Valenta

Sortir de casa, volar com un ocell lliure, gaudir d’uns dies sola entre amigues. Maria Eugènia no sabent els detalls del seu viatge a Viena, passava les nits dormint cinc hores de mitjana. Despreocupada de bitllets i reserva hotelera, altres se’n feien càrrec, només li venien al cap imatges desagradables. Vertigen d’alçada, soroll i vibracions del tren d’aterratge quan es tanca a l’enlairar-se, rodes frenant amb el terra quan l’avió sembla estavellar-se, tremolor de cames, vibracions d’una turbulència, canvi de pressió en les oïdes, claustrofòbia al sentir-se tancada sense poder encendre una cigarreta i un sens fi de enutjoses sensacions que la paralitzaven. Dos viatges previs, en tren, en cotxe i vaixell fluvial amb elles, eren motius de pes per deixar-se portar. Elles li ho havien demanat un munt de vegades i no volia defraudar-les. Va acceptar i, assabentant-se amb temps per poder votar per correu, va fer la maleta. Valenta, sense dopar-se, els nervis anaven per dins mentre elles conversa li donaven. Per un lingot d’estany, als controls de seguretat li demanen explicacions i els d’antidroga li fan obrir l’equipatge. 

Li toca el seient de la finestra i no el vol canviar. Una la filma, l’altre li passa mots encreuats, totes la distreuen amb històries. Al baixar, dona un petó al terra, davant de les mirades sorpreses. Incomprensible por, diu qui no la te, però per estar amb vosaltres val la pena enfrontar-s’hi diu satisfeta. Encara queda el jet lag de la tornada.  

Article publicat al setmanari el 3 de vuit