Eren vacances no agafades

Era el pont més llarg de l’any. Entre Shuman i Merode, al parc del Cinquantenari de la independència belga, la gent s’anava atansant. Des de l’Arc Central, porta de la ciutat, es van prendre les multitudinàries imatges, que Brussel·les mai hagués imaginat. La Grand Place, amb façanes il·luminades i nadales sonant, era un espectacle cada vespre acompanyat per una munió d’estelades, portades a mans per gent ben abrigada amb el color de moda solar. Brillaven corejant els Segadors, la Santa Espina, el Cant dels Ocells i molts altres cants amb lletres reivindicatives per la llibertat dels nostres polítics catalans. A prop, amb cava la seva benvinguda es donava. 25 bufandes per minut era el ritme d’una paradeta a Bruges, el dia abans. Cites frustrades amb amics sota l’arcada, uns venien en cotxe, altres en vol xàrter al matí aterraven. Impossible veure’s, allarguen el recorregut, no hi ha prou espai. A l’estació central, la policia controla l’entrada al metro i deixen passar sense pagar. Molts opten per caminar tres quarts d’hora. Aturats a l’andana la respiració dels demés es pot quasi escoltar. Dins el vagó, totes les edats, joves amb quitxalla, gossos de companyia i algunes persones grans discapacitades, s’han aventurat. Barrets, gorres, mocadors, estoles, bufandes, llaços, bosses, anoracs, tenyint el subterrani d’un groc que brilla com l’or i els belgues en són simpatitzants. I si som pocs, es preguntaven i si quasi no ens veuen, van pensar. Centenars de belgues, amables i solidaris, van ser testimonis de l’emoció de milers de ciutadans dels nostre poble català. Ni el fred, ni el vent, ni la pluja, ni la neu al final, han impedit que el món ens hagi vist com un poble de pau, reclamant la llibertat. Ni un paper a terra. Ni un esglai quan, des d’un tercer pis estant, uns espanyols menyspreen el seu esforç cantant adéu siau. Els bombers, exemplars, van a la Creu Roja a donar sang. Músics per tot arreu, amb els so dels seus instruments, als càntics anaven acompanyant. Castellers fent pinya. Una gran caravana de cotxes, autocars, autocaravanes, motos, avions xàrters i avions de vols regular com una taca d’oli el cor d’Europa anaven inundant. Una presó caminava amb un empresonat que demanava llibertat. Milers i milers de pancartes, estelades i senyeres onejaven en llargs màstils que van portar. És impossible expressar tot el que els sentiments de tants catalans es van desbordar. No són un problema, són una realitat. No són quatre, no estan boixos ni són eixelebrats, són un poble que camina per ser més digne i que està disposat a fer-se escoltar. Bèlgica país amb dues llengües, dues cultures, al nord parlen flamant que te arrels amb el neerlandès i l’alemany i al sud els valons parlen francès. Curiosament conviuen respectant-se les diferències i el progrés és notori pels dos costats.     

article publicat a El 3 de Vuit