Un premi ben atorgat

Era principis d’octubre quan, després de molts intents per convèncer a qui podien però no volien sentir-se atrets per uns joves bons professionals del món de l’art escènic, la música i la dansa, van emprendre el seu projecte només amb els seus esforços, només amb les seves il·lusions, només amb el seu talent, amb la valentia de tirar-ho endavant, amb la convicció dels que saben què volen i cap a on volen anar, dels que es busquen la bona sort perquè aquesta no ve sola, dels que lluiten per aconseguir viure d’allò que els agrada i no del que algú els ha imposat, dels que tenen vocació, dels que saben liderar un equip, dels que saben escollir els seus companys, dels que gaudeixen amb ells i ho donen tot de si. Us parlo de la meva filla Laura i el seu company Pau, coreògrafa i director, i Som-hi films, productora de l’obra musical “Sugar, ningú no és perfecte” que ahir al vespre va rebre el premi al millor musical en la XVIII edició dels Premis de la crítica de teatre. Estic tremolant, no sabíem de què anava això i hem guanyat. Paraules d’una Laura emocionada que pujava a l’escenari paralitzada per un esdeveniment tan inesperat com merescut. Sense glamur, però amb la bellesa del somriure més obert i sincer, aquests joves han rebut un reconeixement a la seva labor per l’èxit d’acceptació d’un públic entregat fins a la darrera representació quan el director, actor, cantant, ballant deia aquella frase “m’he promès, m’he promès, ...” i ens feia esclatar a riure com mai. El dolç somni fet realitat.

article publicat a El 3 de Vuit

Desenvolupament sostenible

La Terra i els seus habitants pateixen cada cop més i pitjor. Procurar només pel nostre propi benestar no fa un món sostenible. Comprar uns pantalons a cinc euros no adonant-nos que s’ha fet com a conseqüència de l’esclavitud de molts asiàtics que els tenen tancats dia i nit sense veure el sol com animals, no és sostenible. Consumir productes que contaminen els nostres rius i mars i fan créixer una ramaderia i una pesca que en consumir-la ens transmet malalties, no és sostenible. Viure sense pensar que tothom s’ha de guanyar la vida, regatejant preu a força de carregar-se la qualitat, aprofitant-se del bon treball d’uns en benefici de pocs, no és sostenible. Viure només el present sense pensar en el futur que deixem als nostres fills i néts, sense adonar-nos que nosaltres mateixos patirem les conseqüències, no és sostenible. El setembre del passat 2015 les Nacions Unides van arribar a posar uns objectius de desenvolupament sostenible que van del 2015 al 2030 i el novembre del mateix any el COP21 aprova els acords del canvi climàtic. Malgrat que tot sembli insuficient, hi haurà un abans i un després perquè a partir d’ara s’impliquen els estats, les empreses i la societat civil, donant un paper protagonista al sector privat. El secretari de les UN, Ban Ki-Moon, ha dit: “al nou escenari, les empreses tenen un paper fonamental per desenvolupar en l’èxit de cadascun dels objectius globals”. Jo diria, tots i cadascun de nosaltres el tenim.

Article publicat al Setmanari el 3 de vuit 

Remember

Recorda, rappelles toi, ricordare, huske, remember, paraules que transporten al passat. El passat ja ha passat i ningú el pot recuperar, però la memòria de successos colpidors no es poden oblidar. Oblit a vegades imposat per recompondre la vida i seguir endavant. La memòria, tan selectiva, que fa de l’oblit la seva norma. Quantes i quantes coses hem esborrat de la nostra memòria. Algunes per bé, obligats a guardar secret i d’altres inconscientment, perquè no ens convé rememorar. Passar pàgina se’n diu d’això. Com si les pàgines no poguessin tornar enrere i remetre’ns al que diuen, si ho diuen, perquè no tot està escrit. Diferent és llegir alguna cosa a escoltar-la o veure-la en imatges. Podem riure del passat, això vam fer divendres passat amb amigues de la meva infantesa, veient la comèdia El florido pencil versió nenes. No tot van ser rialles. Que fort, diran les generacions d’ara, si el que representa aquesta comèdia ho vam viure realment! Increïble, encara bo com hem sobreviscut i com som ara. Però l'endemà, al Canal 33 vaig veure l’altra cara de la moneda, en el reportatge de la por dels orfes del franquisme. Canviant el somriure pel nas arrufat vaig pensar, com pot ser que la justícia no hagi castigat tanta maldat?

article publicat al setmanari El 3 de vuit

Les mirades

Ulls mirant al firmament on l’univers és inabastable, imaginen galàxies, on hi cabran estrelles, satèl·lits i planetes tan o més grans que la nostra Terra. A milions d’anys hi pot haver vida on no arribarem mai a conèixer i tocar amb les pròpies mans. La imaginació s’eleva i tot és possible. Ets com un gra de sorra en una platja immensa on les ones s’hi acosten uns segons per tornar al seu origen, el mar. Alegria, esperança, il·lusió, desprenen les mirades que s’eleven. Baixen les mirades per tristesa, preocupació i decepció. La mirada cap el èxit o el fracàs dirà a on vols anar. Hi arribaràs? Amunt, ningú ha dit les pujades són lleugeres, aconseguir el cim pot ser exultant. Enlaire, verds de les fulles dels arbres, blaus del cel serè, blancs d’altocúmuls, vermells de la posta de sol, groc de la llum que enlluerna el migdia, el vol de la majestuosa àguila ens observa. A baix, la mirada topa amb el gris dels panots de les voreres, trepitjats, apedaçats amb diferents relleus, vores escantonades, reixes dels embornals del clavegueram, parietària a cases velles, deixalles llençades incívicament al sòl, forats per ensopegar i caure. Què en traiem de capficar-nos? Ser curts de mires i no veure més enllà.

article publicat a la columna del setmanari El 3 de vuit

La mirada o la misión

Hace pocos días tuve la oportunidad de escuchar a Carlos Rey catedrático a la UIC hablando sobre la dirección por misiones y como de importante es añadirla a las empresas. En el siglo XIX se inventó la dirección per tareas, en el siglo XX la dirección por objetivos y en este siglo XXI se llega a la conclusión, después de estudiar el comportamiento de muchas empresas exitosas, que la clave está en la dirección por misiones. Del 1980 al 2015 las empresas de más éxito, que publica el 500 Fortune, han incorporado la dirección por misiones a su organización. Las personas trabajamos primero por motivación extrínseca, ganar dinero. Cubiertas las necesidades básicas, pasemos a la motivación intrínseca, la satisfacción de hacer lo que hacemos, lo mejor posible. Pero la verdadera razón del éxito en lo que hacemos está en saber el para qué lo hacemos, hacia donde vamos, con quién, y en definitiva, donde ponemos la mirada? Esto, tan sencillo y tan complicado a la vez, son las misiones que sin duda son acumulativas, porque sin las tareas y los objetivos no se conseguirían. Dependerá de hacia dónde mira la dirección de la empresa y hacia donde mira sus empleados que coincidan en sus misiones personales y laborales de grupo que hará la empresa exitosa o no y que tengan una unidad empresarial fuerte. El auténtico líder es el que consigue que los demás sigan la misma misión. Lo que más pesa y valoran las personas es el estar bien con los que se relacionan. Hagamos que nuestra mirada sea positiva y saque la mejor sonrisa de nuestra gente. 

artículo publicado en el semanario "El 3 de vuit"

La mirada o la missió

Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’escoltar Carlos Rey, professor a la UIC, parlant sobre la direcció per missions i com d’important és afegir-la a les empreses. Al segle XIX es va inventar la direcció per tasques; al segle XX, la direcció per objectius, i en aquest segle XXI s’arriba a la conclusió, després d’estudiar el comportament de moltes empreses exitoses, que la clau està en la direcció per missions. Del 1980 al 2015 les empreses de més èxit, que publica el 500 Fortune, han incorporat la direcció per missions a la seva organització. Les persones treballem primer per motivació extrínseca, guanyar diners. Cobertes les necessitats bàsiques, passem a la motivació intrínseca, la satisfacció de fer el que fem, el millor possible. Però la veritable raó de l’èxit en el que fem està a saber el perquè ho fem, cap a on anem, amb qui i, en definitiva, on posem la mirada? Això, tan senzill i tan complicat alhora, són les missions que sens dubte són acumulatives, perquè sense les tasques i els objectius no s’aconseguirien. Dependrà d’on mira la direcció de l’empresa i on miren els seus empleats que coincideixin en les seves missions personals i laborals de grup que farà l’empresa exitosa o no i que tinguin una unitat empresarial forta. L’autèntic líder és el que aconsegueix que els altres segueixin la mateixa missió. El que més pesa i valoren les persones és estar bé amb els que es relacionen. Fem que la nostra mirada sigui positiva i tregui el millor somriure de la nostra gent.

article publicat a la columna del setmanari "el 3 de vuit" 

Salutacions

Hola! escarit ens diem dues persones quan en  creuar-nos ens saludem amigablement. Cop de mà enlaire, a aquells que caminant per la vorera del costat es giren una mica i et reconeixen en passar. Hola sóc jo!, fem una cantarella quan ja som a casa, malgrat no tenir ningú al davant, sabent que algú altre ha arribat primer i ens escoltarà. Saludem, en qualsevol idioma, a l’uniformat de darrer el taulell de l’hotel a qui demanem que ens doni la clau del nostre allotjament. Seriosament a aquell funcionari que darrere una taquilla de l’administració demanem que ens atengui al requeriment poc entenedor. Al conductor del bus que li hem de pagar el bitllet per manca de previsió. 

Abraçades als invitats del nostre casament o de qualsevol altra celebració. Diem bon dia en llevar-nos i veure despert el nostre consort. Complaents rebem a qui es presenta a treballar per primer cop. Un somriure d’orella a orella quan veus atansar-se la persona que t’ha robat el cor. Ja som aquí! als botiguers del poblet on passes les vacances des de fa anys, en anar a comprar. A les xarxes, correus electrònics, telèfons i a les cartes salutacions no hi poden faltar. Agafats de les mans sense presentació prèvia, en una via lliure de cents de quilòmetres, abans ens vam saludar. Satisfets en dir el nostre nom, exposant el document d’identitat i esperant el moment de posar la papereta a l’urna per votar. Salutació demanant perdó i donant les gràcies, ha estat el començament d’un històric parlament en el debat d’investidura del nou president de la Generalitat.

Columna publicada al setmanari el 3 de vuit