Madriz

Al Madrid engalanat de banderes roja y gualda a façanes i balcons, vam viure diverses reaccions quan ens identificaven com a catalans. De cap signe ni a favor ni en contra, algunes. Altres, cridaven "Viva España" al passar per al costat, al veure un llacet i un barret groc al cap. Més dur va ser, venint del barri de Salamanca camí de la mani amb l’estelada. Vox present a diverses cantonades. Per últim, una noia que, dins el lavabo d’un restaurant, ens escoltava, sobre el cas d'una amiga que va patir moving a la Juan Carlos, en el moment de marxar va dir, "pues igual se lo merecía". Deixant-nos alertades per aquelles paraules, sense conèixer de qui parlàvem i prejutjant que deuria ser catalana, no sabent que és doctora en economia i sud-americana. Tot un insult, per ofendre les nostres oïdes i la nostra sensibilitat, que ens va remoure per dins. Malgrat tot, també vam tenir ocasions agradables, sobretot una, en la que un taxista ens va demanar perdó, en nom dels madrilenys, per les reaccions ofensives rebudes. Tot un detall! Curiós va ser, veure persones fent fotos o filmant a la manifestació, que preguntaven el significat del Fairy d'alt d'un pal que tan es va significar. Alegria i sorpresa vam tenir, escoltar, una i una altre vegada, la cantarella, "hemos venido a despedirnos", cosa que ens hagués anat molt be de contestar a un transeünt que ens va escridassar, "iros a casa". En fi, experiències de la manipulació aconseguida per partits unionistes i retrògrads.

article publicat al setmanari el 3 de vuit

Idaho

Tessa, jove filla d’un ramader de vaques que pasturen lliures per paratges de les Muntanyes Rocoses, arribà al Penedès en un intercanvi cultural amb la intenció d’aprendre castellà. M’explica com viu a Idaho, Estat de la joia, per la seva bellesa natural. Sent el 43^è dels 50 Estats Units annexionats, te una extensió set vegades Catalunya i una quarta part de la nostre població, amb 21,4 mil indis que viuen en 5 reserves. Des del 1938, la tribu Nez Perce, promou la criança de la raça quasi extingida de cavalls Appaloose, de color blanc pigats a taques. Idaho, ubicat al nord-oest dels Estats Units amb 44 regions, te temperatures extremes que van des dels -16^oC, al cru hivern a les muntanyes, als 35^oC a l’estiu. Territori de moltes aigües, és eminentment agrícola i agafa el sobrenom de l’Estat de la patata, al produir un terç del seu consum als USA. Segons la tribu índia dels Shoshone, Idaho vol dir ”heus aquí el sol que baixa per la muntanya”. Reservada, poc xerraire i de somriure fàcil, Tessa va emprendre l’aventura de creuar l’oceà sense saber massa be el què es trobaria al nostre país i no és estrany que la vegi una mica desubicada. Acostumada a viure entre cowboys, en un ranxo a 50 quilòmetres d’on ella i els seus germans van a escola, la densitat de la nostra terra, l’estreta amplada dels nostres carrers, la llengua catalana inesperada per ella, xoquen amb el gran Snake River i les seves cascades, on no hi ha trens i poques línies d’autobusos, per moure’s.

DEIXEU ELS NENS

Aquesta setmana permeteu-me que us transmeti una poesia d’un amic meu, Josep Roig, que fa alguns mesos em va enviar i que, dia darrere dia, no me’l puc treure del cap. 

S’anomenen pares

sense haver tingut fills,

posen llurs mans porques

damunt infants innocents

víctimes amb impunitat

de sa luxúria incontinent,

que doloses jerarquies

malden per amagar.

Cal que arribi el càstig 

el mal no prescriu,

no poden lliurar-se

tot demanant perdó:

volem justícia terrenal 

no hipocresia clerical.

Predadors i encobridors

us espera la garjola

per pagar tot el que heu fet:

abusos i corrupció.

Amén.

Jrg/09.18/bcn

Tant de bo hi hagués un dia en què la paraula poder no es relacionés amb l’abús, la corrupció, el menysteniment, la manipulació, l’autoritarisme, la força i la coacció. 

Cada matí

Cada matí quan em desperto, prenc uns segons i m’assec al llit, prenc consciència que la nit s’ha acabat. Intento recordar algun dels somnis, que normalment no em venen al cap. No m’aixeco corrents, uns petits exercicis preparen les meves frontisses per al matí que ha començat. A vegades, el despertador ni ha sonat que jo ja m’he llevat. Per si de cas, posem la ràdio alhora i un altaveu al lavabo em permet escoltar les notícies que donen a l’emissora que hem triat. Després de fer les primeres necessitats aprofito per desplegar la meva catifa d’exercicis i fer els estiraments acostumats. Són una colla d’exercicis que durant molts anys he anat practicant al gimnàs. Ho faig encarada a la finestra que mira a Montserrat. Cada matí, cada dia, entre setmana i si és festa no me n’he d’escapar. I mentre llegeixo el que he rebut de les xarxes de la família, d’amics i d’alguns xats de companys, per contestar-los, compartir o penjar alguna notícia o foto interessant, entra i surt el meu marit reclamant una mica d’espai. Whatsapps, Instagram, Facebook, per acabar amb Linkedin i correus electrònics consultats. Acabo, consulto l’agenda, em mentalitzo de l’hora i el pla que he de continuar. Em dutxo, em vesteixo, m’empolaino, em poso el rellotge, les arracades, algun penjoll i esmorzo fruita, cereals, làctics i un te per acabar. Em rento les dents i marxo a treballar. Jo no sé si a vosaltres us passa, però a mi cada dia m’assalta la idea que la rutina del matí se m’ha apoderat.

article publicat a la columna de El 3 de Vuit

Los 39 escalones

De vuelta a casa mi marido y yo reflexionábamos. La función había ido muy bien. El teatro, casi lleno, respiraba suspense hasta el final. Laura estaba en boca de todos los que nos habíamos desplazado. Todos decían: “Que mujer más guapa! Es espectacular! ”Algunos (incluido su padre) estaban sorprendidos de su registro cómico. Yo no tanto, ya que de pequeña ya era una chiquilla comediante a la que el peque ya va imitando. El público ha reído y aplaudido fuerte al final, haciéndolos salir cuatro o cinco veces a saludar. Les costaba salir del teatro, parecía que querían más, que les sabía mal se hubiera acabado. Algunos comentaban: “Yo venía a ver a la bailarina y me he llevado una gran sorpresa, creía que habría baile”. Otros añadían: ”Pero que buenos son los cuatro en escena! Que genial pareja son Joe y Jerry de Sugar! Que atractivo, míster Hannay! Cuántos efectos especiales! Como se pueden hacer tantos cambios? Deben quedar agotados!” Tantos gestos, tantos tonos de voz diferentes… Parecían camaleones en transformación constante. Qué currada el director, Pau Doz! Que visionario de diseño global! una escenografía originalísima, movible y transformable en tan poco espacio.

Sombras chinas, persecuciones en tren, coches, motos, bajo el agua… Y recibiendo disparos yendo esposados. Luce desde el principio, y no decepciona ni un segundo, hasta el final. Música y sonido de película de Hitchcock, muy apropiados. Cuánto esfuerzo y creatividad denotan! Mucho talento, vocación y constancia que podréis encontrar en el Teatro Eixample de Barcelona. Nuevamente, la productora Som-hi films, la que nos hizo pasar tant buenos ratos con "Sugar, con faldas y a lo loco", no se ha puesto un reto fácil. Ahora tan sólo 4 actores entre los cuales dos actrices comparten papeles, interpretan 100 personajes, cambiando de vestuario, tonos de voces, sombreros, pelucas. Los actores son de probada valía cómica, destacando la actriz Marta Tomasa que interpreta el papel de Fe en "El secreto de Puenteviejo", Xavi Duch y Ruben Yuste, que fueron la pareja Dafne y Josephine de Sugar, siendo Ruben uno los protagonistas de "El fotógrafo de Mathausen" y Javier Arroyo "Jota" que lleva una dilatada experiencia teatral.

Artículo traducido del original publicado por

el semanario El 3 de Vuit

Els 39 esglaons

De tornada a casa, el meu marit i jo, reflexionàvem. La funció havia anat molt bé. El teatre, quasi ple, respirava suspens fins al final. La Laura estava en boca de tots els que ens hi havíem desplaçat. Tots deien: “Quina dona més maca! És espectacular!”. Alguns (incloent-hi el seu pare) estaven sorpresos del seu registre còmic. Jo no tant, ja que de petita ja era un vailet comediant a qui el xic ja va imitant. El públic ha rigut i aplaudit fort al final, fent-los sortir quatre o cinc vegades a saludar. Els costava, sortir del teatre, semblava que en volien més, que els sabia greu que s’hagués acabat. Alguns comentaven: “Jo venia a veure la ballarina i me n’he endut una gran sorpresa, creia que hi hauria ball”. Altres hi afegien: “Però que bons que són, tots quatre, en escena! Quina genial parella han estat en Joe i en Jerry de Sugar! Que eixerit, mister Hannay! Quants efectes especials! Com es poden fer tants canvis? Deuen quedar rebentats!”. Tants gestos, tants tons de veu diferents... Semblaven camaleons en transformació constant. Quina currada, el director, en Pau Doz!

Quin visionari de disseny global! Una escenografia originalíssima, movible i transformable en molt poc espai. Ombres xineses, persecucions en tren, cotxes, motos, sota l’aigua... I rebent trets anant emmanillats. Llueix des de bon principi i no decep ni un segon, fins al final. Música i so de pel·lícula de Hitchcock, molt apropiats. Quant d’esforç i creativitat denoten! Molt talent, vocació i constància que podreu trobar a l’Eixample Teatre. Novament, la productora Som-hi films, la que ens va fer passar tant bona estona amb Sugar, con faldas y a lo loco, no s'ha posat un repte fàcil. Ara tan sols 4 actors entre els que dues actrius comparteixen papers, interpreten 100 personatges, canviant de vestuari, tons de veus, barrets, perruques. Els actors són de provada vàlua còmica, destacant l’actriu Marta Tomasa interpreta el paper de Fe en “El secreto de Puenteviejo”, en Xavi Duch i Ruben Yuste, que van ser la parella Dafne i Josephine de Sugar, sent també en Ruben un dels protagonistes de “El fotógrafo de Mathausen” i Javier Arroyo “Jota” porta una dilatada experiència teatral. 

Article publicat per el setmanari "El 3 de vuit"

Blockchain

Segur que n’heu sentit a parlar, i quasi segur que ho trobeu complicat d’entendre. I ho és. La cadena de blocs és la tecnologia que està darrere dels famosos bitcoins, una criptomoneda de canvi virtual. Blockchain ve a ser una base de dades distribuïda que permet registrar i compartir informació dins d’una comunitat. Com ho fa? Crea un “llibre de comptabilitat” on s’hi anoten les transaccions digitals. Aquest llibre és compartit dins d’una xarxa distribuïda d’ordinadors on totes les transaccions es fan amb informació encriptada, segura i aportada una sola vegada. Els membres de la xarxa poden accedir a la informació i validar les actualitzacions a consultar per la resta de membres. Aquesta informació pot ser qualsevol cosa que es pugui definir digitalment: un contracte, una transacció,... bé, quasi tot. Increment de l’eficiència, menors costos, major productivitat i estalvi de temps són les grans avantatges d’aquesta tecnologia disruptiva, que farà desaparèixer les transaccions d’intermediaris. Des de grups hotelers a aerolínies, tots estan ja estudiant la possibilitat d’utilitzar-la per facilitar, per millorar, per fer més segures tot tipus de transaccions. Un exemple: En un viatge de negocis sol ser necessari ensenyar el passaport vàries vegades, en un sol lloc o en cadascuna de les etapes. Amb blockchain la informació del viatger podrà ser emmagatzemada un sol cop, transmesa i compartida de forma totalment segura, més còmode i accelerant els processos. 

article publicat al setmanari El 3 de vuit