Canvi horari i jornada perjudicial

Us deia que la idea del canvi horari de la primavera i la tardor ve de quan ens enllumenàvem amb espelmes al vespre. Els 15 milions d’euros d’estalvi que s’aconseguia anys enrere ara no tenen sentit, quan edificis intel·ligents, maquinària de les fàbriques, trens, metros, aires condicionats de fred i calor, ordinadors, electrodomèstics, etc., funcionen les 24 hores del dia. S’està parlant de suprimir-ho i al Parlament de ses Illes Balears ja han aprovat una iniciativa per mantenir l’horari d’estiu que haurà de ser ratificat pel Congres de Diputats de Madrid per tenir competències en aquesta matèria.  Es diu que el canvi horari va contra la salut. Menys llum solar quan sortim de l’escola i la feina te conseqüències negatives. La baixa natalitat i la falta de conciliació familiar formen part del cercle viciós que cal trencar per permetre que les persones tinguin més activitats de lleure i de cultura i gaudeixin de la família. Altre tema són les hores que hem d’estar presents a la feina i gaudir d’aficions i vida cultural sense repercutir desfavorablement a la jornada laborable del dia següent. Els espanyols treballem una mitjana de 1.720 hores l’any, 26 més que els anglesos, 41 més que els italians, 58 més que els suecs, 65 més que els alemanys, 92 més que els danesos i 125 més que els francesos. I malgrat tot, la Unió Europea ens miren en lupa per la baixa competitivitat i productivitat de la nostra economia. 

La reforma horaria

Interesante charla, organizada por la UEP e impartida por Fabian Mohedano, el viernes pasado. Hace 200 años Benjamín Franklin planteó, por primera vez, una forma de ahorro energético al escribir, desde Francia, una carta en que relataba cómo los parisinos ahorraban en velas levantándose más pronto. William Willett, después de contar las horas que dormían los londinenses en un día, el 1907 publicó la idea del horario de verano. La medida no se aplicó hasta 9 años más tarde. Se institucionalizó el 1974 a raíz de la primera crisis del petróleo y desde 1981 el cambio de hora se aplica como directiva, y se renueva cada cuatro años. No se pensaba en la conciliación familiar ni laboral, tan solo en la productividad. España somos de los países más rígidos del mundo en horarios. Importa más ver a los empleados en su puesto de trabajo que medir su eficacia. Somos únicos almorzando a las tres de la tarde, cenando a las diez de la noche y desayunando a las once de la mañana. Vamos a correr o vemos películas violentas a partir de las once de la noche. Perder de una a dos horas de sueño cada noche no es saludable. Cenando tarde, a la mañana desayunamos poco y cuando deberíamos hacer deporte o estar con la familia, todavía trabajamos y vamos a comprar de siete a nueve. No importa el origen, la familia “telerín” diciendo a los niños la hora que debían irse a la cama o el vivir por encima de nuestras posibilidades: la reforma horaria es inexcusable. 

traducción al castellano del artículo publicado en el Semanario El 3 de vuit

La reforma horària

Interessant xerrada, organitzada per la UEP i donada per Fabian Mohedano divendres passat. Fa 200 anys Benjamin Franklin va plantejar, per primer cop, una forma d’estalvi energètic en escriure, des de França, una carta en què relatava com els parisencs estalviaven en espelmes aixecant-se més aviat. William Willett, després de comptar les hores que dormien els londinencs en un dia, el 1907 publicà la idea de l’horari d’estiu. La mesura no es va aplicar fins 9 anys més tard. Es va institucionalitzar el 1974 arran de la primera crisi del petroli i des de 1981 el canvi d’hora s’aplica com a directiva, i es renova cada quatre anys. No es pensava en la conciliació familiar ni laboral, ni tan sols en la productivitat. Espanya som dels països més rígids del món en horaris. Importa més veure els empleats al lloc de treball que mesurar la seva eficàcia. Som únics dinant a les tres de la tarda, sopant a les deu del vespre i esmorzant a les onze del matí. Anem a córrer o veiem pel·lícules violentes a partir de les onze de la nit. Perdre d’una a dues hores de son cada nit no és saludable. Sopant tard, al matí esmorzem poc i quan hauríem de fer esport o estar amb la família, encara treballem i anem a comprar de set a nou. Tant se val l’origen, la família Telerín dient als nens l’hora que havien d’anar al llit o viure per sobre les nostres possibilitats: la reforma horària és inexcusable.

Article publicat al setmanari el 3 de vuit

L’escola, nexe d’amistat

Algú va dir, fa dies: “D’aquesta colla se’n hauria d’escriure un llibre”. Feia almenys vint anys que no la veia, viu al País Valencià. La meva companya de pupitre m’apareix un dia sense avisar. Després d’una llarga abraçada i trobant escassos minuts per parlar, m’explica la seva vida en mitja hora i ens descriu a totes com a supervivents i lluitadores de la llibertat. Algunes més que les altres. Ara estem en contacte com mai no ho havíem estat; les xarxes també hi han ajudat. Emprenedores, professionals, tècniques, lletrades, comerciants, comercials, metgessa, mestra, hostessa, la majoria hem anat a la universitat. La majoria som mares de fills meravellosos, però n’hi ha algun de més especial. Sense casar-se o casades, algunes s’han separat. La més llesta de classe, per desgràcia, fa dies ens va deixar. Els néts, encara no a totes, van arribant. L’escola, nexe d’unió entre nosaltres fa anys, es va acabar. Seguint el nostre camí més o menys llunyà, va forjar la nostra amistat. Ens parlàvem en castellà i a poques no hi ha hagut manera de canviar. Però malgrat a escola el català no l’ensenyaven, totes estimem el nostre origen sense que algú ens ho hagi inculcat. Tenim diferents creences, votem diferents partits. Algunes patint malalties difícils de superar, les altres fem pinya i donem ànims per lluitar. Ara sabem que estem unides per un lligam que ningú no podrà separar. Provenim de l’època franquista, en què la dona era sotmesa o s’havia d’espavilar. 

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

La resiliència

Diuen al Japó que les ceràmiques trencades i reparades són més boniques que les senceres. Les reparen amb làmines d’or convertint la part malmesa en la més forta de la peça, fent-la més bonica que l’objecte original. Hiroshima és un cas inaudit de resiliència. Tota la població va ser destruïda després de la caiguda de la bomba atòmica, excepte l'edifici de la Prefectura de Promoció Industrial del 1915 mig destrossada, però en peu malgrat haver estat al hipocentre de la bomba. El més normal hagués estat enderrocar-lo per construir-ne un de nou al seu lloc o haver dedicat aquell espai a qualsevol altre finalitat, però no va ser així, els japonesos van voler deixar aquella estructura malmesa en peu, rehabilitant-la de forma que aguantés per sortir enfortits de la debacle. El Genbaku Dome del Park commemoratiu de la Pau d’Hiroshima recorda la desgràcia que la població va sofrir el sis d’agost de fa setanta-un anys. La seva cúpula, anomenada de la bomba, recorda aquells fets tan espantosos perquè el seu record no permeti repetir-los mai més. La resiliència i el seu impacte en les persones i en les organitzacions és la capacitat que tenen per resistir i superar agressions traumàtiques sortint-ne enfortits. La resiliència és un sí a la vida. És la capacitat de generar probabilitats, de convertir amenaces en oportunitats projectant el futur, apreciant i potenciant el que es te, creant el que es vol i transformant cap el que es vol ser. Ara és l’hora de la resiliència dels catalans.
                                                                                                                                                     

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Flors i papallones

Estiu càlid, moments de rencontres, de lleure, de badar observant. Gaudir la natura al costat de qui t’estimes i d’algú que te la faci raonar. Junts amb la fillola, tieta i dos nens vitals hem caminat per la Vall d’Àneu caçant i observant papallones. La seva finalitat es posar ous en plantes nutrients on les erugues s’alimentin per seguir el seu cercle vital i acabar convertint-se, com per art de màgia, altre cop en aquests insectes inofensius, que com llàgrimes de colors decoren el nostre sender. Només cal un salabret per atrapar-les, agafar-les pel seu fràgil cos, sense malbaratar les boniques ales que els permeti seguir volant. Amb sis potes i dues antenes llargues i algunes, la espiritrompa que xucla el nèctar de les flors, s’il·luminà la cara d’en  Jan quan es van estrenar amb una Saltabardisses Europea, seguint amb la Blanqueta de la Col. L’Ona no va parar fins fotografiar a una increïble Escac Ibèric, dels mateixos colors que el tauler d’escacs. Saltant a la vora del riu i pels prats els salabrets es movien amunt i avall. Una darrera l’altre, l'Erèbia muntanyenca fosca va costar identificar. A ple sol ens va sorprendre la Gitana nocturna i triangular amb un gran cos i de color taronja les ales interiors. De les flors destacaré la Menta de riu d’olor especial i el Pericó foradat amb el que vam elaborar Oli de cop que durant quaranta dies a sol i serena, servirà per guarir-nos si algú es fa mal.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

l'Òpera

Un bravo ben fort per la quarta tertúlia organitzada per Ràdio Vilafranca i La Cultural al Vinseum el darrer dimecres de juliol. Una vuitantena de persones interessades a escoltar un dels autors del llibre “100 coses que has de saber de l’òpera” ens aplegàvem encuriosides per aprendre una miqueta d’aquest gènere musical. Una entrevistadora que va confessar no haver assistit mai a la representació de cap òpera, però molt ben informada amb la lectura del llibre, va donar pas a una sèrie de preguntes amb les seves àmplies, amenes, i fins i tot divertides anècdotes, que un fill d’un músic d’òpera va poder transmetre al sentir la música com quelcom que porta dins des de la seva infantesa. Contagiant-nos amb les seves habilitats pedagògiques va plasmar la voluntat d’atansar la música a tots els públics a partir de certa edat. Perquè l’òpera, per a alguns la gran desconeguda, és música, és so, és instruments, és orquestra, és melodia, és veu, és cantants, tenors, sopranos, és cor, és àries, és obertures, és escenes, és dansa, és ballarins, és teatre, és vestuari, és il·luminació, és escenografia, és compositor, és guió, és drama, és comèdia, és art, és cultura, és innovació, és públic, és olor, és riure, és plorar, és emoció, és entreactes, és aplaudiments, és un sense fi de components que dins del món de l’art la fan el més gran dels espectacles. Escolteu-la a qualsevol hora del dia i de l’any.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit