Les masses empatxen

Sí, les masses empatxen, no hi ha temps a digerir-les. Qui no s’ha empatxat amb fruits secs, en no parar d’ingerir un darrera l’altre, penedint-nos al primer escalfor d’estómac. Passa amb la matxacada de futbol que ens tenen habituats tots els mitjans cada dia de la setmana, parlant de quina és la fitxa preuada de tal o qual jugador, què xiulen els àrbitres, que si la lliga, la Champions, la copa, com si no hi hagués cap altre esport en el món. I les converses de castellers que no empatxen, parlant de si carregaran el 3 de deu amb folre i manilles, de si el pilar de 10 ha estat descarregat o no, de si la torre de vuit era neta. El que agrada a uns a d’altres cansa. Un bocí de xocolata negre presa en un moment de cansament aixeca l’ànim a qualsevol, però si ens prenem tota una tableta, excita més que una dotzena de cafès i et fa un racó, difícil d’eliminar, al budell. I tantes i tantes coses que trobes arreu malgrat no ho vulguis veure. Ens hem polititzat ens agradi o no. Ara toca moments confusos que a molta gent no agrada per la crispació i per l’enfrontament de parers. Però malgrat el seu empatx, es preferible al silenci de quan érem joves il·lusos, preocupats tan sols del nostre mal de panxa. Vivim creant una societat pel futur dels nostres fills i nets. Depèn de si girem la cara o no cap un altre cantó, haurem format part de la història del nostre país. Diguem la nostra, malgrat sigui una empatxada.

columna publicada al setmanari el 3 de vuit