Sóc a l’estació de tornada cap
a casa, amb el benestar de càlides abraçades, bona conversa i de comprovar que
la vida és bella malgrat l’absència, perquè sempre perdurarà en tots nosaltres.
Al cementiri, amb una llum extraordinària d’un dia clar amb un cel blau, hem
gaudit de paraules plenes de records, vivències comunes, preguntes de respostes
inacabades, somriures malgrat tot. Allunyant-nos de les làpides, escultures,
creus, nínxols propers, ens hem aturat a l’entrada una bona estona per acabar
de fer la companyia que volíem, sabent que ella era amant de la bona tertúlia i
que de grat, si hagués estat possible, ens hi acompanyava. Ella va aparèixer a
la cantonada, amb un casc vermell i una moto ben llustrada, portant roses
vermelles que representen tots aquells que sap que l’estimaven. Un ram de flors
silvestres i un aromàtic romaní plantat feien l’adorn plegades. Abril, mes de
la rosa, del llibre, de premis literaris, de l’amor, de la moreneta, és un mes
d’acomiadament i de benvinguda per a tots nosaltres. Tristesa i alegria
barrejada ens ensenya encara més a estimar-la. La Laura, amb 30 anys aviat, ha
refet la seva vida estroncada. Recordo la mirada dels seus ulls que, amb 12
anys, incomprensiblement, brillaven en no entendre el perquè se li havia
arravatat la mare. Enfortida en no perdre ni el cap ni el cor com a supervivent
d’un naufragi ha après a viure amb ella a la distància. Article publicat pel setmanari el 3 de vuit
No hay comentarios:
Publicar un comentario