Innovació

Canviar, adaptar-se, millorar, verbs comuns abans del d’Innovar del qual les empreses que pensin en futur han de mentalitzar-se a utilitzar. Però què és innovar? Els paradigmes de la societat han canviat. Abans la fidelització a persones i a empreses era una constant, ara es considera un signe de poca experiència. Els joves d’avui, si treballen, no es conformen a seguir massa anys en un mateix lloc, els atrauen nous projectes. Després de tres revolucions industrials, hem entrat a la quarta on tot és immediat, rapidíssim, instantani. Tot és volàtil, incert, complex i ambigu. Això és el que se’n diu entorn VUCA, per les seves sigles en anglès. Les empreses s’han d’adaptar a aquest ritme trepidant de canvi, ja que, segons Jack Welch, si l’entorn va més de pressa del que va la mateixa empresa, el final està a la vista i l’única pregunta que t’has de fer és quan es produirà? Això és innovar. La primera revolució, al 1750 va venir marcada per la màquina de vapor, el canvi d’agricultors i ramaders a manipuladors de màquines accionades per energia, l’aparició de noves matèries primeres com el cotó i el ferro, desenvolupant la indústria tèxtil i la construcció dels ferrocarrils. La segona, de la meitat del segle XIX fins a la I Gran Guerra, a Catalunya aparegueren sectors com l’elèctric, la construcció i la metal·lúrgia que es va veure afavorida per la repatriació de capitals guanyats a les colònies pels “indianos”.
M’atreviria a dir que la tercera revolució arribà a finals del segle XX amb la tecnologia de comunicació per Internet i les noves fonts d’energia renovables. Recordeu l’abans i el després de les Olimpíades del 92? L’estació de telecomunicacions per retransmetre els jocs ens va permetre fer un salt inimaginable. Ara ja som a la quarta revolució on tot és possible. Ja no fa falta ser adinerat per posar un negoci en marxa. Fa falta imaginació, inventiva, creativitat i preparació. I amb la globalització, els joves recent sortits de les universitats comencen negocis gairebé com un joc i els fan rendibles com mai haguessin somniat. Em refereixo a les xarxes socials, la robòtica, les aplicacions en els mòbils, el comerç en línia, etc. La majoria de les start-ups, empreses de nova creació amb grans possibilitats de creixement i fort component tecnològic relacionades amb el món d’Internet i les TICs, utilitzen altres noves formes de finançament al marge de les entitats financeres tradicionals. Crowdfounding, a través d’una plataforma, l’emprenedor aconsegueix en un temps acotat el finançament d’un col·lectiu de gent que s’uneixen a canvi d’alguna cosa simbòlica, fent possible l’execució del seu projecte. Playfunding, els emprenedors pujaran el seu projecte, mantenint-se a l’espera que una empresa els “patrocini”. Crowdlending, mitjançant pàgines avesades en el crowdfunding, les empreses ofereixen una rendibilitat o un tipus d’interès alt als inversors potencials.

Crowdsourcing, en una Marketplace, les empreses obren una convocatòria sobre una tasca específica a un nombre indeterminat de persones, i poden elegir els més apropiats per desenvolupar aquella tasca. Ja no val seguir a la zona de confort. Ja no es pot viure pensant que mantindrem l’estatus per sempre. Hem d’estar oberts al canvi i si pot ser, l’hem de promoure per no quedar enrere i ser engolits pel camí. Ara qualsevol invent està a disposició de tothom, es comparteix, ajuda a crear-ne de nous, no com abans que es guardaven com a secret amb clau. Cap indústria s’escapa al canvi i les oportunitats són infinites. Només hi ha límits a la nostra ment. És per això que les empreses que treballen amb equips petits, amb mentalitat oberta i cohesionats, creatius i amb un lideratge innovador, explorant noves expectatives, sense oblidar el funcionament del dia a dia, són les que podran tirar endavant. La població no creix a tot el món, envelleix i els governs són incapaços de solucionar el problema que ja s’ha plantejat amb un atur en alça i unes pensions no garantides a la baixa. Els directius formats sota principis d’estratègia pensada per organitzacions verticals i orientades al control, al comandament i a l’obediència, que reprodueixen estructures militars, van ser un paradigma que va donar la direcció clàssica de l’era industrial. Avui les direccions empresarials estan rebent un gir sense precedents. La innovació comporta esforç, per descomptat, però també oportunitats. 

tres columnes publicades en el setmanari el 3 de vuit

Acoso escolar

Todos hemos oído hablar del moving en las empresas, cuando alguien estorba en su lugar de trabajo y se lo quiere apartar sea como sea. Cansarlo de estar en su puesto y conseguir que, al causarle incluso trastornos psicológicos, decidiese voluntariamente marchar. Las malas maneras de algunas personas no les vienen de ayer, quizás ya eran más malos que la tiña cuando eran pequeños. Insultos, malos tratos físicos, verbales o psicológicos reiterados, exclusión del grupo, fotos difundidas entre compañeros. El mal es peor si el acosador persuade a otros para que se añadan en esta conducta. El problema es que actúan impunemente sobre otros que son unos buenazos. La mayoría de los casos la víctima es tímida, más bien introvertida y no lo explica ni a los de casa ni a los maestros. Cuando la cosa dura demasiado, el niño cae en un estado que no quiere volver a la escuela y los padres y maestros no se lo explican. Difícil de averiguar cuál es el motivo y este es sencillamente acoso escolar. Pero atención uno de cada cuatro casos de acoso escolar se comete a través de les nuevas tecnologías, siendo el móvil la herramienta más utilizada por los fustigadores y la frecuencia aumenta con la edad. A partir de los 13 años el 36,5% de los casos de bullying son cyberbullying. Según un informe de la OMS del 2016, España es el séptimo país entre 42 de Europa y América donde los menores sufren más cyberbulling. Estamos ante un problema muy serio del que se ha de hablar.

traducciónde un artículo publicado en el Semanario el 3 de vuit

Assetjament escolar

Tots hem sentit a parlar del mòbing a les empreses, quan algú fa nosa en el seu lloc de treball i se’l vol fer fora sigui com sigui. Fer-lo cansar d’estar en el seu lloc i aconseguir que, en causar-li fins i tot trastorns psicològics, decideixi voluntàriament marxar. Les males maneres d’algunes persones no els venen d’ahir, potser ja eren més dolents que la tinya quan eren petits. Insults, maltractament físic, verbal o psicològic reiterat, exclusió del grup, fotos difoses entre companys. El mal és pitjor si l’assetjador en persuadeix d’altres perquè s’afegeixin en aquesta conducte. El problema és que actuen impunement sobre d’altres que són bonassos. En la majoria dels casos la víctima és tímida, més aviat introvertida, i no ho explica ni als de casa ni als mestres. Quan la cosa dura massa, el nen cau en un estat de no voler anar a l’escola i els pares i mestres no s’ho expliquen. És difícil esbrinar quin és el motiu, tot i que és, senzillament, assetjament escolar. Però... atenció! Un de cada quatre casos d’assetjament escolar es comet a través de les noves tecnologies, de manera que el mòbil és l’eina més utilitzada pels fustigadors. A més, la freqüència augmenta amb l’edat. A partir des 13 anys el 36,5% dels casos de bullying són cyberbullying. Segons un informe de l’OMS del 2016, Espanya és el 7è país entre 42 d’Europa i Amèrica on els menors pateixen més cyberbulling. Som davant d’un problema molt seriós del qual s’ha de parlar.

article publicat al setmanari el 3 de vuit

Faldas y pantalones

Son tres amigos: Laura, Pau y Bernat. Bailarina, ella, al Pau conoció actuando en Grease, el musical, y en el escenario se enamoraron. De él, actor, músico y cantante depende la dirección artística del musical que la Laura ha querido producir y coreografiar. Bernat ha realizado los arreglos musicales de las partituras y dirige la orquestra que en directo acompaña a los cantantes y bailarines que actuarán. El musical Sugar, ningú no és perfecte, es una obra maestra y divertida que esta compañía han desempolvado de los archivos de los olvidados. Todo el elenco de la compañía lo da todo en el escenario disfrutando hasta que el telón no ha bajado. Forman más que una gran familia. Y sin pensarlo dos veces, en un teatro pequeño estrenaron. Del Teatro Gaudí se van el segundo año y estrenan en el Teatro Eixample duplicando localidades. A pocos días antes de la última representación, les llega la bendición de Roc. Como aquel que no quiere, la última función acaba y lo suben al escenario a saludar. Este pequeño, desde la barriga de su madre, y ahora colgado de su cuello, que no ha parado de bailar. Ahora, el 29 de junio se han marcado el reto de llenar 1.500 localidades en el teatro Tívoli. Con faldas y a lo loco esta vez, Sugar actuará en castellano. Premios y nominaciones a premios no les paran de llegar y suerte han tenido que muchos grandes del teatro no los han querido apoyar. El mérito es todo de ellos. No lo deben a ningún padrino. Además del trabajo bien hecho con faldas y pantalones, muchas sonrisas arrancan estos emprendedores.

traducción del artículo publicado en el semanario el 3 de vuit 

Faldilles i pantalons

Són tres amics: la Laura, en Pau i en Bernat. Ballarina, ella, el Pau va conèixer actuant a Grease, el musical, i es van enamorar. D’ell, actor, músic i cantant ha depès la direcció artística del musical que la Laura ha volgut produir i coreografiar. En Bernat ha arranjat les partitures de la música i dirigeix l’orquestra que, en directe, acompanya els cantants i ballarins que actuaran. El musical Sugar, ningú no és perfecte és una obra mestra i divertida que aquesta companyia han desempolsat dels arxius dels oblidats. Tot l’elenc de la companyia ho donen tot a l’escenari, gaudint-ne fins que el teló s’ha abaixat. Formen més que una gran família. I com aquell qui no vol la cosa, en un teatre petit van estrenar. Del Gaudí se’n van el segon any i estrenen a l’Eixample duplicant localitats. A pocs dies abans de la darrera representació, el Roc els va arribar. Com aquell qui no vol, sense adonar-se’n, la darrera funció acaba i el pugen a l’escenari a saludar. Aquest petit, des de la panxa de sa mare, i ara penjat del seu coll, que no ha parat de ballar. Ara, el 29 de juny, el repte d’omplir 1.500 localitats al Tívoli s’han proposat. Con faldas y a lo loco, aquest cop: Sugar actuarà en castellà. Premis i nominacions a premis no els paren d’arribar i sort han tingut que molts grans del teatre no els han donat suport. El mèrit és tot d’ells. No el deuen a cap padrí. A sobre de la feina ben feta amb faldilles i pantalons, molts somriures arrenquen aquests emprenedors.

Article publicat pel setmanari El 3 de vuit

Roda rotaria

Són un club, una associació, una franquícia d’amistat, són empresaris, professionals, són homes i dones, són part de la societat. El seu logo és una roda que explica el canvi de junta de cada any. Es reuneixen com a mínim un cop per setmana. Aborden qüestions d’actualitat. Planifiquen projectes de servei debatent temes locals i globals. Gaudeixen de la companyonia, són aconfessionals. S’informen amb xerrades interessants. Amb joves i la família fan moltes activitats. Entre clubs de diferents nacionalitats estan agermanats. Reconeixen bons professionals, i bons estudiants viatgen, gràcies a ells, coneixent un món llunyà. Promouen normes ètiques contribuint a fomentar la bona voluntat i la pau. Es preocupen pels altres i fan actes de solidaritat. Alguns són de la vila destacats i d’altres són sobrevinguts, però s’integren en un no res a la comunitat. Pertanyen a un club de més de cent anys que existeix a escala mundial. La idea sorgida d’en Paul Harris d’unir americans es va escampar a tots els continents: dos-cents països aplegant un milió dos-cents mil membres en l’actualitat. En el 12è sopar solidari d’enguany a Vilafranca, 430 persones s’hi van aplegar, de totes les edats, tots els oficis, totes les tendències i creences. Políticament correctes, per una meravellosa causa es van trobar. Més d’una llàgrima al final de les imatges digitals del projecte “Compta en mi” les galtes van humitejar. Felicitem-los pel bon exemple d’altruisme que ens van donar.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Tinc una amiga

Pinta be. Les seves aquarel·les són pura vida. Arquitectura envoltada d’arbres, plantes, flors i aigua. Passeja per parcs buscant racons on poder expressar-se. És els nostres ulls descobrint estanys amb peixos de colors i nenúfars amagats del soroll de la ciutat, arbres talats inexplicablement, flors que esclaten i empastifen d’olor intensa l’aire. Però avui ha viscut la màgia. Un contacte molt especial. No era okupa, ni guiri, ni un porc senglar. Una velleta arrugadeta de 94 anys s’ha atansat al seu costat, acompanyada. Dues persones de mons dispars. Al cap d’una estona, la velleta de mirada perduda, aparentment sense veure el dibuix, ha començat a moure’s imperceptiblement. Per intuïció l’hi ha posat el pinzell a la mà i han començat a pintar les dues, agafadetes, poc a poc, sense parlar, amb moviments molt suaus. Entenent que volia continuar sola, l’ajudava només a agafar els colors preguntant: Més clar? Més fosc? Verd? I ella contestava amb sorollets que la meva amiga interpretava. A tot això, la cuidadora, una xic esverada, diu que la velleta pintava molt be de jove i feia anys que no es comunicava, demència senil severa. Tot d’una, deixant anar el pinzell, ha tornat la indiferència. La cuidadora agafant l’aquarel·la, diu: Li ho explicaré a la filla. "Comprin-li paper i llapissos", li prega al allunyar-se! Aquella planteta indiferent i desconeguda s’ha comunicat al sorgir una espurna de la jove que portava dins. Pura màgia d’una vida que trasbalsa. 

article publicat al setmanari el 3 de vuit