No deu ser que als
constitucionalistes no els ha fet mai el pes, la Diada? Ho dic perquè és
justament un dia en què se celebra una derrota, una gran pèrdua, i es
reivindica recuperar-la (i no crec que ells celebrin derrotes –no està en el
seu ADN–, més aviat victòries), i cofois de la derrota dels contraris,
aprofiten per rascar la ferida i no entendre que en fer-ho no la curen, més aviat
la irriten, la infecten i l’enquisten. No tenen empatia. No cal comptar
assistents. Les imatges parlen soles. Hi havia gent disfressada, com diuen
alguns, i contents de ser capaços d’anar tots a una per una causa, per un
sentiment molt honorable com és la seva pàtria, la seva nació, la seva família,
la que viu i la que va morir patint el que els opressors de la dictadura els va
donar la gana de fer. La seva continuïtat ens ha dut aquí, reivindicant una
democràcia enrocada en lleis dictades en moments que no han girat full i no
miren al futur amb la llibertat que tots desitgem, desitjàvem quan estudiàvem
als darrers anys de la dictadura i seguirem desitjant per un futur millor per a
tothom, no per a uns quants, només. És just i raonable, i la seva tessitura en
dividir pretén mantenir-los en el poder que ara temen perdre. És la ciutadania
la que ha pressionat els polítics. D’aquí venen les errades comeses, a banda
que si una de les parts no vol negociar, l’altra ha de prendre decisions molt
arriscades. No per això és just que els prenguin la llibertat.
article publicat al setmanari El 3 de vuit
No hay comentarios:
Publicar un comentario