
ben parades llueixen tovalles de fil brodades, es renten copes de cristall que
no es fan servir mai. Tot són bons desitjos, bons àpats, obsequis i bones
intencions. Concerts, obres operístiques i musicals, la música envaeix
l’ambient de grans composicions. Orquestres simfòniques, corals polifòniques
les interpretaran en auditoris i esglésies on es farà la missa del gall. El
Pessebre de Pau Casals, nadales i valsos de Johann Straus fan del Nadal la
cloenda de l’any.
jueves, 31 de diciembre de 2015
viernes, 18 de diciembre de 2015
Sugar, ningú no és perfecte
Somni fet realitat, somniar és sa. Somniar i creure-hi amb cos i ànima, deixar volar la imaginació i donar-li cos verídic al despertar. Deixar fruir les idees, posant esforç i convicció, donar forma i moviment, tirar-ho endavant amb un bon equip al teu costat. Qui t’acompanya és tan important que d’ell depèn, en gran mesura, poder atrapar el somni perseguit. Quan falten poques hores per apujar el teló, aquestes paraules sortiran a la llum. Som a un pas de sentir els aplaudiments dels espectadors del musical de l’any, basat en la millor comèdia de la història del cinema. De veure somriures i escoltar rialles amb algunes cleques que alguns sonorament faran. Tinc el privilegi de ser convidada a veure i escoltar un primer assaig de l’obra i gaudir d’una de les millors estones que podia escollir. El resultat del bon gust, bona música i músics, bons intèrprets, ballarins i cantants i bon equip creatiu, tots bons professionals, ja és aquí. Abraço la Laura en arribar, volent calmar-li els nervis amagats. El Pau, sempre seré, somriu i, em fa dos petons, penso, aquests dos s’han ben trobat. El Bernat, corpulent però encantador, deixa un moment la partitura per donar-me la benvinguda. Vaig saludant tota la companyia esperant el començament. A la gran sala de Som-hi dansa, si encara no us n’heu assabentat, s’ha cuit Sugar, el musical el qual no podeu deixar de veure al teatre Gaudí, on comprovareu que ningú no és perfecte, al seu encantador final.
Maria Torra, economista i mediadora d'assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma
Article publicat al setmanari El 3 de vuit
viernes, 4 de diciembre de 2015
Una gran Obra
Gran obra la Fundació
Josep Carreras!, vaig deduir havent escoltat el seu gerent. Neix al 1988
després del multitudinari concert benèfic a l’esplanada de l’Arc del Triomf a
Barcelona, on unes 100.000 persones van assistir, fent donatius per la lluita
contra la leucèmia, càncer patit en primera persona pel nostre admirat tenor
Josep Carreras. Afortunat va ser en rebre l’atenció d’un gran equip, tant al
Clínic com a Seattle on va ser trasplantat. El Dr. E. Donall Thomas, a qui
Carreras li confià el seu destí, després de 30 anys de recerca, entossudit per
creure en el trasplantament de medul·la òssia com la solució a la leucèmia, fou
premiat el 1990 amb el Nobel de Medicina, i va ser com un membre més de l’equip
d’aquesta Fundació. Seattle, Ginebra i Munic tenen la sort de compartir la seva
representació. La FJC té 1.000 projectes en marxa, un banc de cèl·lules mare a
Dusseldorf, 25 milions de donants, treballa en col·laboració amb la sanitat
pública però se’n manté independent perquè no compta amb cap subvenció. 27 anys
de concerts del nostre cantant líric han permès no endeutar-se. Si estem
orgullosos de la tasca de La Marató de TV3, fa 20 anys consecutius un canal
televisiu alemany ha fet una gran gala a favor de la FJC, mantenint l’audiència
per sobre la mitjana i repetint els donatius. El projecte Josep Carreras
Leukeamia Research Institute que construirà un nou campus al costat de l’Hospital
de Can Ruti podria ser el que rebés el nostre granet de solidaritat aquestes
festes.
Maria Torra, economista, mediadora d'assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
Article publicat a El 3 de vuit
Maria Torra, economista, mediadora d'assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
Article publicat a El 3 de vuit
viernes, 27 de noviembre de 2015
La tercera joventut
Complir més anys i en millor estat, si en podem gaudir, serà com
tenir una tercera joventut. Serem inactius ben plantats i jubilats que la
tercera edat, si hi arribem, serà en dependència. Segons dades d’Idescat
analitzades per la sociòloga Mireia Farré, Catalunya tindrà una esperança de
vida de les més altes del món, però amb fecunditat baixa i uns pronòstics
econòmics per envelliment demogràfic preocupants. Per altra banda, es comença a
parlar de substituir el llindar fix de l’edat activa per un llindar variable i
es trasllada a una edat major, ja que hi arribarem en millors i òptimes
condicions. Vaja això anima, però donar serveis de previsió sostenible en
sistema de pensions i en sistema sanitari serà part dels problemes més
importants per l’augment del nombre d’usuaris. L’esperança de vida ha passat a
ser de 75 a 85 anys des de principis del segle passat. El nombre de persones
més grans de 65 anys s’ha triplicat. Hem passat de 6 a 7,5 milions d’habitants
tan sols en 20 anys. Però ara, la migració és negativa a causa de la
precarietat del món laboral. A projeccions fetes del 2013 al 2051, la taxa de
fecunditat passa de l’1,4 a l’1,5 fills per dona, tenint esperança de vida moderada,
migració negativa fins al 2017 i positiva a partir del 2025, més morts que
naixements i la conclusió seria la necessitat d’immigració per incrementar la
població activa. Ara, els majors de 65 anys són el 30% del total de la
població, si tenim en compte que entre els 45 i els 65 anys representa el 50%,
i que tenim una taxa de fecunditat inferior a la de la UE, entre el 2030 i el
2050 tindrem la població activa més baixa. Un altre punt important és l’augment
exponencial de la dependència dels majors de 65 anys. Al 1994, dels darrers 18
anys de vida d’una persona, els 10 primers eren lliures de dependència i els 8
darrers es presentaven certes discapacitats. Cap a l’any 2030 es preveu viure
23 anys a partir dels 65, però es tem que en podrien haver-hi 14 sense
dependència i 9 totalment dependents. La visió amb aquest indicador és més
optimista. Tot i això és un tema molt preocupant, ja que l’administració no ha
fet prou fins ara i, cada cop més, les famílies ja desmembrades no podran
refiar-se dels fills i néts per rebre les atencions que requeriran. Les
residències hauran d’atendre més persones grans amb més discapacitats i això
vol dir un cost social molt superior al que ja hi ha ara, difícilment
assumible. Mai havíem estat tan sans com ara i tan malalts com ara. Els
pacients hauran de canviar i ser més actors i no tan pacients, i prendre part
del que volem ser i estar quan ens trobarem en aquestes circumstàncies. La vida
activa serà més llarga i tindrem una tercera edat més òptima, però haurem de
preveure la necessitat de més cures que patirem i que això ara per ara el
sector públic no té resolt. Hem de vetllar per la tercera joventut per poder-ne
gaudir.
Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
Publicat al setmanari El 3 de vuit
Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
Publicat al setmanari El 3 de vuit
viernes, 20 de noviembre de 2015
Crema París i no ens cremem nosaltres
Obrint els ulls i desperta, m’aixeco del llit. Bon dia voldria pensar, però una quimera s’avança al meu desig. Com deuen estar? Com deu ser de gran el seu dolor, el seu sentiment d’impotència! Fa poquet vaig tenir l’encert de passar uns dies amb amigues de la meva infantesa en aquell indret. Com vam gaudir d’haver retrobat la nostra amistat i engrandir-la, si cap, en aquell entorn memorable. París s’ha convertit, per les que ens el vam recórrer, un lloc inoblidable on vam riure, xerrar i gaudir de confidències. En què s’ha convertit des del passat 13 a la nit? El món està boig? Per què tantes diferències entre uns i altres? Cultura sense comprensió. Religió que no apropa. Fanatisme cada cop més plural, com una taca d’oli, fa molt de mal. Diners sense finalitats justes. Mentre uns els malgasten vivint com a reis, d’altres els compten cada mes per poder donar un bocí als seus fills si tenen un sostre on aixoplugar-se, i d’altres que es diuen pares de la pàtria els aboquen en armes contra pobles llunyans. Per què? Per què no s’hi fa res? Ara, més cors destrossats. Qui explica l’inexplicable? Què amaguen els països occidentals? Què signifiquen fronteres traçades en línia recta? Com s’explica la venda d’armes? La Pau no necessita armes. L’odi corre ràpid com el foc crema la pólvora. Després ens esgarrifem quan crema París i no ens cremem nosaltres.
Maria
Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
Publicat al setmanari El 3 de vuit
Publicat al setmanari El 3 de vuit
viernes, 6 de noviembre de 2015
Inici d’un somni (III)
Arribant tot van ser petons, abraçades i encaixades de mans. Alguns absents i altres tornaven d’un bolo de quilòmetres enllà. Una tauleta parada amb begudes i croissants feia la benvinguda amable a la primera lectura del guió. Tots, amb el text, es van anar asseient a les cadires disposades en rotllana. Pau, el director, va fer les presentacions, explicant el repartiment dels papers i dels que avui substituïen als no presents. Va explicar com i quan va néixer la idea i com es va desenvolupar. El que desitjaven i la determinació de tirar-ho endavant. L’agraïment a tots per creure en ells i per l’esforç que farien tots plegats. Va parlar en Bernat, director musical, sobre la música en directe i els seus instruments. Laura, coreògrafa i promotora del projecte, va explicar l’organització de dur aquesta obra a terme. Va parlar d’assajos i contractacions. Llavors començà la lectura. Un llegia les acotacions i cadascú quan el seu personatge havia de dir quelcom. Entre diàleg i diàleg, la música cantada i en diferents versions americanes s’escoltava, veient com els peus i braços dansaven malgrat que tots eren a un seient. La traductora d’anglès present a la lectura donava pinzellades quan a alguna frase li mancava comprensió. Els de més rodatge, a la primera, sentint-los veies l’escena i arrencaren rialles fent la lectura molt amena. Darrere un projecte hi ha emprenedors que arrisquen amb motivació, a més de pressupostos i finances en aquest hi ha molta passió. Veure’ls i escoltar-los omple de satisfacció.
Maria Torra, economista i mediadora d'assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
Article publicat a la columna del setmanari El 3 de Vuit
Article publicat a la columna del setmanari El 3 de Vuit
sábado, 31 de octubre de 2015
La ética versus la crisis económica financiera
La crisis económica financiera y la política
social tienen mucho que ver con la falta de ética en nuestro país, decía Antoni
Argandoña, catedrático de fundamentos del análisis económico en una conferencia
en la Universidad Abad Oliva hace pocos meses. La crisis ética tiene 3 niveles:
Micro, por las actitudes, las conductas personales y profesionales. Estamos en
el que no roba es tonto. Meco, el que la sociedad no haya hecho lo que tenía
que hacer. Gobernar ni gestionar bien las organizaciones y Macro, el mal
ejemplo de la política y regulación de la información financiera institucional,
cargándose los valores sociales. Volvemos a lo mismo de siempre, pagan justos
por pegadores. El pasado 1 de julio venció el plazo, para que organizaciones, públicas
y privadas aprobaran un plan de prevención de delitos, pues podrán ser demandadas
si no gestionan debidamente sus recursos y evitan delitos indeseables para la
sociedad. Controles i más controles, difíciles de realizar en la mayoría de las
empresas de nuestro país. El ministro de justicia Rafael Català piensa que la
reforma penal propiciará una nueva cultura empresarial. Ya nos gusta que los responsables
de las organizaciones no puedan encogerse de hombros y digan “a mí qué me cuentan”,
pero parece mentira que, para reimplantar la ética entre humanos, hayan de
aprobar leyes que culpabilicen penalmente a personas jurídicas. Ahora ya no es
importante la acción sino la omisión de su control. Nos preguntaremos qué es la
ética, decía Argandoña. Un conjunto de reglas de uso de la persona. La persona toda
su vida cambia porque aprende. Lo importante no es la ética, no es el resultado
que se extrae, sino la capacidad de la persona a ser mejor. Cada vez que hacemos
alguna cosa mejoramos un poco o empeoramos un poco, ganando o perdiendo calidad
humana. La ética está presente en todas las acciones. La ética no existe
separada de la acción. No es un conjunto de reglas abstractas. Persigue la excelencia.
No se consigue en una sola vez. No son suficientes las buenas intenciones. Hace
falta hacerse las preguntas correctas. Qué es mejor en cada caso. La retención
de la intención. Para qué hago las cosas cómo las hago. Buscar alternativas. Poner
los medios para que aquello que nos ha salido mal no vuelva a suceder. Diría yo,
no es lo mismo hacerlo mal que equivocarse. La ética conlleva: Cumplir normas, hacer
el bien, para ti mismo y para los demás y desarrollar virtudes. Tener sensibilidad
ética, es detectar los problemas, buscar soluciones, valorarlas, decidir bien y
querer llevar a la práctica la decisión tomada. Aquello que, no es lo que me hace
ganar más dinero, me da pereza y me da trabajo pero, es lo que debo hacer. Y en
el sector asegurador, dónde está la ética? dónde está la credibilidad de la
función de los actuarios con la guerra de precios de las compañías de seguros? Ley
de seguros y de la mediación que solo protege al cliente que se ha convertido
en el déspota de la película. Reducción de primas exigidas a igualdad de
coberturas, aprovechando la competencia de bancos que coaccionan la venta de
productos financieros a la contratación de pólizas de seguro. Compañías que,
por no perder al cliente, no apoyan al mediador que se lo ha ofrecido en
bandeja, admitiendo la contratación directa y dejando sin derechos a quien, año
tras año, le ha realizado el trabajo con total diligencia… Una ruina para
muchos diría yo. Compañías que son absorbidas por otras de mayor tamaño por
falta de estabilidad, queriendo comerse el mercado de los demás rebajan primas
a porcentajes inconfesables haciendo trizas la credibilidad del sector. Corredurías
que, viendo disminuir sus ingresos a pasos agigantados, porque además del buen
servicio que se espera de ellas, renovación tras renovación han de dedicar más
esfuerzos en mantener a un cliente, buscándole alternativas más baratas en
lugar de aconsejarle nuevas coberturas a los riesgos que aparecen y a los que
deberían dar solución. A pesar de no ser fácil, ser ético es la única
vía para llegar a la excelencia y no ser mediocres. Hemos de corregir esta
forma de ser, predominante hasta ahora, porque sin ética estamos siendo arrastrados
en una espiral sin retorno.
Maria Torra Badia, economista, mediadora de
seguros, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma
Artículo publicado en Mediario Año XV 177 octubre 2015
viernes, 23 de octubre de 2015
Inici d’un somni (II)
Un musical com a projecte d’emprenedoria compta amb capital.
Un, propi dels productors i un altre, aliè però cabdal. Dins dels seus actius es
compta amb espais, instal·lacions, vestuaris i materials. Però en aquesta
empresa, com en totes, el més important són les persones que el tiraran
endavant. L’equip directiu parlen tant ràpid d’obres, autors, guionistes,
músics, intèrprets, ballarins i cantants que, millor calladeta me’n he estat i,
com si veiés un partit de dobles de tenis, m’han fet el cap bellugar. El talent
dels ballarins és digna d’admirar. Hores i hores d’assajos, preparació física i
formació multidisciplinària. Cóm capten la coreografia aprenent-la a l’instant,
movent-se seguint el ritme que al uníson van realitzant. Sembla que tots es coneixen i es recolzin de
veritat. Actors i cantants tenen temperància, els ballarins molta sensibilitat.
Són tantes parts del cos que es cuiden, que si les cordes vocals els ha fallat,
quin greu que sap que perdin aquesta oportunitat. Actors defensen a actors,
músics a cantants i la coreògrafa, que porta la dansa dins l’ànima, defensa a
mort els que ballaran. Barítons, tenors, mezzosopranos, un munt de registres de
veu anotats. Estar preparat per un càsting
és admirable, però escollir un elenc així te doble dificultat. Minuts d’espera al
passadís després d’assajar a la sala del costat. Els cantants escalfen taral·lejant
la cançó que s’han preparat. Feliç he passat un cap de setmana ajudant a fer l’inici
d’un somni realitat.
Maria Torra, economista i mediadora d'assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
viernes, 9 de octubre de 2015
Inici d'un somni (I)
Curt diluvi intens ha caigut aquesta matinada. L’aigua repica a la claraboia composant música orquestral i desperta dins d’un somni operístic no enregistrat. Llampecs il·luminen racons de casa i s’avançaven a trons volent espantar. Tot segueix quiet al dormitori de la Laura, millor no aturar el seu descans. El bar del costat obra, seiem i demanem el nostre nutritiu esmorzar. A Som-hi Dansa tot previst, la càmera a punt està. Llista d’aspirants preparada amb l’horari al que estan convocats. Instruccions per atendre’ls donades, dorsals per identificar-se numerats. Llums als vestuaris encesos, sala on podran escalfar. Puntual la porta s’obre, donant pas a la primera aspirant. La lluentor dels seus ulls desborda il·lusió en aquest repte posat. Un rere l’altre s’atansen a un somni, que els seus peus i el seu cos poden fer realitat. Comencen proves i, com una lladre d’imatges, m’apropo a mirar, com si d’un forat del pany m’hagués apropiat. La coreografia comença a trossets. Pas a pas, gir a gir, gest a gest es desgrana i assaboreix, com una magrana a granets. Ara ho fan tots alhora, ara ho fan per grupets. Tots ho donen tot de si, en aquell indret. La música és alegre i el somriure als llavis és el més comú de tots ells. La humitat del seu cos enlluerna, com una joia recompensa d’aplaudiments . Seguiran més proves a la tarda, cant i interpretació d’un en un. I jo, mentrestant, me’n adono del càsting respectuós que estic veient. Inici d’un somni, sens dubte, un gran projecte tot ell.
Maria Torra, economista, mediadora d'assegurances,linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
Columna publicada al setmanari El 3 de vuit
Columna publicada al setmanari El 3 de vuit
viernes, 25 de septiembre de 2015
Passeig en llibertat
Tot just arribo a casa i la Trufa em demana amb la seva
poteta que la tregui a passejar. Ja n'hi
ha prou de tres hores de corbes ajaguda al maleter del cotxe. Ens apartem del
poble en un no res i anem les dues com a bones companyes, xino-xano, muntanya
amunt. El camí travessa la Noguera Pallaresa i el seu soroll fa sorda qualsevol
paraula que pronuncio, per indicar-li que no s’allunyi massa del meu costat.
M'agrada passejar-la lliure, sense corretja, veient-la gaudir de l'aire fresc
que li esvalota el pelatge quan fa alguna de les seves corredisses saltirones
que denoten com pot arribar a ser de juganera. Miro a banda i banda del camí i
passem un saltant d'aigua que fa imaginar la immensa quantitat d'aigua que la
neu fosa de l'hivern deu haver emmagatzemat aquest any. Arbres, arbustos,
matolls i plantes de tota mena omplen la vista en el nostre caminar. Em fixo en
els esbarzers, arbusts de tiges robustes, arquejades i de fortes punxes
ganxudes que formen masses atapeïdes protegint les móres vermelles i negres
segons hagin madurat. Alguns romeguerons, el seu parent pelut, s'intercalen en
el camí i et deixen atansar sense l'amenaça d'una fiblada dolorosa quan culls
els seus fruits. La bosseta que porto m'ajuda a fer la meva collita de la qual
gaudirem en arribar a casa. El seu gust astringent em recorda la melmelada
dolça que feia cada any, de les collides al Montseny, una gran amiga
desapareguda. La natura en llibertat m'ha fet present qui sempre portaré al meu
cor.
Article publicat al setmanari El 3 de vuit
viernes, 11 de septiembre de 2015
Ser o no ser intrascendent
Jo no puc viure en un estat intranscendent permanentment, em
deia una amiga. Per mi la vida és baixar a l'arena, palpar la realitat, sense
intranscendència. He de constatar que la vida a vegades és cabrona i palpar
allò que toca allà on fa més mal és dur. Però, sabeu què? Això imprimeix
caràcter i et fa millor persona al cap i a la fi. El ésser humà, ha de tocar
amb les puntes dels seus dit el cel, per
gaudir de la felicitat, de l'alegria de viure, del plaer, de l'amor. I si voleu,
aquí hi pot cabre l'intranscendent. El hi,hi, el ha,ha. Però, amb la mateixa
punta dels dits, s'ha de baixar a la terra i palpar la realitat. La feina amb
els seus reptes, les malalties amb les seves angoixes, la pobresa amb la seva
humilitat, el menyspreu amb la seva misèria, la mediocritat amb la seva
ignorància. Però com m'agrada prendrem la vida a llargs glops, deia... Vols
prendre la fresca, doncs som-hi, vols veure un bon vi i menjar un bon àpat, a
punt hi som a destapar una ampolla i fer un bon maridatge. Però mentre alguns
es miren el melic i veuen un marieta a la seva família si un altre li explica
una història tremenda d'un cosí gay que va ser apartat de la família fa 40
anys, tot dient que s'ha de viure la vida el millor que es pugui perquè quan
vinguin els problemes ja els afrontaràs, d'altres, als que no escolta i en
aquell moment, tenen el cor encongit per la duresa que els toca viure, i pensen,
ser o no ser intranscendent, aquesta és la qüestió.
Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
Article publicat al setmanari El 3 de vuit
Article publicat al setmanari El 3 de vuit
viernes, 28 de agosto de 2015
La renovació
Va néixer la bombolla financera. Amb la construcció
immobiliària, diners prestats amb negligència, sense control, temptant a
inversions inassolibles per persones que només veien els guanys de l’especulació
i vivien al dia treballant la resta de la seva vida per tornar-los. Preus de solars
i habitatges en alça, érem a l’abundància. Fins que l’aixeta es va tancar i tot
es va anar en orris. Bancs convertits en agencies immobiliàries, famílies
senceres arruïnades sense llar, empreses sense clients i amb clients que no paguen,
obligades a presentar concursos de creditors i entrant en una espiral sense
retorn pel contagi a la resta de sectors. El que abans pujava ara baixa i vam
entrar en el Gran Basar. Tot regateig és poc per sentir-nos valents per
aconseguir un duro a quatre pessetes. I les empreses perden ingressos i baixen
i rebaixen preus per esgarrapar els clients de les altres, arriscant i posant
en perill la continuïtat del seu negoci i dels seus llocs de treball. La
renovació d’una compra és el moment en que repetim l’adquisició d’aquell be o
servei perquè ens ha donat un bon resultat i ens agrada. Seduïts per
alternatives desconegudes que no deixen veure la tara que porten al baix preu, com
si d’un encanteri de serpent es tractés, disposats a assumir-ho, ens sentim
lliures d’equivocar-nos. L’error es rectificarà i aturarà aquesta caiguda
lliure que només porta a la ruïna,, arrossegant fins i tot els que no van
participar a la bombolla.
Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
Article publicat al setmanari El 3 de vuit
viernes, 14 de agosto de 2015
L'oportunitat de viure
Dies enrere tres membres d’una família van
decidir anar-se’n d’aquest món voluntàriament. Persones conegudes per alguns de
vosaltres, amb una situació econòmica estable, aparentment feliços amb el seus
handicaps, però afrontant-los amb serenor i valentia van decidir posar fi a la
seva vida i deixar a la resta de la família orfe d’ells, amb el dolor que el seu
buit els farà, la resta de les seves vides. Un prejubilat d’una caixa
d’estalvis també desapareguda i una infermera avesats a ajudar als demés, amb
una filla amb dificultats, es van permetre modificar el guió de la seva vida,
posant-li un punt i final tràgic. El veïns consternats no s’ho expliquen. Qui
te un perquè viure sempre trobarà un com fer-ho, va dir Nietzsche. Som allò en el
que creiem, deia Wayne W. Dyer. Van deixar de creure en ells? El sol treu el
nas darrera les cases i anuncia que avui apretarà. Però avui els tres
penedesencs que van decidir no sentir-ho no el veuran. Important és el què pensem
ja que dicta el camí de la nostra realitat. Tot allò en el que creiem és en
definitiva el que volem. D’aquí a la importància de cultivar l’enfocament del
nostre pensament ja que poder és creure que podem i aquell que es treu la vida
només ho ha pogut fer creient fermament que podia fer-ho. Havien de ser
persones fermes, segures del que havien decidit, havent descartat l’oportunitat
de viure.
Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es
Article publicat a el setmanari El 3 de vuit
Article publicat a el setmanari El 3 de vuit
viernes, 31 de julio de 2015
Comiat
Comiat dolç amb besades moltes, com si fos la
darrera nit dels amants. Comiat a la llar d’infants trencant el cor de la mare,
quan deixa per primer cop el seu fill en mans d’estranys. Comiat manetes
petitones d’un infant quan li dius que te’n vas, i a l’escola amb la motxilla a
l’esquena, baixa del cotxe o et deixa de la mà corrent a dir hola al seu amic,
que veu arribar. Comiat de solter que mai he sabut quina gràcia li troben, fent
un bufó de l’acomiadat. Comiat a la primavera és el solstici amb la nit més
curta de l’any. Comiat a la feina és un copet a l’esquena, dient el be que fas
el teu treball malgrat no te’l poden pagar. Comiat salutacions cordials de milers
de correus educats. Comiat de la parella que vol més espai i no sap com dir-te
que t’ha deixat d’estimar. Comiat final de vacances amb amics que al separar-te
saps no veuràs massa aviat. Comiat bona encaixada de mans de qui acabes de
conèixer i després d’una agradable conversa us dieu a reveure i adéu-siau.
Comiat sortida de qualsevol botiga després de rebre l’atenció de qui te la
prestat. Comiat cel rogent que el sol tenyeix al cap vespre quan forçat per
l’hora s’ha amagat. Comiat darrera entrada de Sant Fèlix anunciant que el gruix
de la Festa Major s’ha acabat. Comiat escalf d’abraçada a un malalt que no saps
si el tornaràs a visitar. Comiat sentiment dur, sense resposta, a qui no
voldries perdre mai. Comiat portes que es tanquen per veure’n d’altres obrir. Amb
un bona nit, un punt i final, un a reveure o un fins aviat m’he despedit. Maria
Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
Columna publicada al setmanari El 3 de vuit
viernes, 17 de julio de 2015
Solidaritat
Nit màgica viscuda divendres passat en el 7è
sopar solidari de Masia Vallformosa. Any rere any, la Queta el prepara com si fos
la missió de la seva vida. Gran pèrdua del seu company, amic i pare dels seus
fills, transformada energia per ajudar a persones que pateixen la maleïda
malaltia del càncer. Suport a malalts i familiars que han de conviure, gaudint
de la vida que ens ha estat donada i de la que només tenim bitllet d’anada, és
solidaritat. Sopar extraordinari als jardins il·luminats i decorats de casa
seva, com si d’una revetlla es tractés, aplegant a més de 400 persones. Paraules
emotives. D’en Joan Maria Pou, recordant la recent pèrdua de la seva estimada
Tatiana, primera presentadora de tan lloable esdeveniment. De l’amfitriona,
encoratjant-nos a posar el nostre gotim per l’esperança de viure, acomiadant
persona per persona a la sortida, gest sense paraules, fent la sortida una
invitació a entrar com si una pel·lícula d’en Buñuel es tractés. Candela Calle,
directora d’un hospital de referent internacional com és l’ICO, amb una
immillorable gestió malgrat les retallades. I entre avenços aconseguits, els
que manquen i pels que es treballa, un homenatge a la vida i un tribut a
l’esperança, paraules del nostre president, Artur Mas. Vetllada amb la nostra
fantàstica rumba catalana, candidata a patrimoni immaterial de la Unesco, on hi vam parlar, ballar, somriure i posar el nostre de gotim per
l’esperança de viure. El món necessita gent que faci la vida millor als
demés. Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es,
www.dracma
Columna publicada a el 3 de vuit el 17 de juliol del 2015
viernes, 3 de julio de 2015
Valorem el nostre entorn
10 anys de Congrés d’art, paisatge vitivinícola i enoturisme
celebrat a Vilafranca fa quinze dies i, no s’ha vist desbordat per un poble amb
jardins per paisatge, cultivats per pagesos que, any rere any, es deixen la
pell i els calers per fer-lo créixer i del que els demés en gaudim sense més. Visc
al Penedès fa 40 anys i enamorada de qui, des de llavors, és el meu marit,
també em vaig enamorar de l’entorn en el que vivia. Vam anar a viure a un
poblet petit i tranquil, on van néixer els nostres fills. Cóm venint de la gran
ciutat, em podia atraure un poble on no hi havia ni clavegueres, on el telèfon
passava per una centraleta possiblement xafardera, mai comprovada, on el carrer
era sense asfaltar, encara li tenim, on no hi arribava gas i havíem de comprar
gasoil per escalfar-nos i on la llar de foc a diari en les nits d’hivern convidava
amics a menjar escalivades i a una conversa plaent. Caps de setmana plantant
arbres, que ens farien ombra, i arbustos que ens donarien flors, vam viure
gaudint cada dia del silenci de la nit, del despertar dels ocells, envoltats
per vinyes engalanades amb diferents vestits segons l’estació de l’any, amb
camins enclavats per muntanyes retallades en el horitzó, del nostre entorn. L’art,
font d’inspiració i creativitat, que tot esser humà necessita si vol canviar el
seu destí, també el vam afegir. Encertades ponències sobre La Vinya Pintada i Les
Barraques Mestisses, entre d’altres, per valorar el nostre entorn. Com el
valores tu?
Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma
Columna publicada a El 3 de vuit
viernes, 26 de junio de 2015
L’ètica ha brillat per la seva absència
Dies enrere escoltant a Antoni Argandoña, catedràtic de
fonaments de l’anàlisi econòmic parlar de l’ètica i la informació financera
vaig coincidir totalment amb el seu argument. Deia que la crisis econòmica i
financera, la crisi política i social tenen molt a veure amb la manca d’ètica
que estem patint fa uns quants anys al nostre país. Que la crisis ètica podríem
dir té 3 nivells: Micro, per les actituds, les conductes personals i
professionals. Hem arribat a un punt que el que no roba és babau. Meco, el que
la societat no hagi fet el que tenia que fer. Governar ni gestionar be les
organitzacions i Macro, la política i regulació de la informació financera
institucional ha donat molt mal exemple, carregant-se els valors socials. I
ara, dic jo, a corre cuita, ens posen de termini el proper 1 de juliol per que
les organitzacions, tan públiques com privades, aprovin un pla de prevenció de
delictes per que puguin ser demandades si no es governen i gestionen be, posant
els mitjans per evitar que les persones físiques cometin delictes indesitjables
per la societat. Els consistoris municipals són la única excepció. El ministre
de justícia Rafael Català pensa que la reforma penal propiciarà una nova
cultura empresarial. Ja està be que els responsables de les organitzacions no
puguin encongir-se d’espatlles i diguin a mi què m’expliquen, però sembla mentida
que ens hagin de posar lleis que puguin culpabilitzar penalment a persones
jurídiques, per mirar de reimplantar l’ètica entre les persones físiques. A
partir d’ara ja no és important l’acció sinó l’omissió del seu control. Ens
preguntarem què és l’ètica, deia Argandoña. Un conjunt de regles d’ús de la
persona. La persona canvia perquè aprèn. L’important no és l’ètica, no és el
resultat que se’n extreu, sinó la capacitat de la persona a ser millor. Cada
cop que fem alguna cosa millorem una mica o empitjorem una mica, guanyant o
perdent qualitat humana. L’ètica està present en totes les accions. L’ètica no
existeix separada de l’acció. No és un conjunt de regles abstractes. Persegueix
l’excel·lència. No s’aconsegueix en una sola vegada. No són suficients les
bones intencions. Cal fer-se les preguntes correctes. Què és millor en cada
cas. La retenció d’intenció. Per què faig les coses com les faig. Buscar
alternatives. Posar els mitjans per que el que hem fet malament no torni a
passar. Diria jo, no és el mateix fer-ho malament que equivocar-se. Tres
continguts te l’ètica. 1. Complir normes. 2. Fer el bé, per tu mateix i per els
demés i 3. Desenvolupar les virtuts. Tenir sensibilitat ètica, és detectar els
problemes, buscar solucions, valorar-les, decidir bé i tenir voluntat de portar
a la pràctica la decisió. Allò que no és el que em fa guanyar més diners, em fa
mandra i em dona feina però és el que haig de fer.
Els principals
principis de l’ètica financera són donar prioritat als interessos del client,
fent prevaldre la justícia, la imparcialitat, la integritat, la lleialtat, la veracitat,
la independència, l’objectivitat, ... però, hi ha asimetria d’informació i de
poder per manca de professionalitat, de diligència, de preparació, de cura dels
detalls, de reconeixement dels límits, de prestigi de la professió i allò que
es diu la funció social de les finances o responsabilitat davant el bé comú, el
que hauria de fer és contribuir a l’eficiència de l’economia, a l’estabilitat
dels mercats i del sistema i a generar confiança en la gestió del risc amb
exemplaritat i prudència.
La crisis Meco es va produir per canvis en les coordenades
del funcionament de les organitzacions, per manca del control dels riscs, per buscar
el màxim valor en borsa a curt termini amb una successiva assumpció de risc per
IMPRUDÈNCIA, per l’elevada remuneració dels directius i analistes amb incentius
perversos manipulant resultats amb excessiu afany de riscs, per la divisió del
treball, no contemplant les conseqüències socials per les decisions
empresarials preses i pel deteriorament de la professionalitat i la imprudència
en la gestió. Havent una percepció del risc diversa. No pensant a futur, només
ens interessa els resultats a final d’any. Sent impacients i negant els límits,
creant opacitat en productes i operacions. Practicant injustícies amb clients,
empleats i amb la societat i fent miques la responsabilitat personal.
Cal organitzar la societat per que l’eficiència sigui
màxima. Alguns pensen si el creixement del PIB és sà. L’eficiència es mesura no
només en diners. L’eficiència s’aconsegueix en les empreses donant el màxim
benefici al valor de les accions. L’objectiu natural de l’empresa és alinear
objectius dels directius amb els dels accionistes. L’objectiu de les finances
és maximitzar els rendiments del capital amb un nivell de risc adient al
capital, que es justifica moralment per la recerca de la màxima riquesa,
teòricament possible i èticament correcta.
Malgrat no és fàcil ser ètic, és la única via per arribar a
l’excel·lència. Hem de corregir aquesta forma de ser que hem tingut fins ara i
arribar a tothom iniciant el debat sobre el futur de la joventut, perquè sinó
l’ètica brillarà per la seva absència.
Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma
article publicat a El 3 de Vuit
article publicat a El 3 de Vuit
viernes, 19 de junio de 2015
JUNY
Juny, mes
de canvis i contrastos, d’acabaments i d’inicis, trasllats de llar amb tot els
records. Mes d’exàmens i revàlides, de sorpreses i decepcions. Qui no te un
fill, nebot o net examinant-se del que ha après fins llavors. Ja sigui de
lletres o ciències, de música, dansa, arts plàstiques o d’esport. Joves que
s’esforcen i treballen alhora que gaudeixen dels seus anys de plenitud i
d’altres que veuen passar el temps com si ells no haguessin vingut. Lligues que
s’acaben, guardons lliurats a jugadors. Eufòria i festejos de seguidors. Focs
artificials per tres copes admirades per culés. Mes de festivals i una Gala,
esplèndid espectacle ha fet, de la dansa, cant i interpretació, un munt
d’alumnes amb excel·lent direcció. Mes de jornades i congressos, universitaris
i d’associacions. Mes que col·legis
professionals aprofiten per entregar premis als millors. Mes d’inscripcions a
nous cursos, mes de transicions. La primavera s’acomiada i allargant-se el dia les
nits són perllongades. Mes de solstici a tantes llars del Nord. Mes de debats
electorals i d’eleccions amb les victòries i proclamacions. Mes de revetlles,
de coets i de foc encès en falles, baixant la muntanya dels Pirineus, homes i
dones a les seves espatlles, creant màgia les flames llençades al gran tronc. Mes
de llum i color, canvi de roba i oblit de jaquetó. Mes de convocatòries, Juntes
Generals i Assemblees de tantes organitzacions que aproven els seus comptes i
donen explicacions. Mes de declaracions i decisions. Mes d’inici de vacances o
si més no, de planificacions. Juny, un mes intens per tots.
Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma
columna publicada a El 3 de Vuit
Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma
columna publicada a El 3 de Vuit
viernes, 5 de junio de 2015
De la nit al dia
La realitat no és percebuda, sí construïda. Obres els ulls a
mitja nit i t’asseus, mires cap a l’horitzó i veus com llumetes fan
pampallugues cridant l’atenció. Sota un fosc cel que comença a clarejar, sembla
que et diguin, què hi fas aquí, per què no vas i t’estires? Intueixo vida més
enllà dels vidres. Imagino gent adormida al seu llit que reposa i d’altres que,
possiblement com tu, no poden dormir pensant i donant voltes a les seves
emocions. Les emocions, resposta física a una acció externa a nosaltres. El cel
es va aclarint, mica en mica, poc a poc, ara perceps l’ombra dels arbres a
l’exterior i pots deduir que el vent bufa amb timidesa. Al fons a l’horitzó
s’encén un color rogent que xucla el gris del cel difuminant el blau cel pel seu
damunt. La línia de Montserrat queda
marcada. Apareixen taques filades de núvols que pintaran el sostre del dia per
refrescar-nos, amb possibles ombres, l’escalfor d’un sol primaveral potent.
Finalment els ocells desperten amb cants matiners i ja s’ha trencat l’alba,
comença un nou dia. Poc a poc s’ha anat aclarint per donar-me entendre que no
era hora de llevar-me i que el meu cos havia de tenir un nou respir. M’he
tornat a dormir i he somiat. Eren dos quarts de vuit, portava a coll el fill
petit d’uns amics, impossible en realitat per l’edat que te i … m’he despertat sobtadament
amb una rampa al peu, veient les estrelles que no veiem amb la claror del dia.
Avui he vist el canvi de la nit al dia.
viernes, 22 de mayo de 2015
Somriure és més que viure
Avui no tinc tema. No sé de què us parlaré perquè confiava
en inspirar-me en el dia a dia que més em plau. Però difícil m’ho posa aquest
maig. Mes excel·lent de primavera. Mes de dies variables com no ho ha estat en
tot l’any. De calors i freds a dies humits i ventosos. Ens arriben eleccions i
amb elles tota classe de sensacions. Sort en tenim dels que t’aprecien per fer
del sentir vibracions. Un comiat, un cop a l’espatlla, un no és el moment, un
ara és moment de canvis, ja res és el que era. Tristesa als ulls dels que es
queden, esgotats per la lluita perduda de qui fort com un roure ha plantat cara
al seu destí i d’aquells que, inexplicablement, veuen caure a qui feliç gaudia
mirant un partit esportiu en la seva companyia. Mes d’aniversaris importants
pels que van néixer i pels que van decidir prendre el seu camí junts. Em
pintaré el dia de color de l’esperança com les teves vinyes, Maria, i faré que
rebroti d’aquesta soca una mica seca i cansada, els més bonics i tendres
rebrots, ha estat la poesia d’una bona amiga aquest matí. M’agrada perquè som
tant diferents que hi ha quelcom que ens fa iguals , és la confiança en
utilitzar el mateix llenguatge, són les paraules des del cor de l’amistat.
Somriure és més que viure l’arabesc dels passos que agonitzen, allà amb els
sentiments que cavalquen l’atreviment de les vespes. Somriure és més que viure,
dedicat als meus pares per un bon amic quan encara jo no havia arribat a aquest
món.
viernes, 8 de mayo de 2015
La unió fa la força
L’empatia dels essers humans ens fa sociables i ens permet
unir les nostres forces. La diversitat dona grans oportunitats fent del conjunt
una cohesió. Però els catalans no som chauvinistes, i així ens llueix el pel. Quan
millor és el plural que el singular!, “divide y vencerás” bona tàctica pels que
no et volen. Tres col·legis professionals, els economistes, censors jurats de
comptes i professors mercantils, al seu moment, no es van unir per liderar la
professió dels auditors de comptes i l’administració pública creà el ROAC per que
els controlés, obligant a empreses a contractar-nos i publicar els informes
d’auditoria, però a la vegada permetent discutir honoraris degut al mercat
dispers. Tot en detriment de la llibertat professional, de la responsabilitat
il·limitada i de la transparència que tant ha mancat aquests anys. El mateix
exemple, les associacions d’empresaris, Foment, Cepyme, Cecot, i a la nostra
comarca la UEP, creada de la mà de Caixa Penedès, que sent la impulsora, quan
va veure el seu final, la va deixar a la seva sort. A la vegada l’associació veïna
del Garraf, l’adeg, va treure el nas al Penedès i en lloc d’unir esforços,
repetim nits empresarials, dinars d’actualitat, conferències i negociacions,
mentre a les empreses el mercat els devora, deixant que el futur ens digui si
ens hem equivocat o encertat. No amaguem el cap sota l’ala, la unió fa la força
i qui no ho cregui ni suma, ni multiplica, ni pensa en plural.
Maria
Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es,
www.dracma.cat
columna publicada a El 3 de Vuit
columna publicada a El 3 de Vuit
viernes, 24 de abril de 2015
Què pot sorprendre de Terra Santa?
Quin país és aquest? On, l’amenaça constant? Ni policia a
les carreteres ni a les ciutats, cap control aparent. Amb un aparell al cotxe els
avisa si trepitgen la ratlla discontínua, qui s’adorm conduint?. Pocs militars amb
els que ens topem. Noies joveníssimes amb cara de voler jugar més que d’entrar
en cap combat. Rètols en tres idiomes, hebreu, àrab i anglès. Menjar deliciós amb
influències dels orígens dels seus
habitants. Marroc, Iemen, Rússia, Aràbia, Polònia. A Yaffa tastem la cuina amb
arrels jueves i àrabs. Pa de pita, sabors mediterranis com olives, albergínies,
pastanagues, tomàtecs, cogombre, col blanca, humus, teïna, falafel i d’altres. També
peix fresc, pollastre, bou, cuinats sempre amb espècies. A tot arreu parlen en
àrab i hebreu. La població dividida en un 20% d’ortodoxes, un 20% de musulmans
i la resta, barreja que no es prenen la religió com a fonament de la seva vida.
Algunes noies amb mocador al cap, vestides a la moda occidental. La gent una
mica seriosa, és amable i educada. Joves i nens, somriuen més. El divendres celebrarem en família, la Pasqua
jueva, Pesach, recordant la fugida d’Egipte i alliberació de ser esclaus. Comprant
pel gran sopar, veiem la exagerada grandària de fruites i verdures d’aquest
país, d’origen desèrtic. Dissabte, les carxofes de Tudela a la plaça de la
nostra vila, no tenien res a envejar i vaig pensar, el reg israelià s’ha
imposat arreu.
columna publicada a el 3 de vuit
viernes, 10 de abril de 2015
De Terra Santa en vinc
Un dia reps un mail resposta de la nadala d’aquest any.
Resulta que el teu amic interpreta que necessites espargir la boira i t’invita per
enèsima vegada a Terra Santa. Li comentes a la parella i no arruga el nas.
Penses, pòster sí, ja tocaria, fa anys que m’ho diu i sempre tenim excuses. Ho parlem
un diumenge. Proposem dates i em confirma que els hi va be malgrat ara són a Romania.
L’endemà, comprem bitllets directe Tel Aviv. I quan menys ho penses ja tens la
reserva feta. Aniràs a un país d’on no has sentit més que conflictes. Però, qui
no te conflictes? Fa tants pocs dies de l’accident fatal. Comences a fer plans
i el primer que toca és fer canvis a
l’agenda, tantes improvisacions no escollides que te l’han fet canviar que et dius,
ara toca, tot segueix. Aterrem a una hora raonable a l’aeroport Ben Gurion, tan
modern com el d’El Prat. Uns mosaics romans penjats de la paret ens donen la
benvinguda i pensem, interesant rebuda. Passem el control policial amb cares de
pocs amics. Agafem la maleta i sortim esperant trobar-te a un amic que vas conèixer
fa anys i confies no hagi canviat massa. Passes la porta de sortida i el veus
allà amb els braços enlaire. Ja estem salvats. T’imagines buscant hotel en
Terra conflictiva. Però no, aquesta es una Terra que et sorprendrà. Ni imagines
quan. Israel, Terra llegendària de multitud de civilitzacions d’occident i
orient pròxim. I comença la nostra aventura.
Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es,
www.dracma.cat
columna publicada a El 3 de Vuit
viernes, 27 de marzo de 2015
La nostra tortuga fa tres anys
Terry Pratchet en el seu llibre Small gods, va escriure: La
tortuga criatura terrestre. No es pot viure més a prop de terra. El seu horitzó
a no més d’uns centímetres. La velocitat que pot agafar és per abatre un enciam.
Ha sobreviscut quan la resta de l’evolució passava pel costat deixant-la
enrere, massa complicada de menjar no representava cap amenaça. En canvi l’àguila,
criatura de l’aire i les alçades, amb l’horitzó fins el infinit. Ulls aguts
detecten moviments d’animalets de veu cridanera a mig qm. de distància. Tot
poder, tot control. La mort súbita volant. Ungles tan afilades per cruspir-se
qualsevol coseta. L’àguila passarà hores en un cingle escrutant els regnes del
món fins detectar moviments llunyans, i de sobte es concentrarà, concentrarà,
en la petita closca que es bressola entre arbustos allà baix. Llavors l‘àguila
es llançarà des de dalt... i un minut després, la tortuga descobreix que el món
s’allunya. I el veu per primera vegada, ja no a tocar de terra, sinó a
dos-cents metres. Que gran amiga l’àguila!. Quan l’àguila la deixa anar. Quasi
sempre la tortuga es precipita a la mort. Sabem perquè. La gravetat és quelcom irrenunciable.
Ningú sap perquè ho fa l’àguila. Amb l’esforç que requereix cruspir-se la
tortuga, havent-hi qualsevol esmorzar millor. Sembla gaudir turmentant a les
tortugues. Però, no és conscient que forma part d’una forma molt tosca de
selecció natural. Algun dia una tortuga aprendrà a volar.
Maria Torra, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
columna publicada a El 3 de Vuit
viernes, 13 de marzo de 2015
què impedeix somriure?
El so divertit del meu despertador cada bon mati. Els ametllers
en flor, el cel blau encès o emboirat que veig des del lavabo amb Montserrat al
fons. Una eixida del sol cada matí, a hores ja desperta, que pinta de colors
càlids els núvols encotonats. El to divertit del meu marit quan saluda al
veurem fent estiraments per terra. El gust agradable de l’aigua calentona a la
dutxa. El plaer del contacte de la crema hidratant sobre la meva pell. La
lectura dels missatges d’amigues recuperades i cohesionades gràcies a la nova
tecnologia. Estar connectada amb la meva filla apassionada per la dansa. Les
comunicacions compartides i admiració de fotos al facebook i a instagram. El gust d’una pastanaga i dues pomes liquades
amb un mini entrepà de sardines amb pa de farina sense gluten, per si de cas, i
un bon rooibos calentó. Les vinyes arrenglerades en quadrants oblicus al llarg
de la carretera d’Igualada observant-me mentre condueixo cap el despatx. Comprovar
que totes les dones, amb les que treballo, estan be i disposades a donar-ho tot
de bon matí. Veure a diari al meu fill content de continuar l’empresa del seu
pare. Conviure amb l’home més optimista i desenfadat que conec. Amb tot això i
més, res impedeix somriure i creure en qualsevol dels projectes que ens portem entre
mans. Gràcies Ricard per pensar en mi.
Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances,
linkedin/es/mariatorra.es, www.Dracma.cat
columna publicada a El 3 de Vuit
columna publicada a El 3 de Vuit
Suscribirse a:
Entradas (Atom)