Pinta
be. Les seves aquarel·les són pura vida. Arquitectura envoltada d’arbres,
plantes, flors i aigua. Passeja per parcs buscant racons on poder expressar-se.
És els nostres ulls descobrint estanys amb peixos de colors i nenúfars amagats
del soroll de la ciutat, arbres talats inexplicablement, flors que esclaten i
empastifen d’olor intensa l’aire. Però avui ha viscut la màgia. Un contacte
molt especial. No era okupa, ni guiri, ni un porc senglar. Una velleta arrugadeta
de 94 anys s’ha atansat al seu costat, acompanyada. Dues persones de mons
dispars. Al cap d’una estona, la velleta de mirada perduda, aparentment sense
veure el dibuix, ha començat a moure’s imperceptiblement. Per intuïció l’hi ha posat
el pinzell a la mà i han començat a pintar les dues, agafadetes, poc a poc,
sense parlar, amb moviments molt suaus. Entenent que volia continuar sola, l’ajudava
només a agafar els colors preguntant: Més clar? Més fosc? Verd? I ella contestava
amb sorollets que la meva amiga interpretava. A tot això, la cuidadora, una xic
esverada, diu que la velleta pintava molt be de jove i feia anys que no es comunicava,
demència senil severa. Tot d’una, deixant anar el pinzell, ha tornat la indiferència.
La cuidadora agafant l’aquarel·la, diu: Li ho explicaré a la filla. "Comprin-li
paper i llapissos", li prega al allunyar-se! Aquella planteta indiferent i desconeguda s’ha comunicat al sorgir una espurna de la jove que portava dins. Pura màgia d’una
vida que trasbalsa.
article publicat al setmanari el 3 de vuit
Hem acomiadat un
amic, un marit, un pare, un avi, un germà, un cunyat, un tiet. Va tenir la gran
dissort de perdre un dels seus cinc fills en un tràgic accident que ens va
commocionar tots. L’Oriol, amiguet d’infantesa del Pol, era com si fos de la
família. Sempre el recordarem quan ell i la Marta venien a jugar aquelles
tardes de Nadal al nou joc de sobretaula que tocava. De cos gran, de veu forta,
de riure fàcil, sempre expressiu, no podia caure indiferent. Obert i sense
escrúpols, deia les coses sense embuts. Company de fatigues d’estiraments per a
l’esquena al carrer del Sol, ens feia passar volant l’hora i mitja, entre
asseguts en una gran pilota i estirats, potes enlaire, rient-li les bromes que
aquelles postures ridícules li inspiraven i feien esclatar de riure. Membre
incondicional de l’organització del sopar de la nit solidària del Rotary Club
de Vilafranca, aconseguia fer venir un munt d’amics i aconseguia grans aparells
electrodomèstics donats per empreses de grans marques amb què es recaptaven
fons en sortejar-los. Comerciant infatigable, era l’ànima de la parada de roses
que per Sant Jordi posaven davant la seva botiga, animant els transeünts a ser
solidaris per la causa d’aquell any. Optimista i lluitador fins al final, va
aprofitar els bons moments que els parèntesis de la seva llarga malaltia li
donaven per sortir a buscar bolets a la muntanya, anar al mar i gaudir de la
bona conversa al voltant d’una taula ben parada. Tot un referent. Descansi en
pau.
article publicat al sestmanari el 3 de vuit
Al
morir la abuela más anciana de Catalunya y de Europa, que tenía 115 años, vemos
acertadas las predicciones de sociólogos sobre la evolución demográfica con les
pirámides de edad. Nos explican cómo la pirámide se va encogiendo per debajo y ensanchando
per encima. De la pirámide perfecta del 1862 al 1900, estropeada por la etapa
de la Guerra Civil y atenuada con el período del baby boom, a partir de los 80
vemos cómo va cogiendo la forma de una seta que se pronunciará cada vez más. Se
habla mucho que los jóvenes no encuentran trabajo y no se habla de los 2 millones
de personas en paro, mayores de 45 años, que son muchos más en número. Es más
que probable que vivamos muchos más años que nuestros abuelos, si la salud nos
acompaña. Dicen que al 2050 España será el país con la población más vieja del
mundo: la mitad superará los 50 años. Al 2016 el 41,8% de los empleados estaban
entre los 45 y los 65 años de edad. Eso no había pasado nunca en la historia de
Europa. Si una persona tarda 10 años en coger experiencia para rendir al máximo
y un premio Nobel para ser reconocido tiene, al menos, 30 años de trayectoria
profesional, el mejor momento laboral no está al inicio sino en la madurez. De
la misma forma que la segunda parte del siglo XX fue el siglo de la juventud, el
futuro es senior. "Una mariposa no es más que un gusano con experiencia" o "las
personas no dejarán de jugar porque envejecen, sino que envejecen porque dejan
de jugar", son frases muy significativas que miran hacia el lado positivo de una
situación irreversible.
Traducción del artículo publicado en el semanario El 3 de vuit
En
morir l’àvia més gran de Catalunya i d’Europa, que tenia 115 anys veiem
encertades les prediccions de sociòlegs sobre l’evolució demogràfica amb les piràmides
d’edat. Ens expliquen com la piràmide es va encongint per sota i eixamplant per
sobre. De la piràmide perfecta del 1862 al 1900, espatllada per la Guerra Civil
i atenuada amb el període del baby boom, a partir dels 80 veiem com va agafant
la forma d’un bolet que es pronunciarà cada cop més. Es diu molt que els joves
no troben feina i no es parla dels 2 milions de persones aturades, majors de 45
anys, molts més en número. És més que probable que visquem molt més anys que
els nostres avis, si la salut ens acompanya. Diuen que al 2050 Espanya serà el
país amb la població més vella del món: la meitat superarà els 50 anys. Al 2016
el 41,8% dels empleats eren entre 45 i 65 anys d’edat. Això no havia passat mai
a la història d’Europa. Si una persona tarda 10 anys en agafar experiència para
rendir al màxim i un premi Nobel per ser reconegut té, al menys, 30 anys de
trajectòria professional, el millor moment laboral no està al inici sinó a la
maduresa. De la mateixa manera que la segona part del segle XX va ser el segle
de la joventut, el futur és sènior. "Una papallona no és més que un cuc amb
experiència" o "les persones no deixaran de jugar perquè envelleixen, sinó que
envelleixen perquè deixen de jugar", són frases molt significatives que miren
cap el cantó positiu d’una situació irreversible.
Article publicat en el setmanari El 3 de vuit
Sóc a l’estació de tornada cap
a casa, amb el benestar de càlides abraçades, bona conversa i de comprovar que
la vida és bella malgrat l’absència, perquè sempre perdurarà en tots nosaltres.
Al cementiri, amb una llum extraordinària d’un dia clar amb un cel blau, hem
gaudit de paraules plenes de records, vivències comunes, preguntes de respostes
inacabades, somriures malgrat tot. Allunyant-nos de les làpides, escultures,
creus, nínxols propers, ens hem aturat a l’entrada una bona estona per acabar
de fer la companyia que volíem, sabent que ella era amant de la bona tertúlia i
que de grat, si hagués estat possible, ens hi acompanyava. Ella va aparèixer a
la cantonada, amb un casc vermell i una moto ben llustrada, portant roses
vermelles que representen tots aquells que sap que l’estimaven. Un ram de flors
silvestres i un aromàtic romaní plantat feien l’adorn plegades. Abril, mes de
la rosa, del llibre, de premis literaris, de l’amor, de la moreneta, és un mes
d’acomiadament i de benvinguda per a tots nosaltres. Tristesa i alegria
barrejada ens ensenya encara més a estimar-la. La Laura, amb 30 anys aviat, ha
refet la seva vida estroncada. Recordo la mirada dels seus ulls que, amb 12
anys, incomprensiblement, brillaven en no entendre el perquè se li havia
arravatat la mare. Enfortida en no perdre ni el cap ni el cor com a supervivent
d’un naufragi ha après a viure amb ella a la distància.
Article publicat pel setmanari el 3 de vuit
Aquesta paraula
ens omple la boca, quan el millor seria no l’haver-la d’emprar, si hi hagués
més igualtat entre els humans. La solidaritat, sempre associada a l’ajuda amb
diners a qui els necessita. Canalitzada a través de les accions de voluntariat,
ONG i associacions sense ànim de lucre, evidencia, però, que els diners no ho
són tot. L’ajut de persones altruistes que posen al servei d’altres el seu
esforç és indispensable. Persones que no arriben a cobrir necessitats
immediates i recomanables per seguir endavant són ajudades en moure
consciències dels qui es commouen davant de fets que ningú no desitjaria viure.
Aquest 2017 ens mou la solidaritat per la salut dels infants. Gimdans va
aconseguir, fa dos diumenges, omplir el pavelló de la Gamba a vessar, movent
tretze clubs de gimnàstica rítmica amb alumnes, familiars i amics donant suport
a la dotzena nit solidària del Rotary Club Vilafranca, que es farà a benefici
de la Fundació Oncologia Infantil Enriqueta Villavechia i que amb el projecte
“Compta amb mi” dona suport a nens amb malalties avançades i limitants de la
seva vida. Altres entitats faran accions semblants. La caminada solidària de
diumenge passat per a la Casa dels Xuklis (una llar per a les famílies
d’infants amb càncer), promoguda per la Fundació Vallformosa amb el suport
d’altres entitats, va doblar els assistents de la convocatòria anterior.
Vilafranca, els nens malalts i les seves famílies compten amb tu.
Article publicat pel setmanari El 3 de vuit
Semana
de la mujer, cualidades y reivindicaciones. No dejo de pensar en mi madre que, en
octubre, hará 10 años nos dejó. A pesar de llamarse como una flor, Margarita, nunca
fue una persona frágil. Pilar de su familia, se mantenía en un segundo plano, tal
y como en su época era de esperar. Mujer trabajadora, destacó por sus virtudes y
habilidades, no recibiendo todos los honores que merecía como tantas mujeres de
su edad. Hija de familia humilde, enamorada a los 15 años del seductor trompeta
y violín del Quinteto Blanco, a la gran ciudad juntos se fueron con sus cuñados
que de América volvieron. Eran tiempos difíciles y emprendieron un negocio en el
que ella sería un buen puntal. Diseñaba lencería y con el nombre de Sinfonía sus
creaciones salían con paleta de colores, como puras obras de arte que miraban
de suplir la música que de los instrumentos de mi padre ya no se dejaban escuchar.
Aislada por la carretera de tormentosas curvas del Bruch, veía a su familia de Pascuas a Ramos
y de sus vínculos igualadinos se fue alejando, oyéndose decir muchas veces, “vaya suerte la tuya”, a pesar de trabajar sin conciliación familiar. Gracias a ella, de muy
pequeña escribí en catalán, pues en la escuela
no nos enseñaban. Abuela increíble, nunca dejó de coser vestidos a sus nietos, a
pesar de haber perdido gran parte de la visión. Ahora se emocionaría al ver a su
nieta Laura haciendo de madre, única ilusión frustrada de la que se lamentó
justo antes de su despedida.
traducción del artículo publicado en el semanario el 3 de vuit
Pinta
be. Les seves aquarel·les són pura vida. Arquitectura envoltada d’arbres,
plantes, flors i aigua. Passeja per parcs buscant racons on poder expressar-se.
És els nostres ulls descobrint estanys amb peixos de colors i nenúfars amagats
del soroll de la ciutat, arbres talats inexplicablement, flors que esclaten i
empastifen d’olor intensa l’aire. Però avui ha viscut la màgia. Un contacte
molt especial. No era okupa, ni guiri, ni un porc senglar. Una velleta arrugadeta
de 94 anys s’ha atansat al seu costat, acompanyada. Dues persones de mons
dispars. Al cap d’una estona, la velleta de mirada perduda, aparentment sense
veure el dibuix, ha començat a moure’s imperceptiblement. Per intuïció l’hi ha posat
el pinzell a la mà i han començat a pintar les dues, agafadetes, poc a poc,
sense parlar, amb moviments molt suaus. Entenent que volia continuar sola, l’ajudava
només a agafar els colors preguntant: Més clar? Més fosc? Verd? I ella contestava
amb sorollets que la meva amiga interpretava. A tot això, la cuidadora, una xic
esverada, diu que la velleta pintava molt be de jove i feia anys que no es comunicava,
demència senil severa. Tot d’una, deixant anar el pinzell, ha tornat la indiferència.
La cuidadora agafant l’aquarel·la, diu: Li ho explicaré a la filla. "Comprin-li
paper i llapissos", li prega al allunyar-se! Aquella planteta indiferent i desconeguda s’ha comunicat al sorgir una espurna de la jove que portava dins. Pura màgia d’una
vida que trasbalsa. 
