Badar

Temps de badar. Badar asseguts en un banc, en mig d’una plaça o un jardí florit, sentint l’olor d’herba regada de bon matí. Badar mirant façanes que trobem al nostre pas, observant el gran talent artístic que darrera l’arquitectura hi ha. Badar mirant a la gent que entra i surt d’una estació. Arrosseguen una maleta i busquen informació d’horaris de trens, busos o taxis que els acompanyin al seu destí. Badar asseguts a una terrassa on ens prenem un gelat, un batut, un gin tònic o potser una copeta de cava rosat. Badar mirant el reflex de la lluna sobre el mar, un llac, la piscina o el riu, ben acompanyats. Ara be, si es viatge no sempre badar serà pertinent. El descans d’unes vacances es poden convertir en un sense fi de dificultats que ens facin sofrir. Hem de fer be les reserves, preveure i informar-nos dels costums del nostre destí, no deixem que la nostra estada trontolli, doncs si badem massa podem de valent patir. En un viatge no tot són flors i violes. Alguns entrebancs es poden assumir. Perdre l’avió, l’equipatge o fins i tot els diners i la documentació, poden fer, un infern, d’aquells dies d’esbarjo que hem planejat gaudir. El món assetjat per conseqüències bèl·liques. Llargues esperes per retards i demores sense explicació. Tot l’any persones que viatgen per negocis es mereixen una bona protecció i deixar-ho a la improvisació és una forma de distreure’s, no de badar per fruir. 

Article publicat al setmanari El 3 de Vuit 

Camp d’estiu Art i Natura

La setmana passada, membres del Rotary Club de Vilafranca van acollir a casa seva una dotzena de joves provinents dels cinc continents. Austràlia, Egypte, India, California, Romania, França, Itàlia, entre d’altres països. Mentre dijous se li reconeixia per part de la Unió Empresarial del Penedès a la seva cinquena nit empresarial, la seva contribució social en la construcció d’una societat més justa i igualitària des del compromís amb el territori i la seva gent, destacant les dotze nits solidàries convocades en els darrers anys, alguns membres del club sopaven agermanats amb els nois que després d’una jornada intensa havien recorregut part del nostre territori tenint experiències que mai oblidaran. Gràcies a l’esforç d’en Joan Palau, un dels membres del club que coordina l’organització del camp, aquest any ha estat molt especial. Serà per l’edat mitjana que tenien, serà per les ganes de viure, pels seus orígens, per les seves famílies i l’educació rebuda, serà per la nostra predisposició, el cert és que tot va sortir rodó. Venien d’Igualada on havien participat en la European Baloon Festival, de Caldas de Malavella en el Escaldàrium i d’aquí anaven a Manresa on els portaven a Montserrat. La primera tarda de piscina, pàdel i tenis, va seguir visita a l’ESCAC a Terrassa, remullant-se a la platja de Vilanova. Port Aventura els va divertir, anar en burricletes entre camins de vinyes, no cal dir. Van visitar un celler per tastar el nostre vi. Sopant cada nit a la fresca del nostre estiu. De la mà de l’Eric van comprendre en un assaig de Castells què són i què signifiquen, però mai oblidaran sentir el cor com batega formant part de la pinya. Visita al Vinseum no va faltar, la basílica, la plaça de la Vila, el centre i a una discoteca final.  Bona part del territori català en les seves ments els quedarà. Els meus ostes provenien del Punjab, la India i l’altre de Bacau Rumania. Un de pell i cabell moreno, l’altre blanquet, rosset i amb ulls blaus. Dos enginyers recent llicenciats han gaudit quatre dies sencers amb les seves nits al nostre costat. El camp Art i Natura  ha donat en bandeja l’oportunitat d’intercanviar coneixements i experiències culturals, atansant a persones que poden fer, en el futur, un món més just, pròsper i més ben interconnectat.

Viatjar

Quin verb tan utilitzat a l’estiu per els que, treballant tot l’any, esperem les vacances per desconnectar de la rutina, per descansar la ment, per amplitud de mires, per fer una aventura, per conèixer nova gent. Que bonic és viatjar si com una esponja mires i aprens tot allò que no saps. Països amb diferències destacades, les cases, els carrers, els monuments. La gent parla altres idiomes, alguns potser entendrem i els parlarem. D’altres, persones amables que s’esforcen amb gestos i paraules, deslligades de cap gramàtica, ens ajudaran a trobar allò que buscàvem en un plànol, cent vegades doblegat i quasi estripat, que ens delata no ser d’on trepitgem. Si retornes a un lloc on ja hi has estat, busques racons que recordes per veure com han canviat amb el transcurs del temps. Tot dependrà de quan faci, els successos socials, polítics i econòmics dels darrers anys, per viure una experiència totalment nova i singular. Si vas a un lloc desconegut la sorpresa és total. La aventura pot ser la clau si t’atreveixes anar pel teu compte i descobrir allò que més et plau. Podràs degustar les menges que acostumen a fer en aquell indret, demanant a algun amic t’aconselli potser gaudiràs de bon gourmets. Important seran les begudes, si el clima ens dona set. Beuràs cerveses locals i d’altres, i dels vins de preus prohibitius en faràs un miratge amb els de casa que estan en fresc i sempre a punt de ser destapats. 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

De bon matí, on visc

Com un gran patchwork o catifa de tons verds, ratllats a totes direccions pel rasclet d’ombres del sol naixent sobre pàmpols i camins, recorregut de pagesos dalt dels seus tractors que tenen cura per la verema dels seus fruits, les vinyes són encerclades pel verd fosc d’arbres altius al llarg de les rieres i d’altres rodons de bona ombra a dalt de turons. Tacat per masies de pedra, cobertes per teulades de color taronja, barriades i pobles disseminats on els campanars de les seves esglésies toquen els quarts i les hores, te per serrell les muntanyes presidides pel nostre massís cor que batega pel nostre país. Aquesta és la terra on visc i veig de bon matí. A cada segon canvia la llum, a cada minut transforma els volums, a cada hora belluga la vida dels que desperten del somni de la nit, rebent un cel diferent amb núvols de vegades dispersos, de cops esfilagarsats o potser tot tapat, o aclarit de color blau fins el infinit, o també protegida per una boira que l’acarona donant-li la humitat que potser necessita, bevent l’aigua de la pluja esperada. Transcorre cada setmana per adonar-se que la gran lluna plena ha marcat el solstici d’estiu i ha deixat la primavera enrere. Cada mes serà testimoni de molts esdeveniments amb focs encesos de revetlles i gresca de festes majors, cada any reaccionarà segons l’haurem estimada, però sempre bonica i despresa ens ho donarà tot com si fos una mare. 

article publicat al setmanari El 3 de vuit 

Una gran empresària que eclipsa els del seu voltant

La cuina ha passat a ser de l’infern al purgatori, deia Carme Ruscalleda dilluns a la tarda al magnífic entorn de la Masia d’en Cabanyes. Del forn de llenya als forns elèctrics i a vapor actuals, la dona ha entrat en aquest ofici curiosament reservat a homes. La dona que més estrelles Michelin té al món és de casa nostra. Treballadora infatigable, cuinava de forma casolana venent precuinats i quan es va adonar que allò era el que més l’apassionava, va obrir el primer dels seus tres restaurants on es pot tastar una cuina catalana, moderna, lliure, natural, innovadora i original. Pel poc valor d’aquest ofici en aquell moment, poc s’imaginaven els que més l’estimaven fins on arribaria, quan li donaven el condol en saber que obriria el seu primer restaurant. No era a França on l’Administració és capaç de posar la legió d’honor a un forner. Reconeguda arreu del món, la cuina per ella ha de ser bona, digerible i que evolucioni en defensa del territori, del control del mar, de la cabana, de les muntanyes i dels seus proveïdors pagesos. Escoltant-la se t’omple la boca de saliva. Aporta emocions com si cada plat fossin petites obres d’art observades com la paleta de colors d’un pintor, o escoltessis la música que el nom de cada plat ha posat amb tanta imaginació. Reclama més participació dels comensals, ja que de les seves opinions i crítiques es pot millorar amb llibertat però amb respecte per la cultura i el consumidor. 

article publicat al setmanari el 3 de vuit

En estat de xoc

Mai era el moment per explicar-vos què m’ha passat, però crec que ja és hora de dir-vos-ho. Així iniciava el whatsapp que l'endemà de Sant Jordi, la Mayte ens enviava a la resta del grup, deixant-nos a totes en estat de xoc. Feia alguns dies que no piulava quan el grup era una autèntica tertúlia diària, fos de bon matí, després de dinar o al vespre. Vaig anar al metge per un bony al cap i tot feia pensar que només era un lipoma de grassa, seguia dient. Lluny d’això m’han vist un forat de cinc centímetres al crani amb un intrús en el seu interior. La part bona és que era benigne, la part dolenta que estava mal situat en el cervell. Vaja, com un intrús benvingut a casa sense cadira a taula! Després d’un seguit de proves, el diagnòstic de metàstasi enfonsava a la família plorant d’amagat, mentre jo em mantenia ferma i incrèdula. Estic en bones mans, no us preocupeu per mi, us mantindré informades. La intervenció ha estat un èxit malgrat el tumor maligne, però ben localitzat. Ara ve la segona part a la qual s’ha d’afrontar. Una bomba de rellotgeria, la va fer esborrar del xat, demanant que ho entenguéssim. Mai toca canviar el riure d’un bon gintònic en paraules resignades però combatives. Repassa la vida agraint el que li ha donat fins ara i, preparada per deixar-ho tot en ordre, confia que el destí estarà a favor seu. Una dona forta, serena, valenta i disposada a lluitar, després del seu estat de xoc, se’n sortirà.

article publicat al setmanari El 3 de vuit 

Atención a la vejez

En el Pallars, hay una residencia pública de gente mayor que atiende a 28 padrinos, como les llaman ellos, con una plantilla de 4 cuidadoras a dos turnos de 8 horas seguidas, más una ayudante, cuatro horas al día, dos a la mañana y dos a la tarde. Salta a la vista las carencias de las que adolecen. Los abuelos que van para recuperarse de alguna operación o alguna caída, pueden necesitar ayuda a la hora de comer, lavarse o moverse a brazos, con grúa o silla de ruedas. Otros con pérdidas cognitivas, de memoria, orientación, comprensión que, a pesar de tener movilidad y fuerza, les falta la iniciativa y no recuerdan cómo hacer las cosas de forma adecuada. Los hay con problemas de visión que necesitan una asistencia especial. Lavarlos, vestirlos, levantarlos, darles su medicación y alimentarles son algunas de les tareas de las cuidadoras, añadiéndose a menudo la de lavar la ropa per falta de recursos. Son mujeres cualificadas que sufren de estrés justificado las más responsables y con frecuencia de lesiones físicas por tener que hacer esfuerzos insospechados. Según la CEOE el 2016 seremos el segundo país del mundo más envejecido por detrás de Japón, tres pensionistas por cada cuatro ocupados. Además, el Constitucional ratifica los recortes de las ayudas a la dependencia retrasando las de los dependientes moderados, incorporando nuevos copagos y estableciendo incompatibilidades en el cobro de ayudas. Podremos cuidarnos en la vejez? 

Articulo traducido del publicado en el semanario "El 3 de Vuit"

Maria Torra, economista, mediadora de seguros