Ser o no ser intrascendent

Jo no puc viure en un estat intranscendent permanentment, em deia una amiga. Per mi la vida és baixar a l'arena, palpar la realitat, sense intranscendència. He de constatar que la vida a vegades és cabrona i palpar allò que toca allà on fa més mal és dur. Però, sabeu què? Això imprimeix caràcter i et fa millor persona al cap i a la fi. El ésser humà, ha de tocar amb les puntes  dels seus dit el cel, per gaudir de la felicitat, de l'alegria de viure, del plaer, de l'amor. I si voleu, aquí hi pot cabre l'intranscendent. El hi,hi, el ha,ha. Però, amb la mateixa punta dels dits, s'ha de baixar a la terra i palpar la realitat. La feina amb els seus reptes, les malalties amb les seves angoixes, la pobresa amb la seva humilitat, el menyspreu amb la seva misèria, la mediocritat amb la seva ignorància. Però com m'agrada prendrem la vida a llargs glops, deia... Vols prendre la fresca, doncs som-hi, vols veure un bon vi i menjar un bon àpat, a punt hi som a destapar una ampolla i fer un bon maridatge. Però mentre alguns es miren el melic i veuen un marieta a la seva família si un altre li explica una història tremenda d'un cosí gay que va ser apartat de la família fa 40 anys, tot dient que s'ha de viure la vida el millor que es pugui perquè quan vinguin els problemes ja els afrontaràs, d'altres, als que no escolta i en aquell moment, tenen el cor encongit per la duresa que els toca viure, i pensen, ser o no ser intranscendent, aquesta és la qüestió. 

Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit