Benvolgut Joan
Manuel,
M’he decidit a
adreçar-te aquestes lletres en veure, el deu d’octubre passat, una entrevista
teva en una cadena de televisió estatal, a l’entrada del Palau de la Generalitat
Valenciana, just abans que rebessis l’alta distinció d’aquell govern. Com ja és
habitual aquestes darreres setmanes, tots demanen la teva opinió sobre les circumstàncies
que viu avui Catalunya. No t’han de
sorprendre els homenatges: han posat el focus en un dels artistes més estimats
—en això, tothom hi està d’acord: els espanyols de parla castellana i els
catalans—, no en va ens has regalat, en ambdues llengües, unes cançons que, per
la seva proximitat i tendresa, han acabat per ser memòria col·lectiva de
diverses generacions. En aquella entrevista vas dir, després de
manifestar dubtes
sobre la independència de Catalunya, una frase que em va fer reflexionar: «Uno
no se acuesta español y se levanta catalán». És cert, vaig pensar: els
sentiments no canvien de la nit al dia.
Però perdona’m la
manca de delicadesa; primer hauria de parlar-te de mi, de presentar-me. Vaig
néixer a la vila de Gràcia just en començar els anys cinquanta, al final d’un
llarg temps de postguerra, que tu coneixes prou bé. La meva escolarització, com
la de molts nois d’aquella època, va ser en un col·legi municipal, on només
podíem aprendre amb la llengua castellana i al matí cantàvem «Montañas nevadas», al
pati, amb el braç dret ben alçat, abans d’entrar a classe. Amb la distància dels
anys, ara, pot semblar una barbaritat, però aleshores no n’érem pas conscients.
Amb la nostra innocència, i el silenci, vençut, dels nostres pares, se’ns va
anar fent quotidià. Així vaig ser educat. Així vam ser educats! Després, a
l’institut, ja adolescent, vaig poder gaudir per primer cop d’una emissora de
ràdio en català, on en el programa Radioscope, en Salvador Escamilla
presentava joves cantautors que interpretaven en la nostra llengua; va ser
aleshores que et vaig conèixer, que vaig descobrir les teves cançons, unes
cançons que, quasi sense adonar-me, vaig fer meves. Em seguien allà on anava, no
em calia saber de música ni tocar cap instrument perquè cantant Una guitarra (el teu primer disc) m’imaginés
els seus acords, també a mi em feia costat en els moments de tristor, de
malenconia: «Ara
sé d’un company que mai no enganya, que quan m’ompli de goig cantarà amb mi,
amb mi; ja tinc un amic fidel, pobra guitarra: canta quan canto jo i plora
sempre amb mi». Com el germà petit que segueix les passes del gran,
m’aprenia les lletres de les teves cançons. I les cantava. I
anunciaven a la
mare que arribava a casa. No em calia posar la clau al pany. Vaig anar creixent
i va arribar el temps de la universitat, també en llengua castellana, la mateixa
que tu vas començar a utilitzar. Aleshores l’aire emboirat pels Ducados i
les estrofes de «Mediterráneo» van ser els companys de llargues nits d’estudi. I
la mili, a Talarn, al Pallars Jussà, i el capità recordant-nos, cada dos
per tres, que estava prohibit parlar en català, ni tan sols entre nosaltres. I
cantant, a les estones lliures, entre cançons dels Beatles, per dissimular: «Ara que tinc
vint anys, ara que encara tinc força, que no tinc l’ànima morta, i em sento
bullir la sang. Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta, avui que
encara tinc veu i encara puc creure en déus...». Era tot el que
tenia l’abast per manifestar la meva rebel·lia. Les cançons de protesta, d’en Raimon
o d’en Llach, m’eren llunyanes, no m’arribaven al cor com ho feien les teves. Al
cap de poc temps, va morir el dictador; res és etern, i els carrers es van
omplir tot d’una de veus reclamant: «Llibertat,
amnistia i estatut d’autonomia». Tothom deia que era l’oportunitat per
construir un estat democràtic —en van dir transició—. I vam conèixer que el
nostre petit país tenia institucions que ens havien estat arrabassades: «Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí».
Van tornar els partits polítics, molts de nosaltres només ho sabíem per les
històries dels pares i els avis. I vam conèixer el que era votar. I gent
d’arreu va entrar als ajuntaments, al Parlament i a la Generalitat —el nostre
autogovern—, en van dir. I, amb el nou estatut, vam encetar uns anys plens
d’il·lusió col·lectiva.
El nostres fills
van anar a escoles catalanes, i amb ells vam recuperar la llengua escrita, i va
arribar la nostra televisió, més emissores de ràdio i la premsa en català. Tot
un goig, reconstruir el sentiment de país. Uns deien que anàvem massa a poc a poc,
d’altres massa de pressa. I vam entrar a Europa! Com si tots aquells anys
grisos ens haguessin apartat del continent. S’ha de ser un país democràtic, van
dir, per poder-ne formar part. Per fi arribàvem al paradís. I l’estat es va
desenvolupar econòmicament i social. Van ser anys de treball i de progrés. Vaig
deixar de cantar, com si fer-ho no fos prendre’s la vida seriosament. Sense
quasi adonar-se’n, Barcelona va gaudir de la festa major més gran mai coneguda
—inimaginable, fins
aleshores—, els
jocs olímpics! I amb en Maragall i en Pujol, dues maneres diferents d’entendre
la societat i el país, es va construir la nova Catalunya, i l’autonomia va arribar
al punt més alt. Massa alt per a la dreta espanyola. Va ser en Maragall, al seu
torn com a president de la Generalitat, qui va gosar demanar un nou estatut d’autonomia,
per apaivagar les ànsies de més autogovern. No els va importar que la immensa
majoria del Parlament Català l’aprovés, ni que el Parlament Espanyol, després
de retallar-lo —amb sorna—, hi estigués d’acord, ni que el poble de Catalunya el
votés en referèndum. Tant se valia: el Partit Popular -com sempre-, el
rebutjava, recollint firmes per tot l’estat. Per ells tot era vàlid, amb
l’objectiu de frenar les il·lusions dels catalans. Les mentides no només van
servir per portar el recurs al Constitucional,
també per
enfrontar-nos amb la resta de l’estat. Un tribunal caducat, polititzat i desprestigiat
va fer la feina. I va començar el desencís. I vam encarar-nos amb la realitat:
els socialistes que havien promès recolzar el nou estatut se’n van desdir, ens van
abandonar. Els anomenats barons, que lideraven les comunitats més influents de l’Espanya
autonòmica, es van alinear amb la dreta: Catalunya no és més que una regió
espanyola, sostenien, i no pot tenir, per tant, cap mena de privilegi sobre les
altres autonomies. Si ells ho volen, nosaltres també. Així ho veien ells. Així
sembla que ho veu tot Espanya.
No havia de
passar gaire temps fins a l’arribada d’una crisi econòmica anunciada. No n’aprenem
mai. Una bombolla del sistema capitalista, que només confia en el creixement
econòmic com a única solució per promoure el progrés. Un endeutament com mai
s’havia conegut per a aconseguir-ho. I la fi de la confiança: els països més rics
reclamen austeritat als més pobres, i que tornin tot el que deuen. Espanya descobreix
una trista realitat: no era tan rica com presumia. I arriben els acomiadaments.
I la desigualtat creix. També entre les autonomies; les regions més riques els
toca pagar el beure. No importa que no arribin a fi de mes, que retallin! I el pes
de la crisi que recau en els serveis, en els ciutadans. L’Estat, les elits i
els bancs en queden al marge: a ells no tan sols no els retallen, se’ls ha
d’ajudar.
Joan Manuel, no
voldria avorrir-te, no és fàcil en quatre línies explicar tot el que ha passat
perquè avui una bona part dels catalans no se sentin espanyols. No ha estat un sentiment
que hagi canviat de la nit al dia. No pot ser un rampell el que hagi posat d’acord
a tants i tants catalans, de parla catalana o castellana, que creuen que no és de
justícia el tracte que reben de l’Estat espanyol. Han hagut de viatjar per la península
per veure que són els únics que paguen per desplaçar-se amb cotxe dintre del
seu país, o que mentre milers de kilòmetres d’AVE connecten, quasi buits, les capitals
de província amb Madrid, a casa nostra els trens de rodalies, envellits, ens deixen
tirats cada dos per tres. O que el Govern de l’Estat segueix ignorant la costa mediterrània
i continua entestat a fer passar el corredor a Europa pel centre,
travessant totes
les serralades de la península, com si no haguessin après res de l’Aníbal.
L’Estat transfereix cada cop menys recursos a Catalunya, i els catalans cada cop
paguen més impostos amb relació a les altres autonomies, i tenen uns serveis més
precaris. Curiosament, no hem sentit mai que el Tribunal Constitucional, o el Govern
de l’Estat —tan preocupats per la igualtat dels espanyols— hagin fet res per corregir-ho.
Joan Manuel, molts catalans se senten
orfes.
M’esgarrifa
pensar que la dreta espanyola, i bona part de l’esquerra, cregui que aquest sentiment
—segons ells, antiespanyol— és degut al nostre model d’escola pública i vulguin
espanyolitzar-lo. Per res del món desitjaria per als meus nets tornar a «Una,
grande y libre». Potser tu no ho veus igual que jo i creus que no n’hi ha
per a tant. Però molts no podem sentir-nos espanyols si se’ns nega poder ser
catalans. D’això se’n diu sentiment nacionalista? No és el mateix que tenen
ells? Si nosaltres ho entenem, per què a ells els costa tant?
Fa anys que ha
anat arrelant un sentiment de queixa, de reivindicació, i mentre a bona part de
l’Europa meridional, la gent sortia al carrer per reclamar el retorn dels seus drets
socials, a casa nostra s’ha focalitzat en el dret a decidir. Després de tants
anys negant-nos fer realitat el desig d’incrementar el nostre autogovern, hem
demanat, per activa i per passiva, fer un referèndum per a poder-ho decidir.
Se’ns ha negat, amb el pretext que no som qui per repensar el nostre futur, que
el nostre destí està lligat al de la resta dels espanyols, ens agradi o no, i
que són ells els únics que ho poden decidir. Hem utilitzat la paraula democràcia
per definir una cosa i a la vegada la contrària. Gastem les paraules fins
que perden tot el seu significat, fins que ja no ens serveixen. Confonem
l’exercici de la democràcia (votar) amb l’exercici de l’autoritat, creiem que
si tenim la majoria ens podem imposar, hem canviat l’autoritarisme dels règims dictatorials
per la imposició de les majories. No ens adonem que sense el respecte als drets
de les minories no hi ha democràcia, no hi ha justícia social, no tindrem
futur. Deia que hem intentat de totes les maneres possibles fer un referèndum
acordat. Moltíssims catalans han sortit cada onze de setembre, de les formes
més imaginatives, civilitzades i festives possibles, al carrer, per reivindicar
aquest dret. Han estat unes manifestacions cíviques úniques al món. El nou de
novembre del 2014 es va organitzar un procés participatiu, una consulta popular
sense transcendència jurídica. La resposta va ser —en veure l’èxit de
participació: més de dos milions de catalans— que el Govern Espanyol va
reclamar la inhabilitació del president de la
Generalitat i de
tres dels seus consellers, per desobediència i malversació. A la justícia espanyola
li va faltar temps per declarar-la. El vint-i-set de setembre del 2015 es van avançar
les eleccions al Parlament amb la candidatura de Junts pel Sí i la CUP, que portaven
al programa electoral la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Van guanyar
per escons però es van quedar a les portes de la majoria de vots. Tot i així,
es van comprometre a fer el referèndum amb el consentiment o no de l’Estat.
Sembla que estranyi que la classe política compleixi les seves promeses. Tot
l’aparell de l’Estat, tots els seus poders, els lícits i els il·lícits (les
clavegueres) van treballar de valent per fer impossible la seva celebració. La
fiscalia i els jutges no van parar fins pressionar les persones implicades. La
por com una arma contra la il·lusió. Els voluntaris, la gent del carrer, s’hi
van comprometre. La Guàrdia Civil i la Policia Nacional confinats al port de
Barcelona i de Tarragona —desconfiaven dels Mossos d’Esquadra. Ordres de buscar
les urnes, registres a domicilis particulars, impremtes regirades per trobar
les paperetes, amenaces i més amenaces als directors de les escoles. Dimissions
i nous relleus. Els servidors informàtics de les webs de la Generalitat
tancats, i se n’obren de nous. El nostre president assegura que hi haurà el
referèndum, i el de l’Estat que ho nega. I el poble que, atent, espera.
L’Assemblea
Nacional Catalana i Òmnium Cultural demanen als voluntaris que protegeixin des
de la nit del divendres els col·legis electorals. Pares, mestres i veïns fan
relleus per no deixar-los sols: la Policia Nacional està preparada per
clausurar-los. La vida segueix, les activitats no paren, la son pot esperar. El
país es desperta el diumenge d’hora, ben d’hora. Els més matiners troben les
portes dels col·legis curulles de gent, són els que hi han passat la nit. El
cel és gris i amenaça pluja, i aquesta amenaça es confirmarà, s’obren els paraigües
però la gent es queda, les cues creixen, toquen les nou i els sistemes
informàtics estan clavats, la gent s’impacienta, i amb els whatsapps arriben
les primeres imatges i amb elles s’esvaeix la por, i comença la resistència.
Deia, Joan
Manuel, que això no passa de la nit al dia. I a mi em falten paraules – el meu
coneixement del català m’és insuficient. Esperava que aquell dia a les portes
del Palau de la Generalitat Valenciana haguessis explicat - com només tu saps
fer – el que ells no van poder veure, i que tu no podies callar: que homes
obscurs, amb les cares tapades, amb formació militar, van carregar contra el
poble, contra la gent de peu. No els va importar si eren avis o joves, les
seves porres no distingien de gènere ni d’edat, buscaven els caps, per fer mal.
Que vas veure com agafaven noies per la cara i els cabells i se les enduien,
una a una, i les llançaven escales avall, per matar-les amb cops de bota a les
espatlles. I bales de goma a tort i a dret. No vam veure els seus rostres, no
vam saber quin sentiment expressaven, però pels seus actes semblaven posseïts per la indiferència, la
rancúnia, i l’odi. Havien vingut corejats per espanyols del sud, al crit
nacional de: «a por ellos». I van complir-ho. Després els omplirien de reconeixements,
com el braç armat del seu exèrcit. Aquella era la seva victòria.
Podries haver
dit, també, que no vas veure la cara de la por en la gent que passivament, amb
resignació, esperava el seu torn, el seu martiri. I a bombers que per protegir
els seus veïns es posaven en els primers llocs. Fins i tot, per què no dir-ho?,
algun mosso d’esquadra esfondrant-se, amb plors, mentre el seu comandament el consolava.
I àvies
ensangonades que havien perdut el somriure, però que conservaven la serenor, la
dignitat. La dignitat de tot un poble que aquell dia va ser lliure. Que aquell dia
va votar. No importava el que votava cadascú. Tothom tenia la seva opinió.
Només volien comptar-se.
A vegades, Joan
Manuel, ens és més fàcil pensar en abstracte i defensar els drets humans
d’altres pobles, com més allunyats millor, tant se val si és a Xile o
l’Argentina, i no som capaços de veure els abusos i les injustícies a casa
nostra. O també pot ser que tinguem por de significar-nos —ja veus, la por,
sempre la por—, no fos cas que ens passés com a Gerard Piqué i després no ens
rebessin com a tots ens agrada. No era la meva intenció importunar-te. Tots som
amos de les nostres paraules i dels nostres silencis. Jo avui no puc callar. I
m’hagués agradat tant que tu, Joan Manuel, tampoc ho haguessis fet aquell dia.
Amb les teves paraules ens haguéssim sentit més reconfortats, menys sols.
Perdona el meu
atreviment, i disculpa’m si les meves paraules t’han importunat. No voldria
acabar aquesta carta sense manifestar-te el meu agraïment més sincer per totes
les teves cançons. Quedaran amb mi, per sempre:
«Cal dir adéu a la porta que es tanca i no
hem volgut tancar. Cal omplir el pit i cantar una tonada si el fred de fora et
fa tremolar. Cal no escoltar aquest gos que ara borda lligat en un pal sec, i
oblidar tot d’una la teva imatge i aquest petit indret. Però no vull que els
teus ulls plorin: digue’m adéu. El camí
fa pujada i me’n vaig a peu»
publicat amb el permís de l'autor Celestí Ventura
No hay comentarios:
Publicar un comentario