La caminada

Descalça trepitjo la sorra dispersa de l’apartament, escales i passeig, abans de tocar la platja i atansar-me a la vora del mar. Dones i homes esportivament vestits corren i van en bicicleta o patins per el passeig, amunt i avall, amb el mateix objectiu que m’ha empès sortir sola i baixar a fer una caminada. Amb el recent aparegut sol a l’esquena, la inicio tranquil·la amb l’únic interès de guanyar-me l’esmorzar compartit quan el xic hagi donat la nit per acabada. L’ombra davant meu canvia de color una i una altre vegada. Espuma blanca als meus peus, quan trenca l’onada i es desfà, refresca i endureix la sorra mullada. Coloms i gavines busquen el menjar que algú ha descuidat a la sorra deixant les seves petjades a la sorra plana. Blau fosc i un altre clar separen mar i cel a l’horitzó llunyà. Boies grogues punts de contrast entre el verd i el blau del mar, més proper a aquelles hores primerenques. Barques, patins, planxes de surf descansen,sobre el beix de la sorra seca i esperen que els seus tripulants despertin i naveguin amb elles. Un espavilat matiner, que no ha passat per taquilla, és escridassat per el xiulet del vigilant dels tobogans inflables que suren al mar. Alguns fan flexions abans de nedar després de la suada. Em creuo amb caminants que van a marxa ràpida i auriculars que els priva de sentir la música compassada de les ones del mar. Canvio de sentit i, amb el sol de cara, penso, abans que això s’ompli, és hora de tornar a casa.    

Dues cares de la moneda

Atac cibernètic i ciberseguretat: una i altre cara de la moneda de l’era digital. Les amenaces són lletges, sí, però la ciberseguretat pot ser bella, diuen. És possible, però millor estar assegurats, si no volem perdre fins i tot la camisa, diria jo. TREND Micro, empresa líder en seguretat de correu electrònic empresarial segons l’informe del 2º T d’enguany a The Forrester Wave ^TM Enterprise Email Security, te la màxima puntuació en lideratge tecnològic, opcions d'implementació i integració cloud, i remarca que la volatilitat del panorama de les amenaces dificulta predir a llarg termini cap a on anem. La mala notícia: la distribució de ransomware és cada cop més sofisticada. Si el mail, és el mitjà digital més amenaçat, quants correus electrònics s’envien al dia? Encara dubtem que hi hagi un nou risc anomenat risc cibernètic? Deixarem a l'atzar paralitzar l’activitat davant un possible atac cibernètic? Què us semblaria si repasséssim un nou vocabulari que molts utilitzem sense haver-hi aprofundit massa i ens endinsa en un túnel de ciència ficció, que ha despertat aquí i ara, per no deixar-nos mai més? Comencem. Phishing, tàctica per fer-te picar en un ham, que al caure-hi venen tots els mals mercès a la suplantació d'identitat. Hacker, persona no autoritzada a accedir a la teva web, programes i/o servidor amb finalitats indesitjables. Fake news, noticies de denuncia falses que promouen la seva divulgació manipulant a la societat que les rep. Seguirem...

article publicat al Setmanari El 3 de Vuit

Valenta

Sortir de casa, volar com un ocell lliure, gaudir d’uns dies sola entre amigues. Maria Eugènia no sabent els detalls del seu viatge a Viena, passava les nits dormint cinc hores de mitjana. Despreocupada de bitllets i reserva hotelera, altres se’n feien càrrec, només li venien al cap imatges desagradables. Vertigen d’alçada, soroll i vibracions del tren d’aterratge quan es tanca a l’enlairar-se, rodes frenant amb el terra quan l’avió sembla estavellar-se, tremolor de cames, vibracions d’una turbulència, canvi de pressió en les oïdes, claustrofòbia al sentir-se tancada sense poder encendre una cigarreta i un sens fi de enutjoses sensacions que la paralitzaven. Dos viatges previs, en tren, en cotxe i vaixell fluvial amb elles, eren motius de pes per deixar-se portar. Elles li ho havien demanat un munt de vegades i no volia defraudar-les. Va acceptar i, assabentant-se amb temps per poder votar per correu, va fer la maleta. Valenta, sense dopar-se, els nervis anaven per dins mentre elles conversa li donaven. Per un lingot d’estany, als controls de seguretat li demanen explicacions i els d’antidroga li fan obrir l’equipatge. 

Li toca el seient de la finestra i no el vol canviar. Una la filma, l’altre li passa mots encreuats, totes la distreuen amb històries. Al baixar, dona un petó al terra, davant de les mirades sorpreses. Incomprensible por, diu qui no la te, però per estar amb vosaltres val la pena enfrontar-s’hi diu satisfeta. Encara queda el jet lag de la tornada.  

Article publicat al setmanari el 3 de vuit 

Carrières de Lumières

Poco imaginaba que, después de ver  la exposición interactiva de Van Gogh en en el Port Vell de Barcelona, ​​sin cuadros colgados en las paredes, proyecciones en 3D, espacios recreados con algunas obras donde puedes pasear e interactuar, descubriendo su vida por el contenido del montón de cartas que se enviaron con su hermano Theo, donde describió cómo se sentía, se inspiraba según donde vivía, con quien compartía el estudio, cómo sufría, se enferma y pintaba compulsivamente cuando más enfermo estaba, aquella experiencia fuera superable. Pues bien, nada me podía sorprender más el pasado sábado, que la experiencia  sensorial más intensa posible de La Noche Estrellada de Van Gogh, cuando las paredes de las Canteras en Baux de Provence, Carrieres de Lumières, proyectaban una espectacular puesta en escena de visiones y perspectivas insólitas, haciendo al espectador un actor inmerso del arte, caminando por un espacio inaudito, acompañado por la música a su paso. Un verdadero reto artístico y técnico a la vez. Dicen que han querido expresar el alma del pintor, mostrando su energía creativa, transmitiendo lo que él hubiera querido dejar a la humanidad. 

 Una apertura de campos de trigo soleados, seguida por tonos oscuros y sombreados de la pintura de la Europa protestante del norte, pasa por Paris y se dirige al sur de France donde Van Gogh descubrió una nueva paleta de colores y luz y donde su obra gana intensidad. Un homenaje de la tierra donde tanto se inspiró el genio ignorado en vida, que murió a los 37 años.

Artículo publicado por el semanario El 3 de vuit.

Carrières de Lumières

 Poc imaginava que, després de veure l'exposició interactiva de Van Gogh al Port Vell de Barcelona, sense quadres penjats a les parets, projeccions en 3D, espais recreats amb algunes obres on hi pots passejar i interactuar, descobrint la seva vida per el contingut del munt de cartes que es van enviar amb el seu germà, on va descriure cóm es sentia, s’inspirava segons on vivia, amb qui compartia l’estudi, com patia, s’emmalaltia i pintava compulsivament quan més malalt estava, aquella experiència fos superable. 

Doncs be, res em podia sorprendre més dissabte passat, que l’experiència sensorial més intensa possible de La Nit Estrellada de Van Gogh, quan les parets de las Canteras a Baux de Provence, Carrieres de Lumières, projectaven una espectacular posada en escena de visions i perspectives insòlites, fent a l’espectador un actor immers de l’art, caminant per un espai inaudit, acompanyat per la música al seu pas. Un verdader repte artístic i tècnic alhora. Diuen que han volgut exprimir l’ànima del pintor, mostrant la seva energia creativa, transmetent allò que ell hagués volgut deixar a la humanitat. 

Una obertura de camps de blat assolellats, seguida per tons obscurs i ombrejats de la pintura de l’Europa protestant del nord, passa per Paris i es dirigeix al sud de France on Van Gogh descobrí una nova paleta de colors i llum i on la seva obra guanya intensitat. 
Un homenatge de la terra on tant es va inspirar el geni ignorat en vida, que morí al 37 anys.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Trencant esquemes

A una setmana de complir 20 anys d’haver perdut la seva mare, la Laura va donar un pas valent, sincer, obert a tots i totes les persones que l’han acompanyat aquests anys, durs, anys sense resposta a moltes preguntes que es feia. Escollint la natura de la Cerdanya com a marc incomparable, celebrà que volia seguir la vida que li va ser donada, acompanyada per una persona meravellosa que la fa feliç i amb qui sent que val molt la pena gaudir-la, l’Anna. Sota un cel blau il·luminat per un sol que cap núvol amagava, muntanyes al fons nevades i un prat verd amb seients fets de bales de palla i una taula engalanada amb dos esquis, ens va fer riure i plorar a la vegada. No deixant cap detall per la improvisació, ens va fer caminar i respirar aire pur, on la parmèlia daurada als troncs de molts arbres hi fa estada.

Vestida amb bonica faldilla campera blanca, vam notar que tot allò no era casualitat i sense ser-hi, a tots ens acompanyava il·luminant les faldes del Cadí, havent deixat les seves empremtes de bon gust i glamour a dalt de la muntanya. Trencant esquemes, veu com la seva vida amb ella és una mica millor, els mals són menys mals, les ombres s’il·luminen i els oceans estan en calma. Que pot ser qui és, que pot canviar qui és, que té llibertat però a la vegada se sent compromesa, que s’obriran mil nous camins cada dia, però que sempre n’hi haurà un que tornarà a casa. Moments plens de petits detalls que ens van sobrepassar i emocionar alhora. 

article publicat al setmanari El 3 de vuit 18.04.2019

Madriz

Al Madrid engalanat de banderes roja y gualda a façanes i balcons, vam viure diverses reaccions quan ens identificaven com a catalans. De cap signe ni a favor ni en contra, algunes. Altres, cridaven "Viva España" al passar per al costat, al veure un llacet i un barret groc al cap. Més dur va ser, venint del barri de Salamanca camí de la mani amb l’estelada. Vox present a diverses cantonades. Per últim, una noia que, dins el lavabo d’un restaurant, ens escoltava, sobre el cas d'una amiga que va patir moving a la Juan Carlos, en el moment de marxar va dir, "pues igual se lo merecía". Deixant-nos alertades per aquelles paraules, sense conèixer de qui parlàvem i prejutjant que deuria ser catalana, no sabent que és doctora en economia i sud-americana. Tot un insult, per ofendre les nostres oïdes i la nostra sensibilitat, que ens va remoure per dins. Malgrat tot, també vam tenir ocasions agradables, sobretot una, en la que un taxista ens va demanar perdó, en nom dels madrilenys, per les reaccions ofensives rebudes. Tot un detall! Curiós va ser, veure persones fent fotos o filmant a la manifestació, que preguntaven el significat del Fairy d'alt d'un pal que tan es va significar. Alegria i sorpresa vam tenir, escoltar, una i una altre vegada, la cantarella, "hemos venido a despedirnos", cosa que ens hagués anat molt be de contestar a un transeünt que ens va escridassar, "iros a casa". En fi, experiències de la manipulació aconseguida per partits unionistes i retrògrads.

article publicat al setmanari el 3 de vuit

Idaho

Tessa, jove filla d’un ramader de vaques que pasturen lliures per paratges de les Muntanyes Rocoses, arribà al Penedès en un intercanvi cultural amb la intenció d’aprendre castellà. M’explica com viu a Idaho, Estat de la joia, per la seva bellesa natural. Sent el 43^è dels 50 Estats Units annexionats, te una extensió set vegades Catalunya i una quarta part de la nostre població, amb 21,4 mil indis que viuen en 5 reserves. Des del 1938, la tribu Nez Perce, promou la criança de la raça quasi extingida de cavalls Appaloose, de color blanc pigats a taques. Idaho, ubicat al nord-oest dels Estats Units amb 44 regions, te temperatures extremes que van des dels -16^oC, al cru hivern a les muntanyes, als 35^oC a l’estiu. Territori de moltes aigües, és eminentment agrícola i agafa el sobrenom de l’Estat de la patata, al produir un terç del seu consum als USA. Segons la tribu índia dels Shoshone, Idaho vol dir ”heus aquí el sol que baixa per la muntanya”. Reservada, poc xerraire i de somriure fàcil, Tessa va emprendre l’aventura de creuar l’oceà sense saber massa be el què es trobaria al nostre país i no és estrany que la vegi una mica desubicada. Acostumada a viure entre cowboys, en un ranxo a 50 quilòmetres d’on ella i els seus germans van a escola, la densitat de la nostra terra, l’estreta amplada dels nostres carrers, la llengua catalana inesperada per ella, xoquen amb el gran Snake River i les seves cascades, on no hi ha trens i poques línies d’autobusos, per moure’s.

DEIXEU ELS NENS

Aquesta setmana permeteu-me que us transmeti una poesia d’un amic meu, Josep Roig, que fa alguns mesos em va enviar i que, dia darrere dia, no me’l puc treure del cap. 

S’anomenen pares

sense haver tingut fills,

posen llurs mans porques

damunt infants innocents

víctimes amb impunitat

de sa luxúria incontinent,

que doloses jerarquies

malden per amagar.

Cal que arribi el càstig 

el mal no prescriu,

no poden lliurar-se

tot demanant perdó:

volem justícia terrenal 

no hipocresia clerical.

Predadors i encobridors

us espera la garjola

per pagar tot el que heu fet:

abusos i corrupció.

Amén.

Jrg/09.18/bcn

Tant de bo hi hagués un dia en què la paraula poder no es relacionés amb l’abús, la corrupció, el menysteniment, la manipulació, l’autoritarisme, la força i la coacció. 

Cada matí

Cada matí quan em desperto, prenc uns segons i m’assec al llit, prenc consciència que la nit s’ha acabat. Intento recordar algun dels somnis, que normalment no em venen al cap. No m’aixeco corrents, uns petits exercicis preparen les meves frontisses per al matí que ha començat. A vegades, el despertador ni ha sonat que jo ja m’he llevat. Per si de cas, posem la ràdio alhora i un altaveu al lavabo em permet escoltar les notícies que donen a l’emissora que hem triat. Després de fer les primeres necessitats aprofito per desplegar la meva catifa d’exercicis i fer els estiraments acostumats. Són una colla d’exercicis que durant molts anys he anat practicant al gimnàs. Ho faig encarada a la finestra que mira a Montserrat. Cada matí, cada dia, entre setmana i si és festa no me n’he d’escapar. I mentre llegeixo el que he rebut de les xarxes de la família, d’amics i d’alguns xats de companys, per contestar-los, compartir o penjar alguna notícia o foto interessant, entra i surt el meu marit reclamant una mica d’espai. Whatsapps, Instagram, Facebook, per acabar amb Linkedin i correus electrònics consultats. Acabo, consulto l’agenda, em mentalitzo de l’hora i el pla que he de continuar. Em dutxo, em vesteixo, m’empolaino, em poso el rellotge, les arracades, algun penjoll i esmorzo fruita, cereals, làctics i un te per acabar. Em rento les dents i marxo a treballar. Jo no sé si a vosaltres us passa, però a mi cada dia m’assalta la idea que la rutina del matí se m’ha apoderat.

article publicat a la columna de El 3 de Vuit