No més prohibicions

A diferència d’altres, des de la infantesa, a casa meva tots parlàvem en català. Els meus pares a Igualada van estudiar en català, i a Barcelona van haver d’assumir-ne la prohibició com a llengua vehicular. Fins els 10 anys vaig tenir la sort d’anar a una petita escola, El Cardoner, desapareguda amb l’obertura de la Ronda General Mitre a l’alçada de Lesseps, on les mestres desobeïen la norma. La meva àvia no va parlar mai en castellà tot i que l’entenia. Als 11 anys amb les monges vaig començar les desventures de l’idioma. Ho dic perquè des de llavors, tot i dirigir-me als meus en la llengua materna, l’únic idioma après va ser el castellà. La meva germana, 4 anys més petita, va canviar d’escola amb mi i les monges sovint no l’entenien. No cal dir quin era l’idioma obligat entre alumnes, tot i que la Cris, també veïna d’escala, i jo érem l’excepció. Sovint interpel·lades, patíem separacions forçades per evitar la temptació del català i rebíem cops de llom de llibre al cap quan les monges se n’adonaven. Gràcies a la meva mare, jo escrivia en català quan era fora de casa, i les faltes d’ortografia se’m corregien quan tornava. Havent fet en castellà tota la carrera universitària, en obrir el despatx, vaig decidir dirigir-me per escrit, als meus clients de parla catalana, sempre en català. Necessitava ajuda de qui en sabia, per corregir-me, cosa que encara fan ara quan em publiquen aquesta columna. Si us plau, no més prohibicions i llibertat per aprendre a llegir, escriure i parlar.

article publicat al setmanari el 3 de vuit