La mirada o la misión

Hace pocos días tuve la oportunidad de escuchar a Carlos Rey catedrático a la UIC hablando sobre la dirección por misiones y como de importante es añadirla a las empresas. En el siglo XIX se inventó la dirección per tareas, en el siglo XX la dirección por objetivos y en este siglo XXI se llega a la conclusión, después de estudiar el comportamiento de muchas empresas exitosas, que la clave está en la dirección por misiones. Del 1980 al 2015 las empresas de más éxito, que publica el 500 Fortune, han incorporado la dirección por misiones a su organización. Las personas trabajamos primero por motivación extrínseca, ganar dinero. Cubiertas las necesidades básicas, pasemos a la motivación intrínseca, la satisfacción de hacer lo que hacemos, lo mejor posible. Pero la verdadera razón del éxito en lo que hacemos está en saber el para qué lo hacemos, hacia donde vamos, con quién, y en definitiva, donde ponemos la mirada? Esto, tan sencillo y tan complicado a la vez, son las misiones que sin duda son acumulativas, porque sin las tareas y los objetivos no se conseguirían. Dependerá de hacia dónde mira la dirección de la empresa y hacia donde mira sus empleados que coincidan en sus misiones personales y laborales de grupo que hará la empresa exitosa o no y que tengan una unidad empresarial fuerte. El auténtico líder es el que consigue que los demás sigan la misma misión. Lo que más pesa y valoran las personas es el estar bien con los que se relacionan. Hagamos que nuestra mirada sea positiva y saque la mejor sonrisa de nuestra gente. 

artículo publicado en el semanario "El 3 de vuit"

La mirada o la missió

Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’escoltar Carlos Rey, professor a la UIC, parlant sobre la direcció per missions i com d’important és afegir-la a les empreses. Al segle XIX es va inventar la direcció per tasques; al segle XX, la direcció per objectius, i en aquest segle XXI s’arriba a la conclusió, després d’estudiar el comportament de moltes empreses exitoses, que la clau està en la direcció per missions. Del 1980 al 2015 les empreses de més èxit, que publica el 500 Fortune, han incorporat la direcció per missions a la seva organització. Les persones treballem primer per motivació extrínseca, guanyar diners. Cobertes les necessitats bàsiques, passem a la motivació intrínseca, la satisfacció de fer el que fem, el millor possible. Però la veritable raó de l’èxit en el que fem està a saber el perquè ho fem, cap a on anem, amb qui i, en definitiva, on posem la mirada? Això, tan senzill i tan complicat alhora, són les missions que sens dubte són acumulatives, perquè sense les tasques i els objectius no s’aconseguirien. Dependrà d’on mira la direcció de l’empresa i on miren els seus empleats que coincideixin en les seves missions personals i laborals de grup que farà l’empresa exitosa o no i que tinguin una unitat empresarial forta. L’autèntic líder és el que aconsegueix que els altres segueixin la mateixa missió. El que més pesa i valoren les persones és estar bé amb els que es relacionen. Fem que la nostra mirada sigui positiva i tregui el millor somriure de la nostra gent.

article publicat a la columna del setmanari "el 3 de vuit" 

Salutacions

Hola! escarit ens diem dues persones quan en  creuar-nos ens saludem amigablement. Cop de mà enlaire, a aquells que caminant per la vorera del costat es giren una mica i et reconeixen en passar. Hola sóc jo!, fem una cantarella quan ja som a casa, malgrat no tenir ningú al davant, sabent que algú altre ha arribat primer i ens escoltarà. Saludem, en qualsevol idioma, a l’uniformat de darrer el taulell de l’hotel a qui demanem que ens doni la clau del nostre allotjament. Seriosament a aquell funcionari que darrere una taquilla de l’administració demanem que ens atengui al requeriment poc entenedor. Al conductor del bus que li hem de pagar el bitllet per manca de previsió. 

Abraçades als invitats del nostre casament o de qualsevol altra celebració. Diem bon dia en llevar-nos i veure despert el nostre consort. Complaents rebem a qui es presenta a treballar per primer cop. Un somriure d’orella a orella quan veus atansar-se la persona que t’ha robat el cor. Ja som aquí! als botiguers del poblet on passes les vacances des de fa anys, en anar a comprar. A les xarxes, correus electrònics, telèfons i a les cartes salutacions no hi poden faltar. Agafats de les mans sense presentació prèvia, en una via lliure de cents de quilòmetres, abans ens vam saludar. Satisfets en dir el nostre nom, exposant el document d’identitat i esperant el moment de posar la papereta a l’urna per votar. Salutació demanant perdó i donant les gràcies, ha estat el començament d’un històric parlament en el debat d’investidura del nou president de la Generalitat.

Columna publicada al setmanari el 3 de vuit 

La cloenda de l’any

Llums dibuixant cels il·luminen rambles, places i carrers. Cartells anuncien la Fira del Gall. Aparadors pastissers amb neules i torrons. Empreses i associacions conviden a dinars i sopars en els quals els assistents, alguns invitats, contents es desitgen un bon Nadal. Botiguers que veuen possible tancar l’any amb dignitat. Alguns aniran a veure familiars llunyans, hi ha qui va de convidat cada dia i d’altres, en ser amfitrions, pensen i repensen a fer el menjar tradicional o sorprendre amb un menú poc convencional. Bons vins i bons caves no faltaran. Per Santa Llúcia els nens paren el pessebre ben desat, mentre els grans visiten noves exposicions. Cases guarnides esperen el Pare Noel, amb garlandes a les portes i avets amb les seves borles on al seu peu les joguines deixarà. El tió comença a fer la digestió. Grèvol i eucaliptus llueixen en bonics rams. Ponsèties sobre tauletes i centres amb espelmes enceses. El vesc no pot fallar ni els angelets anunciadors aparellats. Taules ben parades llueixen tovalles de fil brodades, es renten copes de cristall que no es fan servir mai. Tot són bons desitjos, bons àpats, obsequis i bones intencions. Concerts, obres operístiques i musicals, la música envaeix l’ambient de grans composicions. Orquestres simfòniques, corals polifòniques les interpretaran en auditoris i esglésies on es farà la missa del gall. El Pessebre de Pau Casals, nadales i valsos de Johann Straus fan del Nadal la cloenda de l’any.

Sugar, ningú no és perfecte

Somni fet realitat, somniar és sa. Somniar i creure-hi amb cos i ànima, deixar volar la imaginació i donar-li cos verídic al despertar. Deixar fruir les idees, posant esforç i convicció, donar forma i moviment, tirar-ho endavant amb un bon equip al teu costat. Qui t’acompanya és tan important que d’ell depèn, en gran mesura, poder atrapar el somni perseguit. Quan falten poques hores per apujar el teló, aquestes paraules sortiran a la llum. Som a un pas de sentir els aplaudiments dels espectadors del musical de l’any, basat en la millor comèdia de la història del cinema. De veure somriures i escoltar rialles amb algunes cleques que alguns sonorament faran. Tinc el privilegi de ser convidada a veure i escoltar un primer assaig de l’obra i gaudir d’una de les millors estones que podia escollir. El resultat del bon gust, bona música i músics, bons intèrprets, ballarins i cantants i bon equip creatiu, tots bons professionals, ja és aquí. Abraço la Laura en arribar, volent calmar-li els nervis amagats. El Pau, sempre seré, somriu i, em fa dos petons, penso, aquests dos s’han ben trobat. El Bernat, corpulent però encantador, deixa un moment la partitura per donar-me la benvinguda. Vaig saludant  tota la companyia esperant el començament. A la gran sala de Som-hi dansa, si encara no us n’heu assabentat, s’ha cuit Sugar, el musical el qual no podeu deixar de veure al teatre Gaudí, on comprovareu que ningú no és perfecte, al seu encantador final. 

Maria Torra, economista i mediadora d'assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma


Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Una gran Obra

Gran obra la Fundació Josep Carreras!, vaig deduir havent escoltat el seu gerent. Neix al 1988 després del multitudinari concert benèfic a l’esplanada de l’Arc del Triomf a Barcelona, on unes 100.000 persones van assistir, fent donatius per la lluita contra la leucèmia, càncer patit en primera persona pel nostre admirat tenor Josep Carreras. Afortunat va ser en rebre l’atenció d’un gran equip, tant al Clínic com a Seattle on va ser trasplantat. El Dr. E. Donall Thomas, a qui Carreras li confià el seu destí, després de 30 anys de recerca, entossudit per creure en el trasplantament de medul·la òssia com la solució a la leucèmia, fou premiat el 1990 amb el Nobel de Medicina, i va ser com un membre més de l’equip d’aquesta Fundació. Seattle, Ginebra i Munic tenen la sort de compartir la seva representació. La FJC té 1.000 projectes en marxa, un banc de cèl·lules mare a Dusseldorf, 25 milions de donants, treballa en col·laboració amb la sanitat pública però se’n manté independent perquè no compta amb cap subvenció. 27 anys de concerts del nostre cantant líric han permès no endeutar-se. Si estem orgullosos de la tasca de La Marató de TV3, fa 20 anys consecutius un canal televisiu alemany ha fet una gran gala a favor de la FJC, mantenint l’audiència per sobre la mitjana i repetint els donatius. El projecte Josep Carreras Leukeamia Research Institute que construirà un nou campus al costat de l’Hospital de Can Ruti podria ser el que rebés el nostre granet de solidaritat aquestes festes.

Maria Torra, economista, mediadora d'assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat

Article publicat a El 3 de vuit 

La tercera joventut

Complir més anys i en millor estat, si en podem gaudir, serà com tenir una tercera joventut. Serem inactius ben plantats i jubilats que la tercera edat, si hi arribem, serà en dependència. Segons dades d’Idescat analitzades per la sociòloga Mireia Farré, Catalunya tindrà una esperança de vida de les més altes del món, però amb fecunditat baixa i uns pronòstics econòmics per envelliment demogràfic preocupants. Per altra banda, es comença a parlar de substituir el llindar fix de l’edat activa per un llindar variable i es trasllada a una edat major, ja que hi arribarem en millors i òptimes condicions. Vaja això anima, però donar serveis de previsió sostenible en sistema de pensions i en sistema sanitari serà part dels problemes més importants per l’augment del nombre d’usuaris. L’esperança de vida ha passat a ser de 75 a 85 anys des de principis del segle passat. El nombre de persones més grans de 65 anys s’ha triplicat. Hem passat de 6 a 7,5 milions d’habitants tan sols en 20 anys. Però ara, la migració és negativa a causa de la precarietat del món laboral. A projeccions fetes del 2013 al 2051, la taxa de fecunditat passa de l’1,4 a l’1,5 fills per dona, tenint esperança de vida moderada, migració negativa fins al 2017 i positiva a partir del 2025, més morts que naixements i la conclusió seria la necessitat d’immigració per incrementar la població activa. Ara, els majors de 65 anys són el 30% del total de la població, si tenim en compte que entre els 45 i els 65 anys representa el 50%, i que tenim una taxa de fecunditat inferior a la de la UE, entre el 2030 i el 2050 tindrem la població activa més baixa. Un altre punt important és l’augment exponencial de la dependència dels majors de 65 anys. Al 1994, dels darrers 18 anys de vida d’una persona, els 10 primers eren lliures de dependència i els 8 darrers es presentaven certes discapacitats. Cap a l’any 2030 es preveu viure 23 anys a partir dels 65, però es tem que en podrien haver-hi 14 sense dependència i 9 totalment dependents. La visió amb aquest indicador és més optimista. Tot i això és un tema molt preocupant, ja que l’administració no ha fet prou fins ara i, cada cop més, les famílies ja desmembrades no podran refiar-se dels fills i néts per rebre les atencions que requeriran. Les residències hauran d’atendre més persones grans amb més discapacitats i això vol dir un cost social molt superior al que ja hi ha ara, difícilment assumible. Mai havíem estat tan sans com ara i tan malalts com ara. Els pacients hauran de canviar i ser més actors i no tan pacients, i prendre part del que volem ser i estar quan ens trobarem en aquestes circumstàncies. La vida activa serà més llarga i tindrem una tercera edat més òptima, però haurem de preveure la necessitat de més cures que patirem i que això ara per ara el sector públic no té resolt. Hem de vetllar per la tercera joventut per poder-ne gaudir.

Maria Torra, economista, mediadora d’assegurances, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat

Publicat al setmanari El 3 de vuit