Tita

Llarga vida i està en una residència confinada. Carmelita, la petita de dues filles, és la dona més alegre que mai et puguis haver topat, tot i que la vida, no sempre, li ha donat alegries. Forta i de caràcter, (i com la mare quasi centenària), de jove deixava una petjada allà on anava. Atractiva i de molt bona planta, sempre s’ha fet mirar. Refugiada a Sant Boi quan els bombardejos a Barcelona, recorda la mare tornant en tren carregada de menjar. Despresa, empàtica i amb molt bon sentit de l’humor, participava de les innocentades fetes als seus nebots, amb la seva germana, d’aquí les rialles que s’escoltaven a aquella casa. Casada amb un autèntic maño després d’un llarg festeig, mai li van faltar els préssecs de Calanda ni la rompida dels tambors de Setmana Santa. Els dies de la gran nevada, se’n van anar de viatge de nuvis a Paris, i de tant original, la germana i el Joan, el seu marit, els van acompanyar. Quatre anys tenia la seva filla quan la vaig conèixer i des de llavors, les portes de casa seva sempre han estat obertes. Primer, va perdre a la Glòria a una edat que no tocava i al seu pare, el seu puntal, tot un burgés català de la ceba. Va gaudir molts anys de la mare que mantenia un pols diari amb el bravucón i bonàs del Joaquin, del qui es reia quan ell rondinava. La filla se l’estima molt, vol el millor per ella i les cases no estan preparades. Operada del fèmur, la recuperació es fa llarga i la dependència s’atansa. Un virus impertinent, li fa la vida menys suportable. A la residència ha fet 92 anys envoltada de cuidadors extraordinaris i engalanada, ha bufat les espelmes i ha ballat, deixant-nos a tots bocabadats. Llarga vida a la Tita estimada i admirada.    

La caminada

Descalça trepitjo la sorra dispersa de l’apartament, escales i passeig, abans de tocar la platja i atansar-me a la vora del mar. Dones i homes esportivament vestits corren i van en bicicleta o patins per el passeig, amunt i avall, amb el mateix objectiu que m’ha empès sortir sola i baixar a fer una caminada. Amb el recent aparegut sol a l’esquena, la inicio tranquil·la amb l’únic interès de guanyar-me l’esmorzar compartit quan el xic hagi donat la nit per acabada. L’ombra davant meu canvia de color una i una altre vegada. Espuma blanca als meus peus, quan trenca l’onada i es desfà, refresca i endureix la sorra mullada. Coloms i gavines busquen el menjar que algú ha descuidat a la sorra deixant les seves petjades a la sorra plana. Blau fosc i un altre clar separen mar i cel a l’horitzó llunyà. Boies grogues punts de contrast entre el verd i el blau del mar, més proper a aquelles hores primerenques. Barques, patins, planxes de surf descansen,sobre el beix de la sorra seca i esperen que els seus tripulants despertin i naveguin amb elles. Un espavilat matiner, que no ha passat per taquilla, és escridassat per el xiulet del vigilant dels tobogans inflables que suren al mar. Alguns fan flexions abans de nedar després de la suada. Em creuo amb caminants que van a marxa ràpida i auriculars que els priva de sentir la música compassada de les ones del mar. Canvio de sentit i, amb el sol de cara, penso, abans que això s’ompli, és hora de tornar a casa.    

Dues cares de la moneda

Atac cibernètic i ciberseguretat: una i altre cara de la moneda de l’era digital. Les amenaces són lletges, sí, però la ciberseguretat pot ser bella, diuen. És possible, però millor estar assegurats, si no volem perdre fins i tot la camisa, diria jo. TREND Micro, empresa líder en seguretat de correu electrònic empresarial segons l’informe del 2º T d’enguany a The Forrester Wave ^TM Enterprise Email Security, te la màxima puntuació en lideratge tecnològic, opcions d'implementació i integració cloud, i remarca que la volatilitat del panorama de les amenaces dificulta predir a llarg termini cap a on anem. La mala notícia: la distribució de ransomware és cada cop més sofisticada. Si el mail, és el mitjà digital més amenaçat, quants correus electrònics s’envien al dia? Encara dubtem que hi hagi un nou risc anomenat risc cibernètic? Deixarem a l'atzar paralitzar l’activitat davant un possible atac cibernètic? Què us semblaria si repasséssim un nou vocabulari que molts utilitzem sense haver-hi aprofundit massa i ens endinsa en un túnel de ciència ficció, que ha despertat aquí i ara, per no deixar-nos mai més? Comencem. Phishing, tàctica per fer-te picar en un ham, que al caure-hi venen tots els mals mercès a la suplantació d'identitat. Hacker, persona no autoritzada a accedir a la teva web, programes i/o servidor amb finalitats indesitjables. Fake news, noticies de denuncia falses que promouen la seva divulgació manipulant a la societat que les rep. Seguirem...

article publicat al Setmanari El 3 de Vuit

Valenta

Sortir de casa, volar com un ocell lliure, gaudir d’uns dies sola entre amigues. Maria Eugènia no sabent els detalls del seu viatge a Viena, passava les nits dormint cinc hores de mitjana. Despreocupada de bitllets i reserva hotelera, altres se’n feien càrrec, només li venien al cap imatges desagradables. Vertigen d’alçada, soroll i vibracions del tren d’aterratge quan es tanca a l’enlairar-se, rodes frenant amb el terra quan l’avió sembla estavellar-se, tremolor de cames, vibracions d’una turbulència, canvi de pressió en les oïdes, claustrofòbia al sentir-se tancada sense poder encendre una cigarreta i un sens fi de enutjoses sensacions que la paralitzaven. Dos viatges previs, en tren, en cotxe i vaixell fluvial amb elles, eren motius de pes per deixar-se portar. Elles li ho havien demanat un munt de vegades i no volia defraudar-les. Va acceptar i, assabentant-se amb temps per poder votar per correu, va fer la maleta. Valenta, sense dopar-se, els nervis anaven per dins mentre elles conversa li donaven. Per un lingot d’estany, als controls de seguretat li demanen explicacions i els d’antidroga li fan obrir l’equipatge. 

Li toca el seient de la finestra i no el vol canviar. Una la filma, l’altre li passa mots encreuats, totes la distreuen amb històries. Al baixar, dona un petó al terra, davant de les mirades sorpreses. Incomprensible por, diu qui no la te, però per estar amb vosaltres val la pena enfrontar-s’hi diu satisfeta. Encara queda el jet lag de la tornada.  

Article publicat al setmanari el 3 de vuit 

Carrières de Lumières

Poco imaginaba que, después de ver  la exposición interactiva de Van Gogh en en el Port Vell de Barcelona, ​​sin cuadros colgados en las paredes, proyecciones en 3D, espacios recreados con algunas obras donde puedes pasear e interactuar, descubriendo su vida por el contenido del montón de cartas que se enviaron con su hermano Theo, donde describió cómo se sentía, se inspiraba según donde vivía, con quien compartía el estudio, cómo sufría, se enferma y pintaba compulsivamente cuando más enfermo estaba, aquella experiencia fuera superable. Pues bien, nada me podía sorprender más el pasado sábado, que la experiencia  sensorial más intensa posible de La Noche Estrellada de Van Gogh, cuando las paredes de las Canteras en Baux de Provence, Carrieres de Lumières, proyectaban una espectacular puesta en escena de visiones y perspectivas insólitas, haciendo al espectador un actor inmerso del arte, caminando por un espacio inaudito, acompañado por la música a su paso. Un verdadero reto artístico y técnico a la vez. Dicen que han querido expresar el alma del pintor, mostrando su energía creativa, transmitiendo lo que él hubiera querido dejar a la humanidad. 

 Una apertura de campos de trigo soleados, seguida por tonos oscuros y sombreados de la pintura de la Europa protestante del norte, pasa por Paris y se dirige al sur de France donde Van Gogh descubrió una nueva paleta de colores y luz y donde su obra gana intensidad. Un homenaje de la tierra donde tanto se inspiró el genio ignorado en vida, que murió a los 37 años.

Artículo publicado por el semanario El 3 de vuit.

Carrières de Lumières

 Poc imaginava que, després de veure l'exposició interactiva de Van Gogh al Port Vell de Barcelona, sense quadres penjats a les parets, projeccions en 3D, espais recreats amb algunes obres on hi pots passejar i interactuar, descobrint la seva vida per el contingut del munt de cartes que es van enviar amb el seu germà, on va descriure cóm es sentia, s’inspirava segons on vivia, amb qui compartia l’estudi, com patia, s’emmalaltia i pintava compulsivament quan més malalt estava, aquella experiència fos superable. 

Doncs be, res em podia sorprendre més dissabte passat, que l’experiència sensorial més intensa possible de La Nit Estrellada de Van Gogh, quan les parets de las Canteras a Baux de Provence, Carrieres de Lumières, projectaven una espectacular posada en escena de visions i perspectives insòlites, fent a l’espectador un actor immers de l’art, caminant per un espai inaudit, acompanyat per la música al seu pas. Un verdader repte artístic i tècnic alhora. Diuen que han volgut exprimir l’ànima del pintor, mostrant la seva energia creativa, transmetent allò que ell hagués volgut deixar a la humanitat. 

Una obertura de camps de blat assolellats, seguida per tons obscurs i ombrejats de la pintura de l’Europa protestant del nord, passa per Paris i es dirigeix al sud de France on Van Gogh descobrí una nova paleta de colors i llum i on la seva obra guanya intensitat. 
Un homenatge de la terra on tant es va inspirar el geni ignorat en vida, que morí al 37 anys.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Trencant esquemes

A una setmana de complir 20 anys d’haver perdut la seva mare, la Laura va donar un pas valent, sincer, obert a tots i totes les persones que l’han acompanyat aquests anys, durs, anys sense resposta a moltes preguntes que es feia. Escollint la natura de la Cerdanya com a marc incomparable, celebrà que volia seguir la vida que li va ser donada, acompanyada per una persona meravellosa que la fa feliç i amb qui sent que val molt la pena gaudir-la, l’Anna. Sota un cel blau il·luminat per un sol que cap núvol amagava, muntanyes al fons nevades i un prat verd amb seients fets de bales de palla i una taula engalanada amb dos esquis, ens va fer riure i plorar a la vegada. No deixant cap detall per la improvisació, ens va fer caminar i respirar aire pur, on la parmèlia daurada als troncs de molts arbres hi fa estada.

Vestida amb bonica faldilla campera blanca, vam notar que tot allò no era casualitat i sense ser-hi, a tots ens acompanyava il·luminant les faldes del Cadí, havent deixat les seves empremtes de bon gust i glamour a dalt de la muntanya. Trencant esquemes, veu com la seva vida amb ella és una mica millor, els mals són menys mals, les ombres s’il·luminen i els oceans estan en calma. Que pot ser qui és, que pot canviar qui és, que té llibertat però a la vegada se sent compromesa, que s’obriran mil nous camins cada dia, però que sempre n’hi haurà un que tornarà a casa. Moments plens de petits detalls que ens van sobrepassar i emocionar alhora. 

article publicat al setmanari El 3 de vuit 18.04.2019

Madriz

Al Madrid engalanat de banderes roja y gualda a façanes i balcons, vam viure diverses reaccions quan ens identificaven com a catalans. De cap signe ni a favor ni en contra, algunes. Altres, cridaven "Viva España" al passar per al costat, al veure un llacet i un barret groc al cap. Més dur va ser, venint del barri de Salamanca camí de la mani amb l’estelada. Vox present a diverses cantonades. Per últim, una noia que, dins el lavabo d’un restaurant, ens escoltava, sobre el cas d'una amiga que va patir moving a la Juan Carlos, en el moment de marxar va dir, "pues igual se lo merecía". Deixant-nos alertades per aquelles paraules, sense conèixer de qui parlàvem i prejutjant que deuria ser catalana, no sabent que és doctora en economia i sud-americana. Tot un insult, per ofendre les nostres oïdes i la nostra sensibilitat, que ens va remoure per dins. Malgrat tot, també vam tenir ocasions agradables, sobretot una, en la que un taxista ens va demanar perdó, en nom dels madrilenys, per les reaccions ofensives rebudes. Tot un detall! Curiós va ser, veure persones fent fotos o filmant a la manifestació, que preguntaven el significat del Fairy d'alt d'un pal que tan es va significar. Alegria i sorpresa vam tenir, escoltar, una i una altre vegada, la cantarella, "hemos venido a despedirnos", cosa que ens hagués anat molt be de contestar a un transeünt que ens va escridassar, "iros a casa". En fi, experiències de la manipulació aconseguida per partits unionistes i retrògrads.

article publicat al setmanari el 3 de vuit

Idaho

Tessa, jove filla d’un ramader de vaques que pasturen lliures per paratges de les Muntanyes Rocoses, arribà al Penedès en un intercanvi cultural amb la intenció d’aprendre castellà. M’explica com viu a Idaho, Estat de la joia, per la seva bellesa natural. Sent el 43^è dels 50 Estats Units annexionats, te una extensió set vegades Catalunya i una quarta part de la nostre població, amb 21,4 mil indis que viuen en 5 reserves. Des del 1938, la tribu Nez Perce, promou la criança de la raça quasi extingida de cavalls Appaloose, de color blanc pigats a taques. Idaho, ubicat al nord-oest dels Estats Units amb 44 regions, te temperatures extremes que van des dels -16^oC, al cru hivern a les muntanyes, als 35^oC a l’estiu. Territori de moltes aigües, és eminentment agrícola i agafa el sobrenom de l’Estat de la patata, al produir un terç del seu consum als USA. Segons la tribu índia dels Shoshone, Idaho vol dir ”heus aquí el sol que baixa per la muntanya”. Reservada, poc xerraire i de somriure fàcil, Tessa va emprendre l’aventura de creuar l’oceà sense saber massa be el què es trobaria al nostre país i no és estrany que la vegi una mica desubicada. Acostumada a viure entre cowboys, en un ranxo a 50 quilòmetres d’on ella i els seus germans van a escola, la densitat de la nostra terra, l’estreta amplada dels nostres carrers, la llengua catalana inesperada per ella, xoquen amb el gran Snake River i les seves cascades, on no hi ha trens i poques línies d’autobusos, per moure’s.

DEIXEU ELS NENS

Aquesta setmana permeteu-me que us transmeti una poesia d’un amic meu, Josep Roig, que fa alguns mesos em va enviar i que, dia darrere dia, no me’l puc treure del cap. 

S’anomenen pares

sense haver tingut fills,

posen llurs mans porques

damunt infants innocents

víctimes amb impunitat

de sa luxúria incontinent,

que doloses jerarquies

malden per amagar.

Cal que arribi el càstig 

el mal no prescriu,

no poden lliurar-se

tot demanant perdó:

volem justícia terrenal 

no hipocresia clerical.

Predadors i encobridors

us espera la garjola

per pagar tot el que heu fet:

abusos i corrupció.

Amén.

Jrg/09.18/bcn

Tant de bo hi hagués un dia en què la paraula poder no es relacionés amb l’abús, la corrupció, el menysteniment, la manipulació, l’autoritarisme, la força i la coacció. 

Cada matí

Cada matí quan em desperto, prenc uns segons i m’assec al llit, prenc consciència que la nit s’ha acabat. Intento recordar algun dels somnis, que normalment no em venen al cap. No m’aixeco corrents, uns petits exercicis preparen les meves frontisses per al matí que ha començat. A vegades, el despertador ni ha sonat que jo ja m’he llevat. Per si de cas, posem la ràdio alhora i un altaveu al lavabo em permet escoltar les notícies que donen a l’emissora que hem triat. Després de fer les primeres necessitats aprofito per desplegar la meva catifa d’exercicis i fer els estiraments acostumats. Són una colla d’exercicis que durant molts anys he anat practicant al gimnàs. Ho faig encarada a la finestra que mira a Montserrat. Cada matí, cada dia, entre setmana i si és festa no me n’he d’escapar. I mentre llegeixo el que he rebut de les xarxes de la família, d’amics i d’alguns xats de companys, per contestar-los, compartir o penjar alguna notícia o foto interessant, entra i surt el meu marit reclamant una mica d’espai. Whatsapps, Instagram, Facebook, per acabar amb Linkedin i correus electrònics consultats. Acabo, consulto l’agenda, em mentalitzo de l’hora i el pla que he de continuar. Em dutxo, em vesteixo, m’empolaino, em poso el rellotge, les arracades, algun penjoll i esmorzo fruita, cereals, làctics i un te per acabar. Em rento les dents i marxo a treballar. Jo no sé si a vosaltres us passa, però a mi cada dia m’assalta la idea que la rutina del matí se m’ha apoderat.

article publicat a la columna de El 3 de Vuit

Los 39 escalones

De vuelta a casa mi marido y yo reflexionábamos. La función había ido muy bien. El teatro, casi lleno, respiraba suspense hasta el final. Laura estaba en boca de todos los que nos habíamos desplazado. Todos decían: “Que mujer más guapa! Es espectacular! ”Algunos (incluido su padre) estaban sorprendidos de su registro cómico. Yo no tanto, ya que de pequeña ya era una chiquilla comediante a la que el peque ya va imitando. El público ha reído y aplaudido fuerte al final, haciéndolos salir cuatro o cinco veces a saludar. Les costaba salir del teatro, parecía que querían más, que les sabía mal se hubiera acabado. Algunos comentaban: “Yo venía a ver a la bailarina y me he llevado una gran sorpresa, creía que habría baile”. Otros añadían: ”Pero que buenos son los cuatro en escena! Que genial pareja son Joe y Jerry de Sugar! Que atractivo, míster Hannay! Cuántos efectos especiales! Como se pueden hacer tantos cambios? Deben quedar agotados!” Tantos gestos, tantos tonos de voz diferentes… Parecían camaleones en transformación constante. Qué currada el director, Pau Doz! Que visionario de diseño global! una escenografía originalísima, movible y transformable en tan poco espacio.

Sombras chinas, persecuciones en tren, coches, motos, bajo el agua… Y recibiendo disparos yendo esposados. Luce desde el principio, y no decepciona ni un segundo, hasta el final. Música y sonido de película de Hitchcock, muy apropiados. Cuánto esfuerzo y creatividad denotan! Mucho talento, vocación y constancia que podréis encontrar en el Teatro Eixample de Barcelona. Nuevamente, la productora Som-hi films, la que nos hizo pasar tant buenos ratos con "Sugar, con faldas y a lo loco", no se ha puesto un reto fácil. Ahora tan sólo 4 actores entre los cuales dos actrices comparten papeles, interpretan 100 personajes, cambiando de vestuario, tonos de voces, sombreros, pelucas. Los actores son de probada valía cómica, destacando la actriz Marta Tomasa que interpreta el papel de Fe en "El secreto de Puenteviejo", Xavi Duch y Ruben Yuste, que fueron la pareja Dafne y Josephine de Sugar, siendo Ruben uno los protagonistas de "El fotógrafo de Mathausen" y Javier Arroyo "Jota" que lleva una dilatada experiencia teatral.

Artículo traducido del original publicado por

el semanario El 3 de Vuit

Els 39 esglaons

De tornada a casa, el meu marit i jo, reflexionàvem. La funció havia anat molt bé. El teatre, quasi ple, respirava suspens fins al final. La Laura estava en boca de tots els que ens hi havíem desplaçat. Tots deien: “Quina dona més maca! És espectacular!”. Alguns (incloent-hi el seu pare) estaven sorpresos del seu registre còmic. Jo no tant, ja que de petita ja era un vailet comediant a qui el xic ja va imitant. El públic ha rigut i aplaudit fort al final, fent-los sortir quatre o cinc vegades a saludar. Els costava, sortir del teatre, semblava que en volien més, que els sabia greu que s’hagués acabat. Alguns comentaven: “Jo venia a veure la ballarina i me n’he endut una gran sorpresa, creia que hi hauria ball”. Altres hi afegien: “Però que bons que són, tots quatre, en escena! Quina genial parella han estat en Joe i en Jerry de Sugar! Que eixerit, mister Hannay! Quants efectes especials! Com es poden fer tants canvis? Deuen quedar rebentats!”. Tants gestos, tants tons de veu diferents... Semblaven camaleons en transformació constant. Quina currada, el director, en Pau Doz!

Quin visionari de disseny global! Una escenografia originalíssima, movible i transformable en molt poc espai. Ombres xineses, persecucions en tren, cotxes, motos, sota l’aigua... I rebent trets anant emmanillats. Llueix des de bon principi i no decep ni un segon, fins al final. Música i so de pel·lícula de Hitchcock, molt apropiats. Quant d’esforç i creativitat denoten! Molt talent, vocació i constància que podreu trobar a l’Eixample Teatre. Novament, la productora Som-hi films, la que ens va fer passar tant bona estona amb Sugar, con faldas y a lo loco, no s'ha posat un repte fàcil. Ara tan sols 4 actors entre els que dues actrius comparteixen papers, interpreten 100 personatges, canviant de vestuari, tons de veus, barrets, perruques. Els actors són de provada vàlua còmica, destacant l’actriu Marta Tomasa interpreta el paper de Fe en “El secreto de Puenteviejo”, en Xavi Duch i Ruben Yuste, que van ser la parella Dafne i Josephine de Sugar, sent també en Ruben un dels protagonistes de “El fotógrafo de Mathausen” i Javier Arroyo “Jota” porta una dilatada experiència teatral. 

Article publicat per el setmanari "El 3 de vuit"

Blockchain

Segur que n’heu sentit a parlar, i quasi segur que ho trobeu complicat d’entendre. I ho és. La cadena de blocs és la tecnologia que està darrere dels famosos bitcoins, una criptomoneda de canvi virtual. Blockchain ve a ser una base de dades distribuïda que permet registrar i compartir informació dins d’una comunitat. Com ho fa? Crea un “llibre de comptabilitat” on s’hi anoten les transaccions digitals. Aquest llibre és compartit dins d’una xarxa distribuïda d’ordinadors on totes les transaccions es fan amb informació encriptada, segura i aportada una sola vegada. Els membres de la xarxa poden accedir a la informació i validar les actualitzacions a consultar per la resta de membres. Aquesta informació pot ser qualsevol cosa que es pugui definir digitalment: un contracte, una transacció,... bé, quasi tot. Increment de l’eficiència, menors costos, major productivitat i estalvi de temps són les grans avantatges d’aquesta tecnologia disruptiva, que farà desaparèixer les transaccions d’intermediaris. Des de grups hotelers a aerolínies, tots estan ja estudiant la possibilitat d’utilitzar-la per facilitar, per millorar, per fer més segures tot tipus de transaccions. Un exemple: En un viatge de negocis sol ser necessari ensenyar el passaport vàries vegades, en un sol lloc o en cadascuna de les etapes. Amb blockchain la informació del viatger podrà ser emmagatzemada un sol cop, transmesa i compartida de forma totalment segura, més còmode i accelerant els processos. 

article publicat al setmanari El 3 de vuit

Atàxia

L' atàxia (del grec a- que significa negatiu o sense i taxiā que significa "ordre") és un símptoma o malaltia que es caracteritza per provocar la descoordinació en el moviment de les parts del cos de qualsevol animal, l'ésser humà inclòs. Si les malalties són indesitjables, les desconegudes ho són més. El passat 28 de setembre vam poder assistir al concert COR ARTIS, recital solidari en benefici de l'Associació Catalana d'Atàxies Hereditàries. Dirigit per Maria Ivanovich, aquest concert a piano, acordió amb un contratenor i la Polifònica de Vilafranca, ens va atansar a una malaltia en què, com la música escoltada, els sentits es van veure copsats per seqüències pròpies de moments indescriptibles, com poden ser els que pateixen aquesta malaltia, per avançar en la cura de la qual manca investigació. Un president de ACAH en cadira de rodes amb total dependència  que, impensablement al acabar, va arrencar el riure dels assistents, i un amic molt conegut per molts vilafranquins, Josep Santacana, que en patir-la va encapçalar aquesta iniciativa tan emotiva, ens van permetre gaudir de la música i les meravelloses veus de la Polifònica en el marc incomparable de l'Auditori de Vilafranca del Penedès. Va ser un concert a l’inici desconcertant que va anar creixent fins el punt que la intèrpret semblava la mateixa malaltia. Melodies sense harmonia donaven píndoles balsàmiques a éssers que la pateixen i a d’altres que, escoltant, reduïen les seves lamentacions banals. Molta sort a ACAH que tot just arranca. 

article publicat a la columna del setmanari el 3 de vuit

Dicen que les hemos robado la Diada

No será que los constitucionalistas no les importó nunca antes, la Diada? Lo digo porque es un día que se celebra una derrota, una gran pérdida y se reivindica recuperarla. No creo que ellos celebren derrotas -no está en su ADN-, más bien victorias y ufanos de la derrota de los contrarios, aprovechan para rascar en la herida y no entienden que al hacerlo no la curan, más bien la irritan, la infectan y la enquistan. No tienen empatía. No hace falta contar los manifestantes. Las imágenes hablan solas. Había gente disfrazada, como dicen algunos, y contentos de ser capaces de ir todos a una, por una causa, por un sentimiento muy honorable como es su patria, su nación, su familia, la que vive y la que murió sufriendo lo que los opresores de la dictadura les dio la gana hacer. Su continuidad nos ha llevado hasta aquí, reivindicando una democracia enrocada en leyes dictadas en momentos que no han pasado página al pasado y no miran el futuro con la libertad que todos deseamos, deseábamos cuando estudiábamos los últimos años de la dictadura y seguiremos deseando por un futuro mejor para todos, no sólo para unos cuantos. Es justo y razonable, y su tesitura en dividir pretende mantenerlos en el poder que ahora temen perder. Es la ciudadanía la que ha presionado a los políticos, de ahí vienen los errores cometidos, además de que, si una de las partes no quiere negociar, la otra tiene que tomar decisiones muy arriesgadas. No por ello es justo que les priven de libertad.

Artículo traducido del orifginal publicado en el semanario El 3 de vuit

Diuen que els hem robat la Diada

No deu ser que als constitucionalistes no els ha fet mai el pes, la Diada? Ho dic perquè és justament un dia en què se celebra una derrota, una gran pèrdua, i es reivindica recuperar-la (i no crec que ells celebrin derrotes –no està en el seu ADN–, més aviat victòries), i cofois de la derrota dels contraris, aprofiten per rascar la ferida i no entendre que en fer-ho no la curen, més aviat la irriten, la infecten i l’enquisten. No tenen empatia. No cal comptar assistents. Les imatges parlen soles. Hi havia gent disfressada, com diuen alguns, i contents de ser capaços d’anar tots a una per una causa, per un sentiment molt honorable com és la seva pàtria, la seva nació, la seva família, la que viu i la que va morir patint el que els opressors de la dictadura els va donar la gana de fer. La seva continuïtat ens ha dut aquí, reivindicant una democràcia enrocada en lleis dictades en moments que no han girat full i no miren al futur amb la llibertat que tots desitgem, desitjàvem quan estudiàvem als darrers anys de la dictadura i seguirem desitjant per un futur millor per a tothom, no per a uns quants, només. És just i raonable, i la seva tessitura en dividir pretén mantenir-los en el poder que ara temen perdre. És la ciutadania la que ha pressionat els polítics. D’aquí venen les errades comeses, a banda que si una de les parts no vol negociar, l’altra ha de prendre decisions molt arriscades. No per això és just que els prenguin la llibertat.

article publicat al setmanari El 3 de vuit

Consternación

Atentado, agresión, ataque, embestida, ofensa, palabras todas que hacen temer lo peor. Que muestran nuestra vulnerabilidad porque alguien nos odia y nos hace sentir inseguros. Todos somos víctimas del engaño y del dolor. Si el atentado es terrorista toma el protagonismo que buscan los agresores. Víctimas mortales maltratadas por el destino, eran en el lugar inadecuado y en el momento inadecuado. Desaparecen de forma brusca, sangrienta, algunas sufriendo, otras sin darse cuenta, marchan de golpe dejando a su alrededor quizás familiares o amigos heridos que sufren y sufrirán el resto de sus vidas por las secuelas y por el abandono brutal de los seres queridos, arrebatados por el acto más violento que han dirigido locos al poner precio a sus vidas. Manipulados por falsas creencias y falsas promesas de una vida mejor, debido a un mundo lleno de odio y de guerras muy difícil de arreglar. Familias destrozadas y abandonadas al destino de su pesar. Familias que no entienden porque les ha tocado a ellas tanto por si eren inocentes que pasaban por allí como si eran culpables de provocar lo que nunca hubieran imaginado. Culturas contrapuestas, inmigrantes de países maltratados, se supone que se integran cuando ni los suyos se habían dado cuenta que alguien les ha comido el coco. Extraños pasos per parte de los cuerpos de seguridad del Estado. A quién protegen, si algunos se han hinchado a vender armas? Todo huele mal, una hedor extraña y apesta, hedor a podrido y no tienen ni la decencia de saber estar. Consternación que durará.

Traducción del artículo publicado en el semanario el 3 de vuit

Consternació

Atemptat, agressió, atac, envestida, ofensa, paraules totes que fan témer el pitjor. Que mostren la nostra vulnerabilitat perquè algú ens odia i ens fan sentir insegurs. Tots som víctimes de l’engany i del dolor. Si l’atemptat és terrorista pren el protagonisme que busquen els agressors. Víctimes mortals maltractades pel destí, eren al lloc inadequat i al moment inadequat. Desapareixen de forma brusca, sagnant, algunes patint, d’altres sense adonar-se’n, marxen de sobte deixant al seu voltant potser familiars o amics ferits que pateixen i patiran la resta de la seva vida per les seqüeles i per l’abandó brutal dels éssers estimats, arravatats per l’acte més violent que han dirigit bojos al posar preu a la seva vida. Manipulats per falses creences i falses promeses d’una vida millor, degut a un món ple d’odi i de guerres molt difícil d’arreglar. Famílies destrossades i abandonades al destí del seu condol. Famílies que no entenen per què els ha tocat a ells tant per si eren innocents que passaven per allà com si eren culpables de provocar el que mai haguessin imaginat. Cultures contraposades, immigrants de països maltractats, se suposa que s’integren quan ni a casa seva s’han adonat que algú els ha menjat el cap. Estranys passos per part dels cossos de seguretat de l’Estat. A qui protegeixen, si alguns s’han inflat a vendre armes? Tot fa pudor, pudor estranya i fastigosa, pudor a podrit i no tenen ni la decència de saber estar. Consternació que durarà.

article publicat al setmanari el 3 de Vuit

Que calor!

Quien no ha oído en un momento u otro esta expresión, este verano? y es que en el norte de Europa nunca habían pasado días de tanta calor como los de este año. Ya lo dice el último informe de Davos, el riesgo más probable de los próximos años es el de clima extremo y el segundo, las catástrofes naturales. Vergonzoso! El Fórum Económico Mundial de más gran influencia de todo el planeta, y se resume por describir los problemas que hay en todo el mundo, pero no se ponen de acuerdo para eliminarlos. Fijaros que es el único lugar donde se reúnen los mandatarios de las dos Coreas. Y para qué sirve? Para acabar barriendo cada uno para su casa. Ha tenido que transcurrir 13 años de reuniones de los máximos mandatarios de todo el mundo, una vez al año, para llegar a decir las consecuencias de malas praxis de todo el mundo. Que se lo cuenten a los pioneros de la energía renovable que -aburridos, endeudados y algunos arruinados- no han encontrado apoyo de las administraciones públicas mientras, en nuestro país, pagamos la electricidad más cara de Europa. Serán intereses creados? Con tanta globalización, de lo único que nos podemos vanagloriar es de conocer los problemas de todo el mundo, pero para solucionarlos hay mucho camino para recorrer. Hasta que no tomemos consciencia que en esto nos va la vida, no aprenderemos a escoger a los políticos que realmente sean capaces de pensar en global, que quiere decir pensar en el planeta azul y en sus habitantes, no tan solo en los votos que los harán más perdurables en sus cargos.

Artículo traducido del publicado en el semanario El 3 de vuit