Passeig en llibertat

Tot just arribo a casa i la Trufa em demana amb la seva poteta que la tregui a passejar.  Ja n'hi ha prou de tres hores de corbes ajaguda al maleter del cotxe. Ens apartem del poble en un no res i anem les dues com a bones companyes, xino-xano, muntanya amunt. El camí travessa la Noguera Pallaresa i el seu soroll fa sorda qualsevol paraula que pronuncio, per indicar-li que no s’allunyi massa del meu costat. M'agrada passejar-la lliure, sense corretja, veient-la gaudir de l'aire fresc que li esvalota el pelatge quan fa alguna de les seves corredisses saltirones que denoten com pot arribar a ser de juganera. Miro a banda i banda del camí i passem un saltant d'aigua que fa imaginar la immensa quantitat d'aigua que la neu fosa de l'hivern deu haver emmagatzemat aquest any. Arbres, arbustos, matolls i plantes de tota mena omplen la vista en el nostre caminar. Em fixo en els esbarzers, arbusts de tiges robustes, arquejades i de fortes punxes ganxudes que formen masses atapeïdes protegint les móres vermelles i negres segons hagin madurat. Alguns romeguerons, el seu parent pelut, s'intercalen en el camí i et deixen atansar sense l'amenaça d'una fiblada dolorosa quan culls els seus fruits. La bosseta que porto m'ajuda a fer la meva collita de la qual gaudirem en arribar a casa. El seu gust astringent em recorda la melmelada dolça que feia cada any, de les collides al Montseny, una gran amiga desapareguda. La natura en llibertat m'ha fet present qui sempre portaré al meu cor.    

 Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Ser o no ser intrascendent

Jo no puc viure en un estat intranscendent permanentment, em deia una amiga. Per mi la vida és baixar a l'arena, palpar la realitat, sense intranscendència. He de constatar que la vida a vegades és cabrona i palpar allò que toca allà on fa més mal és dur. Però, sabeu què? Això imprimeix caràcter i et fa millor persona al cap i a la fi. El ésser humà, ha de tocar amb les puntes  dels seus dit el cel, per gaudir de la felicitat, de l'alegria de viure, del plaer, de l'amor. I si voleu, aquí hi pot cabre l'intranscendent. El hi,hi, el ha,ha. Però, amb la mateixa punta dels dits, s'ha de baixar a la terra i palpar la realitat. La feina amb els seus reptes, les malalties amb les seves angoixes, la pobresa amb la seva humilitat, el menyspreu amb la seva misèria, la mediocritat amb la seva ignorància. Però com m'agrada prendrem la vida a llargs glops, deia... Vols prendre la fresca, doncs som-hi, vols veure un bon vi i menjar un bon àpat, a punt hi som a destapar una ampolla i fer un bon maridatge. Però mentre alguns es miren el melic i veuen un marieta a la seva família si un altre li explica una història tremenda d'un cosí gay que va ser apartat de la família fa 40 anys, tot dient que s'ha de viure la vida el millor que es pugui perquè quan vinguin els problemes ja els afrontaràs, d'altres, als que no escolta i en aquell moment, tenen el cor encongit per la duresa que els toca viure, i pensen, ser o no ser intranscendent, aquesta és la qüestió. 

Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

La renovació

Va néixer la bombolla financera. Amb la construcció immobiliària, diners prestats amb negligència, sense control, temptant a inversions inassolibles per persones que només veien els guanys de l’especulació i vivien al dia treballant la resta de la seva vida per tornar-los. Preus de solars i habitatges en alça, érem a l’abundància. Fins que l’aixeta es va tancar i tot es va anar en orris. Bancs convertits en agencies immobiliàries, famílies senceres arruïnades sense llar, empreses sense clients i amb clients que no paguen, obligades a presentar concursos de creditors i entrant en una espiral sense retorn pel contagi a la resta de sectors. El que abans pujava ara baixa i vam entrar en el Gran Basar. Tot regateig és poc per sentir-nos valents per aconseguir un duro a quatre pessetes. I les empreses perden ingressos i baixen i rebaixen preus per esgarrapar els clients de les altres, arriscant i posant en perill la continuïtat del seu negoci i dels seus llocs de treball. La renovació d’una compra és el moment en que repetim l’adquisició d’aquell be o servei perquè ens ha donat un bon resultat i ens agrada. Seduïts per alternatives desconegudes que no deixen veure la tara que porten al baix preu, com si d’un encanteri de serpent es tractés, disposats a assumir-ho, ens sentim lliures d’equivocar-nos. L’error es rectificarà i aturarà aquesta caiguda lliure que només porta a la ruïna,, arrossegant fins i tot els que no van participar a la bombolla. 

Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

L'oportunitat de viure

Dies enrere tres membres d’una família van decidir anar-se’n d’aquest món voluntàriament. Persones conegudes per alguns de vosaltres, amb una situació econòmica estable, aparentment feliços amb el seus handicaps, però afrontant-los amb serenor i valentia van decidir posar fi a la seva vida i deixar a la resta de la família orfe d’ells, amb el dolor que el seu buit els farà, la resta de les seves vides. Un prejubilat d’una caixa d’estalvis també desapareguda i una infermera avesats a ajudar als demés, amb una filla amb dificultats, es van permetre modificar el guió de la seva vida, posant-li un punt i final tràgic. El veïns consternats no s’ho expliquen. Qui te un perquè viure sempre trobarà un com fer-ho, va dir Nietzsche. Som allò en el que creiem, deia Wayne W. Dyer. Van deixar de creure en ells? El sol treu el nas darrera les cases i anuncia que avui apretarà. Però avui els tres penedesencs que van decidir no sentir-ho no el veuran. Important és el què pensem ja que dicta el camí de la nostra realitat. Tot allò en el que creiem és en definitiva el que volem. D’aquí a la importància de cultivar l’enfocament del nostre pensament ja que poder és creure que podem i aquell que es treu la vida només ho ha pogut fer creient fermament que podia fer-ho. Havien de ser persones fermes, segures del que havien decidit, havent descartat l’oportunitat de viure.

Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es

Article publicat a el setmanari El 3 de vuit

Comiat

Comiat dolç amb besades moltes, com si fos la darrera nit dels amants. Comiat a la llar d’infants trencant el cor de la mare, quan deixa per primer cop el seu fill en mans d’estranys. Comiat manetes petitones d’un infant quan li dius que te’n vas, i a l’escola amb la motxilla a l’esquena, baixa del cotxe o et deixa de la mà corrent a dir hola al seu amic, que veu arribar. Comiat de solter que mai he sabut quina gràcia li troben, fent un bufó de l’acomiadat. Comiat a la primavera és el solstici amb la nit més curta de l’any. Comiat a la feina és un copet a l’esquena, dient el be que fas el teu treball malgrat no te’l poden pagar. Comiat salutacions cordials de milers de correus educats. Comiat de la parella que vol més espai i no sap com dir-te que t’ha deixat d’estimar. Comiat final de vacances amb amics que al separar-te saps no veuràs massa aviat. Comiat bona encaixada de mans de qui acabes de conèixer i després d’una agradable conversa us dieu a reveure i adéu-siau. Comiat sortida de qualsevol botiga després de rebre l’atenció de qui te la prestat. Comiat cel rogent que el sol tenyeix al cap vespre quan forçat per l’hora s’ha amagat. Comiat darrera entrada de Sant Fèlix anunciant que el gruix de la Festa Major s’ha acabat. Comiat escalf d’abraçada a un malalt que no saps si el tornaràs a visitar. Comiat sentiment dur, sense resposta, a qui no voldries perdre mai. Comiat portes que es tanquen per veure’n d’altres obrir. Amb un bona nit, un punt i final, un a reveure o un fins aviat m’he despedit. Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat

Columna publicada al setmanari El 3 de vuit

Solidaritat

Nit màgica viscuda divendres passat en el 7è sopar solidari de Masia Vallformosa. Any rere any, la Queta el prepara com si fos la missió de la seva vida. Gran pèrdua del seu company, amic i pare dels seus fills, transformada energia per ajudar a persones que pateixen la maleïda malaltia del càncer. Suport a malalts i familiars que han de conviure, gaudint de la vida que ens ha estat donada i de la que només tenim bitllet d’anada, és solidaritat. Sopar extraordinari als jardins il·luminats i decorats de casa seva, com si d’una revetlla es tractés, aplegant a més de 400 persones. Paraules emotives. D’en Joan Maria Pou, recordant la recent pèrdua de la seva estimada Tatiana, primera presentadora de tan lloable esdeveniment. De l’amfitriona, encoratjant-nos a posar el nostre gotim per l’esperança de viure, acomiadant persona per persona a la sortida, gest sense paraules, fent la sortida una invitació a entrar com si una pel·lícula d’en Buñuel es tractés. Candela Calle, directora d’un hospital de referent internacional com és l’ICO, amb una immillorable gestió malgrat les retallades. I entre avenços aconseguits, els que manquen i pels que es treballa, un homenatge a la vida i un tribut a l’esperança, paraules del nostre president, Artur Mas. Vetllada amb la nostra fantàstica rumba catalana, candidata a patrimoni immaterial de la Unesco, on hi vam parlar, ballar, somriure i posar el nostre de gotim per l’esperança de viure. El món necessita gent que faci la vida millor als demés.  Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma

Columna publicada a el 3 de vuit el 17 de juliol del 2015

Valorem el nostre entorn

10 anys de Congrés d’art, paisatge vitivinícola i enoturisme celebrat a Vilafranca fa quinze dies i, no s’ha vist desbordat per un poble amb jardins per paisatge, cultivats per pagesos que, any rere any, es deixen la pell i els calers per fer-lo créixer i del que els demés en gaudim sense més. Visc al Penedès fa 40 anys i enamorada de qui, des de llavors, és el meu marit, també em vaig enamorar de l’entorn en el que vivia. Vam anar a viure a un poblet petit i tranquil, on van néixer els nostres fills. Cóm venint de la gran ciutat, em podia atraure un poble on no hi havia ni clavegueres, on el telèfon passava per una centraleta possiblement xafardera, mai comprovada, on el carrer era sense asfaltar, encara li tenim, on no hi arribava gas i havíem de comprar gasoil per escalfar-nos i on la llar de foc a diari en les nits d’hivern convidava amics a menjar escalivades i a una conversa plaent. Caps de setmana plantant arbres, que ens farien ombra, i arbustos que ens donarien flors, vam viure gaudint cada dia del silenci de la nit, del despertar dels ocells, envoltats per vinyes engalanades amb diferents vestits segons l’estació de l’any, amb camins enclavats per muntanyes retallades en el horitzó, del nostre entorn. L’art, font d’inspiració i creativitat, que tot esser humà necessita si vol canviar el seu destí, també el vam afegir. Encertades ponències sobre La Vinya Pintada i Les Barraques Mestisses, entre d’altres, per valorar el nostre entorn. Com el valores tu?

Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma 

Columna publicada a El 3 de vuit