La tercera joventut

Complir més anys i en millor estat, si en podem gaudir, serà com tenir una tercera joventut. Serem inactius ben plantats i jubilats que la tercera edat, si hi arribem, serà en dependència. Segons dades d’Idescat analitzades per la sociòloga Mireia Farré, Catalunya tindrà una esperança de vida de les més altes del món, però amb fecunditat baixa i uns pronòstics econòmics per envelliment demogràfic preocupants. Per altra banda, es comença a parlar de substituir el llindar fix de l’edat activa per un llindar variable i es trasllada a una edat major, ja que hi arribarem en millors i òptimes condicions. Vaja això anima, però donar serveis de previsió sostenible en sistema de pensions i en sistema sanitari serà part dels problemes més importants per l’augment del nombre d’usuaris. L’esperança de vida ha passat a ser de 75 a 85 anys des de principis del segle passat. El nombre de persones més grans de 65 anys s’ha triplicat. Hem passat de 6 a 7,5 milions d’habitants tan sols en 20 anys. Però ara, la migració és negativa a causa de la precarietat del món laboral. A projeccions fetes del 2013 al 2051, la taxa de fecunditat passa de l’1,4 a l’1,5 fills per dona, tenint esperança de vida moderada, migració negativa fins al 2017 i positiva a partir del 2025, més morts que naixements i la conclusió seria la necessitat d’immigració per incrementar la població activa. Ara, els majors de 65 anys són el 30% del total de la població, si tenim en compte que entre els 45 i els 65 anys representa el 50%, i que tenim una taxa de fecunditat inferior a la de la UE, entre el 2030 i el 2050 tindrem la població activa més baixa. Un altre punt important és l’augment exponencial de la dependència dels majors de 65 anys. Al 1994, dels darrers 18 anys de vida d’una persona, els 10 primers eren lliures de dependència i els 8 darrers es presentaven certes discapacitats. Cap a l’any 2030 es preveu viure 23 anys a partir dels 65, però es tem que en podrien haver-hi 14 sense dependència i 9 totalment dependents. La visió amb aquest indicador és més optimista. Tot i això és un tema molt preocupant, ja que l’administració no ha fet prou fins ara i, cada cop més, les famílies ja desmembrades no podran refiar-se dels fills i néts per rebre les atencions que requeriran. Les residències hauran d’atendre més persones grans amb més discapacitats i això vol dir un cost social molt superior al que ja hi ha ara, difícilment assumible. Mai havíem estat tan sans com ara i tan malalts com ara. Els pacients hauran de canviar i ser més actors i no tan pacients, i prendre part del que volem ser i estar quan ens trobarem en aquestes circumstàncies. La vida activa serà més llarga i tindrem una tercera edat més òptima, però haurem de preveure la necessitat de més cures que patirem i que això ara per ara el sector públic no té resolt. Hem de vetllar per la tercera joventut per poder-ne gaudir.

Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat

Publicat al setmanari El 3 de vuit