Faldilles i pantalons

Són tres amics: la Laura, en Pau i en Bernat. Ballarina, ella, el Pau va conèixer actuant a Grease, el musical, i es van enamorar. D’ell, actor, músic i cantant ha depès la direcció artística del musical que la Laura ha volgut produir i coreografiar. En Bernat ha arranjat les partitures de la música i dirigeix l’orquestra que, en directe, acompanya els cantants i ballarins que actuaran. El musical Sugar, ningú no és perfecte és una obra mestra i divertida que aquesta companyia han desempolsat dels arxius dels oblidats. Tot l’elenc de la companyia ho donen tot a l’escenari, gaudint-ne fins que el teló s’ha abaixat. Formen més que una gran família. I com aquell qui no vol la cosa, en un teatre petit van estrenar. Del Gaudí se’n van el segon any i estrenen a l’Eixample duplicant localitats. A pocs dies abans de la darrera representació, el Roc els va arribar. Com aquell qui no vol, sense adonar-se’n, la darrera funció acaba i el pugen a l’escenari a saludar. Aquest petit, des de la panxa de sa mare, i ara penjat del seu coll, que no ha parat de ballar. Ara, el 29 de juny, el repte d’omplir 1.500 localitats al Tívoli s’han proposat. Con faldas y a lo loco, aquest cop: Sugar actuarà en castellà. Premis i nominacions a premis no els paren d’arribar i sort han tingut que molts grans del teatre no els han donat suport. El mèrit és tot d’ells. No el deuen a cap padrí. A sobre de la feina ben feta amb faldilles i pantalons, molts somriures arrenquen aquests emprenedors.

Article publicat pel setmanari El 3 de vuit

Roda rotaria

Són un club, una associació, una franquícia d’amistat, són empresaris, professionals, són homes i dones, són part de la societat. El seu logo és una roda que explica el canvi de junta de cada any. Es reuneixen com a mínim un cop per setmana. Aborden qüestions d’actualitat. Planifiquen projectes de servei debatent temes locals i globals. Gaudeixen de la companyonia, són aconfessionals. S’informen amb xerrades interessants. Amb joves i la família fan moltes activitats. Entre clubs de diferents nacionalitats estan agermanats. Reconeixen bons professionals, i bons estudiants viatgen, gràcies a ells, coneixent un món llunyà. Promouen normes ètiques contribuint a fomentar la bona voluntat i la pau. Es preocupen pels altres i fan actes de solidaritat. Alguns són de la vila destacats i d’altres són sobrevinguts, però s’integren en un no res a la comunitat. Pertanyen a un club de més de cent anys que existeix a escala mundial. La idea sorgida d’en Paul Harris d’unir americans es va escampar a tots els continents: dos-cents països aplegant un milió dos-cents mil membres en l’actualitat. En el 12è sopar solidari d’enguany a Vilafranca, 430 persones s’hi van aplegar, de totes les edats, tots els oficis, totes les tendències i creences. Políticament correctes, per una meravellosa causa es van trobar. Més d’una llàgrima al final de les imatges digitals del projecte “Compta en mi” les galtes van humitejar. Felicitem-los pel bon exemple d’altruisme que ens van donar.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Tinc una amiga

Pinta be. Les seves aquarel·les són pura vida. Arquitectura envoltada d’arbres, plantes, flors i aigua. Passeja per parcs buscant racons on poder expressar-se. És els nostres ulls descobrint estanys amb peixos de colors i nenúfars amagats del soroll de la ciutat, arbres talats inexplicablement, flors que esclaten i empastifen d’olor intensa l’aire. Però avui ha viscut la màgia. Un contacte molt especial. No era okupa, ni guiri, ni un porc senglar. Una velleta arrugadeta de 94 anys s’ha atansat al seu costat, acompanyada. Dues persones de mons dispars. Al cap d’una estona, la velleta de mirada perduda, aparentment sense veure el dibuix, ha començat a moure’s imperceptiblement. Per intuïció l’hi ha posat el pinzell a la mà i han començat a pintar les dues, agafadetes, poc a poc, sense parlar, amb moviments molt suaus. Entenent que volia continuar sola, l’ajudava només a agafar els colors preguntant: Més clar? Més fosc? Verd? I ella contestava amb sorollets que la meva amiga interpretava. A tot això, la cuidadora, una xic esverada, diu que la velleta pintava molt be de jove i feia anys que no es comunicava, demència senil severa. Tot d’una, deixant anar el pinzell, ha tornat la indiferència. La cuidadora agafant l’aquarel·la, diu: Li ho explicaré a la filla. "Comprin-li paper i llapissos", li prega al allunyar-se! Aquella planteta indiferent i desconeguda s’ha comunicat al sorgir una espurna de la jove que portava dins. Pura màgia d’una vida que trasbalsa. 

article publicat al setmanari el 3 de vuit

Adeu- siau

Hem acomiadat un amic, un marit, un pare, un avi, un germà, un cunyat, un tiet. Va tenir la gran dissort de perdre un dels seus cinc fills en un tràgic accident que ens va commocionar tots. L’Oriol, amiguet d’infantesa del Pol, era com si fos de la família. Sempre el recordarem quan ell i la Marta venien a jugar aquelles tardes de Nadal al nou joc de sobretaula que tocava. De cos gran, de veu forta, de riure fàcil, sempre expressiu, no podia caure indiferent. Obert i sense escrúpols, deia les coses sense embuts. Company de fatigues d’estiraments per a l’esquena al carrer del Sol, ens feia passar volant l’hora i mitja, entre asseguts en una gran pilota i estirats, potes enlaire, rient-li les bromes que aquelles postures ridícules li inspiraven i feien esclatar de riure. Membre incondicional de l’organització del sopar de la nit solidària del Rotary Club de Vilafranca, aconseguia fer venir un munt d’amics i aconseguia grans aparells electrodomèstics donats per empreses de grans marques amb què es recaptaven fons en sortejar-los. Comerciant infatigable, era l’ànima de la parada de roses que per Sant Jordi posaven davant la seva botiga, animant els transeünts a ser solidaris per la causa d’aquell any. Optimista i lluitador fins al final, va aprofitar els bons moments que els parèntesis de la seva llarga malaltia li donaven per sortir a buscar bolets a la muntanya, anar al mar i gaudir de la bona conversa al voltant d’una taula ben parada. Tot un referent. Descansi en pau. 

article publicat al sestmanari el 3 de vuit

El futuro es senior

Al morir la abuela más anciana de Catalunya y de Europa, que tenía 115 años, vemos acertadas las predicciones de sociólogos sobre la evolución demográfica con les pirámides de edad. Nos explican cómo la pirámide se va encogiendo per debajo y ensanchando per encima. De la pirámide perfecta del 1862 al 1900, estropeada por la etapa de la Guerra Civil y atenuada con el período del baby boom, a partir de los 80 vemos cómo va cogiendo la forma de una seta que se pronunciará cada vez más. Se habla mucho que los jóvenes no encuentran trabajo y no se habla de los 2 millones de personas en paro, mayores de 45 años, que son muchos más en número. Es más que probable que vivamos muchos más años que nuestros abuelos, si la salud nos acompaña. Dicen que al 2050 España será el país con la población más vieja del mundo: la mitad superará los 50 años. Al 2016 el 41,8% de los empleados estaban entre los 45 y los 65 años de edad. Eso no había pasado nunca en la historia de Europa. Si una persona tarda 10 años en coger experiencia para rendir al máximo y un premio Nobel para ser reconocido tiene, al menos, 30 años de trayectoria profesional, el mejor momento laboral no está al inicio sino en la madurez. De la misma forma que la segunda parte del siglo XX fue el siglo de la juventud, el futuro es senior. "Una mariposa no es más que un gusano con experiencia" o "las personas no dejarán de jugar porque envejecen, sino que envejecen porque dejan de jugar", son frases muy significativas que miran hacia el lado positivo de una situación irreversible. 

Traducción del artículo publicado en el semanario El 3 de vuit

El futur és sènior

En morir l’àvia més gran de Catalunya i d’Europa, que tenia 115 anys veiem encertades les prediccions de sociòlegs sobre l’evolució demogràfica amb les piràmides d’edat. Ens expliquen com la piràmide es va encongint per sota i eixamplant per sobre. De la piràmide perfecta del 1862 al 1900, espatllada per la Guerra Civil i atenuada amb el període del baby boom, a partir dels 80 veiem com va agafant la forma d’un bolet que es pronunciarà cada cop més. Es diu molt que els joves no troben feina i no es parla dels 2 milions de persones aturades, majors de 45 anys, molts més en número. És més que probable que visquem molt més anys que els nostres avis, si la salut ens acompanya. Diuen que al 2050 Espanya serà el país amb la població més vella del món: la meitat superarà els 50 anys. Al 2016 el 41,8% dels empleats eren entre 45 i 65 anys d’edat. Això no havia passat mai a la història d’Europa. Si una persona tarda 10 anys en agafar experiència para rendir al màxim i un premi Nobel per ser reconegut té, al menys, 30 anys de trajectòria professional, el millor moment laboral no està al inici sinó a la maduresa. De la mateixa manera que la segona part del segle XX va ser el segle de la joventut, el futur és sènior. "Una papallona no és més que un cuc amb experiència" o "les persones no deixaran de jugar perquè envelleixen, sinó que envelleixen perquè deixen de jugar", són frases molt significatives que miren cap el cantó positiu d’una situació irreversible. 

Article publicat en el setmanari El 3 de vuit

Sempre serà en nosaltres

Sóc a l’estació de tornada cap a casa, amb el benestar de càlides abraçades, bona conversa i de comprovar que la vida és bella malgrat l’absència, perquè sempre perdurarà en tots nosaltres. Al cementiri, amb una llum extraordinària d’un dia clar amb un cel blau, hem gaudit de paraules plenes de records, vivències comunes, preguntes de respostes inacabades, somriures malgrat tot. Allunyant-nos de les làpides, escultures, creus, nínxols propers, ens hem aturat a l’entrada una bona estona per acabar de fer la companyia que volíem, sabent que ella era amant de la bona tertúlia i que de grat, si hagués estat possible, ens hi acompanyava. Ella va aparèixer a la cantonada, amb un casc vermell i una moto ben llustrada, portant roses vermelles que representen tots aquells que sap que l’estimaven. Un ram de flors silvestres i un aromàtic romaní plantat feien l’adorn plegades. Abril, mes de la rosa, del llibre, de premis literaris, de l’amor, de la moreneta, és un mes d’acomiadament i de benvinguda per a tots nosaltres. Tristesa i alegria barrejada ens ensenya encara més a estimar-la. La Laura, amb 30 anys aviat, ha refet la seva vida estroncada. Recordo la mirada dels seus ulls que, amb 12 anys, incomprensiblement, brillaven en no entendre el perquè se li havia arravatat la mare. Enfortida en no perdre ni el cap ni el cor com a supervivent d’un naufragi ha après a viure amb ella a la distància. 

Article publicat pel setmanari el 3 de vuit