Tinc una amiga

Pinta be. Les seves aquarel·les són pura vida. Arquitectura envoltada d’arbres, plantes, flors i aigua. Passeja per parcs buscant racons on poder expressar-se. És els nostres ulls descobrint estanys amb peixos de colors i nenúfars amagats del soroll de la ciutat, arbres talats inexplicablement, flors que esclaten i empastifen d’olor intensa l’aire. Però avui ha viscut la màgia. Un contacte molt especial. No era okupa, ni guiri, ni un porc senglar. Una velleta arrugadeta de 94 anys s’ha atansat al seu costat, acompanyada. Dues persones de mons dispars. Al cap d’una estona, la velleta de mirada perduda, aparentment sense veure el dibuix, ha començat a moure’s imperceptiblement. Per intuïció l’hi ha posat el pinzell a la mà i han començat a pintar les dues, agafadetes, poc a poc, sense parlar, amb moviments molt suaus. Entenent que volia continuar sola, l’ajudava només a agafar els colors preguntant: Més clar? Més fosc? Verd? I ella contestava amb sorollets que la meva amiga interpretava. A tot això, la cuidadora, una xic esverada, diu que la velleta pintava molt be de jove i feia anys que no es comunicava, demència senil severa. Tot d’una, deixant anar el pinzell, ha tornat la indiferència. La cuidadora agafant l’aquarel·la, diu: Li ho explicaré a la filla. "Comprin-li paper i llapissos", li prega al allunyar-se! Aquella planteta indiferent i desconeguda s’ha comunicat al sorgir una espurna de la jove que portava dins. Pura màgia d’una vida que trasbalsa. 

article publicat al setmanari el 3 de vuit