L'optimisme no ven

Deia Anton Costas dies enrere a la primera conferència sopar del Grup d’Estudis Econòmics de la FEGP. Economista amb sentit de l’humor, que després de les lloances de la seva presentadora, va dir, com deia Unamuno, “siga, por favor siga, mi ego da para mucho más”, el 2018 serà un any bo amb alguns inconvenients, preveu. Imagina l’economia amb tres motors. El principal, el consum i la inversió privada que haurien d’anar entre el 50 i el 60% de la potència, el segon motor auxiliar, l‘exterior, entre el 2,25% i el 3% i el tercer motor, el sector públic. Doncs bé, anem a bona velocitat de creuer, deia. Acabem el 2017 amb un PIB entre el 3,1 i el 3,2% superior al 2,1% de la UE. La capacitat de l’oferta és d’un 55% per les empreses manufactureres i un 57% les de serveis, i és un bon indicador. El consum ha incrementat un 4%, més del doble del que poden créixer les vendes, i baixa l’atur. Millors condicions financeres des del 2008, després de la fallida del sector financer rescatat pel sector públic, diners de tots, sense comptar amb els que s’han dilapidat amb la corrupció. El sector exterior amb un creixement espectacular, el millor des del 2008, malgrat hagi estat amb els salaris congelats. Preveient una gran revolució, ara ve la por a l’atur tecnològic, més angoixant per a qui manté el seu lloc de treball que per qui l’ha perdut. Som una economia maníacodepressiva i l’esperança de vida i la demografia aviat ens afectarà. Malauradament el coneixement no té el poder.

Article publicat a la columna del setmanari el 3 de vuit