Cada matí

Cada matí quan em desperto, prenc uns segons i m’assec al llit, prenc consciència que la nit s’ha acabat. Intento recordar algun dels somnis, que normalment no em venen al cap. No m’aixeco corrents, uns petits exercicis preparen les meves frontisses per al matí que ha començat. A vegades, el despertador ni ha sonat que jo ja m’he llevat. Per si de cas, posem la ràdio alhora i un altaveu al lavabo em permet escoltar les notícies que donen a l’emissora que hem triat. Després de fer les primeres necessitats aprofito per desplegar la meva catifa d’exercicis i fer els estiraments acostumats. Són una colla d’exercicis que durant molts anys he anat practicant al gimnàs. Ho faig encarada a la finestra que mira a Montserrat. Cada matí, cada dia, entre setmana i si és festa no me n’he d’escapar. I mentre llegeixo el que he rebut de les xarxes de la família, d’amics i d’alguns xats de companys, per contestar-los, compartir o penjar alguna notícia o foto interessant, entra i surt el meu marit reclamant una mica d’espai. Whatsapps, Instagram, Facebook, per acabar amb Linkedin i correus electrònics consultats. Acabo, consulto l’agenda, em mentalitzo de l’hora i el pla que he de continuar. Em dutxo, em vesteixo, m’empolaino, em poso el rellotge, les arracades, algun penjoll i esmorzo fruita, cereals, làctics i un te per acabar. Em rento les dents i marxo a treballar. Jo no sé si a vosaltres us passa, però a mi cada dia m’assalta la idea que la rutina del matí se m’ha apoderat.

article publicat a la columna de El 3 de Vuit

Los 39 escalones

De vuelta a casa mi marido y yo reflexionábamos. La función había ido muy bien. El teatro, casi lleno, respiraba suspense hasta el final. Laura estaba en boca de todos los que nos habíamos desplazado. Todos decían: “Que mujer más guapa! Es espectacular! ”Algunos (incluido su padre) estaban sorprendidos de su registro cómico. Yo no tanto, ya que de pequeña ya era una chiquilla comediante a la que el peque ya va imitando. El público ha reído y aplaudido fuerte al final, haciéndolos salir cuatro o cinco veces a saludar. Les costaba salir del teatro, parecía que querían más, que les sabía mal se hubiera acabado. Algunos comentaban: “Yo venía a ver a la bailarina y me he llevado una gran sorpresa, creía que habría baile”. Otros añadían: ”Pero que buenos son los cuatro en escena! Que genial pareja son Joe y Jerry de Sugar! Que atractivo, míster Hannay! Cuántos efectos especiales! Como se pueden hacer tantos cambios? Deben quedar agotados!” Tantos gestos, tantos tonos de voz diferentes… Parecían camaleones en transformación constante. Qué currada el director, Pau Doz! Que visionario de diseño global! una escenografía originalísima, movible y transformable en tan poco espacio.

Sombras chinas, persecuciones en tren, coches, motos, bajo el agua… Y recibiendo disparos yendo esposados. Luce desde el principio, y no decepciona ni un segundo, hasta el final. Música y sonido de película de Hitchcock, muy apropiados. Cuánto esfuerzo y creatividad denotan! Mucho talento, vocación y constancia que podréis encontrar en el Teatro Eixample de Barcelona. Nuevamente, la productora Som-hi films, la que nos hizo pasar tant buenos ratos con "Sugar, con faldas y a lo loco", no se ha puesto un reto fácil. Ahora tan sólo 4 actores entre los cuales dos actrices comparten papeles, interpretan 100 personajes, cambiando de vestuario, tonos de voces, sombreros, pelucas. Los actores son de probada valía cómica, destacando la actriz Marta Tomasa que interpreta el papel de Fe en "El secreto de Puenteviejo", Xavi Duch y Ruben Yuste, que fueron la pareja Dafne y Josephine de Sugar, siendo Ruben uno los protagonistas de "El fotógrafo de Mathausen" y Javier Arroyo "Jota" que lleva una dilatada experiencia teatral.

Artículo traducido del original publicado por

el semanario El 3 de Vuit

Els 39 esglaons

De tornada a casa, el meu marit i jo, reflexionàvem. La funció havia anat molt bé. El teatre, quasi ple, respirava suspens fins al final. La Laura estava en boca de tots els que ens hi havíem desplaçat. Tots deien: “Quina dona més maca! És espectacular!”. Alguns (incloent-hi el seu pare) estaven sorpresos del seu registre còmic. Jo no tant, ja que de petita ja era un vailet comediant a qui el xic ja va imitant. El públic ha rigut i aplaudit fort al final, fent-los sortir quatre o cinc vegades a saludar. Els costava, sortir del teatre, semblava que en volien més, que els sabia greu que s’hagués acabat. Alguns comentaven: “Jo venia a veure la ballarina i me n’he endut una gran sorpresa, creia que hi hauria ball”. Altres hi afegien: “Però que bons que són, tots quatre, en escena! Quina genial parella han estat en Joe i en Jerry de Sugar! Que eixerit, mister Hannay! Quants efectes especials! Com es poden fer tants canvis? Deuen quedar rebentats!”. Tants gestos, tants tons de veu diferents... Semblaven camaleons en transformació constant. Quina currada, el director, en Pau Doz!

Quin visionari de disseny global! Una escenografia originalíssima, movible i transformable en molt poc espai. Ombres xineses, persecucions en tren, cotxes, motos, sota l’aigua... I rebent trets anant emmanillats. Llueix des de bon principi i no decep ni un segon, fins al final. Música i so de pel·lícula de Hitchcock, molt apropiats. Quant d’esforç i creativitat denoten! Molt talent, vocació i constància que podreu trobar a l’Eixample Teatre. Novament, la productora Som-hi films, la que ens va fer passar tant bona estona amb Sugar, con faldas y a lo loco, no s'ha posat un repte fàcil. Ara tan sols 4 actors entre els que dues actrius comparteixen papers, interpreten 100 personatges, canviant de vestuari, tons de veus, barrets, perruques. Els actors són de provada vàlua còmica, destacant l’actriu Marta Tomasa interpreta el paper de Fe en “El secreto de Puenteviejo”, en Xavi Duch i Ruben Yuste, que van ser la parella Dafne i Josephine de Sugar, sent també en Ruben un dels protagonistes de “El fotógrafo de Mathausen” i Javier Arroyo “Jota” porta una dilatada experiència teatral. 

Article publicat per el setmanari "El 3 de vuit"

Blockchain

Segur que n’heu sentit a parlar, i quasi segur que ho trobeu complicat d’entendre. I ho és. La cadena de blocs és la tecnologia que està darrere dels famosos bitcoins, una criptomoneda de canvi virtual. Blockchain ve a ser una base de dades distribuïda que permet registrar i compartir informació dins d’una comunitat. Com ho fa? Crea un “llibre de comptabilitat” on s’hi anoten les transaccions digitals. Aquest llibre és compartit dins d’una xarxa distribuïda d’ordinadors on totes les transaccions es fan amb informació encriptada, segura i aportada una sola vegada. Els membres de la xarxa poden accedir a la informació i validar les actualitzacions a consultar per la resta de membres. Aquesta informació pot ser qualsevol cosa que es pugui definir digitalment: un contracte, una transacció,... bé, quasi tot. Increment de l’eficiència, menors costos, major productivitat i estalvi de temps són les grans avantatges d’aquesta tecnologia disruptiva, que farà desaparèixer les transaccions d’intermediaris. Des de grups hotelers a aerolínies, tots estan ja estudiant la possibilitat d’utilitzar-la per facilitar, per millorar, per fer més segures tot tipus de transaccions. Un exemple: En un viatge de negocis sol ser necessari ensenyar el passaport vàries vegades, en un sol lloc o en cadascuna de les etapes. Amb blockchain la informació del viatger podrà ser emmagatzemada un sol cop, transmesa i compartida de forma totalment segura, més còmode i accelerant els processos. 

article publicat al setmanari El 3 de vuit

Atàxia

L' atàxia (del grec a- que significa negatiu o sense i taxiā que significa "ordre") és un símptoma o malaltia que es caracteritza per provocar la descoordinació en el moviment de les parts del cos de qualsevol animal, l'ésser humà inclòs. Si les malalties són indesitjables, les desconegudes ho són més. El passat 28 de setembre vam poder assistir al concert COR ARTIS, recital solidari en benefici de l'Associació Catalana d'Atàxies Hereditàries. Dirigit per Maria Ivanovich, aquest concert a piano, acordió amb un contratenor i la Polifònica de Vilafranca, ens va atansar a una malaltia en què, com la música escoltada, els sentits es van veure copsats per seqüències pròpies de moments indescriptibles, com poden ser els que pateixen aquesta malaltia, per avançar en la cura de la qual manca investigació. Un president de ACAH en cadira de rodes amb total dependència  que, impensablement al acabar, va arrencar el riure dels assistents, i un amic molt conegut per molts vilafranquins, Josep Santacana, que en patir-la va encapçalar aquesta iniciativa tan emotiva, ens van permetre gaudir de la música i les meravelloses veus de la Polifònica en el marc incomparable de l'Auditori de Vilafranca del Penedès. Va ser un concert a l’inici desconcertant que va anar creixent fins el punt que la intèrpret semblava la mateixa malaltia. Melodies sense harmonia donaven píndoles balsàmiques a éssers que la pateixen i a d’altres que, escoltant, reduïen les seves lamentacions banals. Molta sort a ACAH que tot just arranca. 

article publicat a la columna del setmanari el 3 de vuit

Dicen que les hemos robado la Diada

No será que los constitucionalistas no les importó nunca antes, la Diada? Lo digo porque es un día que se celebra una derrota, una gran pérdida y se reivindica recuperarla. No creo que ellos celebren derrotas -no está en su ADN-, más bien victorias y ufanos de la derrota de los contrarios, aprovechan para rascar en la herida y no entienden que al hacerlo no la curan, más bien la irritan, la infectan y la enquistan. No tienen empatía. No hace falta contar los manifestantes. Las imágenes hablan solas. Había gente disfrazada, como dicen algunos, y contentos de ser capaces de ir todos a una, por una causa, por un sentimiento muy honorable como es su patria, su nación, su familia, la que vive y la que murió sufriendo lo que los opresores de la dictadura les dio la gana hacer. Su continuidad nos ha llevado hasta aquí, reivindicando una democracia enrocada en leyes dictadas en momentos que no han pasado página al pasado y no miran el futuro con la libertad que todos deseamos, deseábamos cuando estudiábamos los últimos años de la dictadura y seguiremos deseando por un futuro mejor para todos, no sólo para unos cuantos. Es justo y razonable, y su tesitura en dividir pretende mantenerlos en el poder que ahora temen perder. Es la ciudadanía la que ha presionado a los políticos, de ahí vienen los errores cometidos, además de que, si una de las partes no quiere negociar, la otra tiene que tomar decisiones muy arriesgadas. No por ello es justo que les priven de libertad.

Artículo traducido del orifginal publicado en el semanario El 3 de vuit

Diuen que els hem robat la Diada

No deu ser que als constitucionalistes no els ha fet mai el pes, la Diada? Ho dic perquè és justament un dia en què se celebra una derrota, una gran pèrdua, i es reivindica recuperar-la (i no crec que ells celebrin derrotes –no està en el seu ADN–, més aviat victòries), i cofois de la derrota dels contraris, aprofiten per rascar la ferida i no entendre que en fer-ho no la curen, més aviat la irriten, la infecten i l’enquisten. No tenen empatia. No cal comptar assistents. Les imatges parlen soles. Hi havia gent disfressada, com diuen alguns, i contents de ser capaços d’anar tots a una per una causa, per un sentiment molt honorable com és la seva pàtria, la seva nació, la seva família, la que viu i la que va morir patint el que els opressors de la dictadura els va donar la gana de fer. La seva continuïtat ens ha dut aquí, reivindicant una democràcia enrocada en lleis dictades en moments que no han girat full i no miren al futur amb la llibertat que tots desitgem, desitjàvem quan estudiàvem als darrers anys de la dictadura i seguirem desitjant per un futur millor per a tothom, no per a uns quants, només. És just i raonable, i la seva tessitura en dividir pretén mantenir-los en el poder que ara temen perdre. És la ciutadania la que ha pressionat els polítics. D’aquí venen les errades comeses, a banda que si una de les parts no vol negociar, l’altra ha de prendre decisions molt arriscades. No per això és just que els prenguin la llibertat.

article publicat al setmanari El 3 de vuit