Carrières de Lumières

 Poc imaginava que, després de veure l'exposició interactiva de Van Gogh al Port Vell de Barcelona, sense quadres penjats a les parets, projeccions en 3D, espais recreats amb algunes obres on hi pots passejar i interactuar, descobrint la seva vida per el contingut del munt de cartes que es van enviar amb el seu germà, on va descriure cóm es sentia, s’inspirava segons on vivia, amb qui compartia l’estudi, com patia, s’emmalaltia i pintava compulsivament quan més malalt estava, aquella experiència fos superable. 

Doncs be, res em podia sorprendre més dissabte passat, que l’experiència sensorial més intensa possible de La Nit Estrellada de Van Gogh, quan les parets de las Canteras a Baux de Provence, Carrieres de Lumières, projectaven una espectacular posada en escena de visions i perspectives insòlites, fent a l’espectador un actor immers de l’art, caminant per un espai inaudit, acompanyat per la música al seu pas. Un verdader repte artístic i tècnic alhora. Diuen que han volgut exprimir l’ànima del pintor, mostrant la seva energia creativa, transmetent allò que ell hagués volgut deixar a la humanitat. 

Una obertura de camps de blat assolellats, seguida per tons obscurs i ombrejats de la pintura de l’Europa protestant del nord, passa per Paris i es dirigeix al sud de France on Van Gogh descobrí una nova paleta de colors i llum i on la seva obra guanya intensitat. 
Un homenatge de la terra on tant es va inspirar el geni ignorat en vida, que morí al 37 anys.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit

Trencant esquemes

A una setmana de complir 20 anys d’haver perdut la seva mare, la Laura va donar un pas valent, sincer, obert a tots i totes les persones que l’han acompanyat aquests anys, durs, anys sense resposta a moltes preguntes que es feia. Escollint la natura de la Cerdanya com a marc incomparable, celebrà que volia seguir la vida que li va ser donada, acompanyada per una persona meravellosa que la fa feliç i amb qui sent que val molt la pena gaudir-la, l’Anna. Sota un cel blau il·luminat per un sol que cap núvol amagava, muntanyes al fons nevades i un prat verd amb seients fets de bales de palla i una taula engalanada amb dos esquis, ens va fer riure i plorar a la vegada. No deixant cap detall per la improvisació, ens va fer caminar i respirar aire pur, on la parmèlia daurada als troncs de molts arbres hi fa estada.

Vestida amb bonica faldilla campera blanca, vam notar que tot allò no era casualitat i sense ser-hi, a tots ens acompanyava il·luminant les faldes del Cadí, havent deixat les seves empremtes de bon gust i glamour a dalt de la muntanya. Trencant esquemes, veu com la seva vida amb ella és una mica millor, els mals són menys mals, les ombres s’il·luminen i els oceans estan en calma. Que pot ser qui és, que pot canviar qui és, que té llibertat però a la vegada se sent compromesa, que s’obriran mil nous camins cada dia, però que sempre n’hi haurà un que tornarà a casa. Moments plens de petits detalls que ens van sobrepassar i emocionar alhora. 

article publicat al setmanari El 3 de vuit 18.04.2019

Madriz

Al Madrid engalanat de banderes roja y gualda a façanes i balcons, vam viure diverses reaccions quan ens identificaven com a catalans. De cap signe ni a favor ni en contra, algunes. Altres, cridaven "Viva España" al passar per al costat, al veure un llacet i un barret groc al cap. Més dur va ser, venint del barri de Salamanca camí de la mani amb l’estelada. Vox present a diverses cantonades. Per últim, una noia que, dins el lavabo d’un restaurant, ens escoltava, sobre el cas d'una amiga que va patir moving a la Juan Carlos, en el moment de marxar va dir, "pues igual se lo merecía". Deixant-nos alertades per aquelles paraules, sense conèixer de qui parlàvem i prejutjant que deuria ser catalana, no sabent que és doctora en economia i sud-americana. Tot un insult, per ofendre les nostres oïdes i la nostra sensibilitat, que ens va remoure per dins. Malgrat tot, també vam tenir ocasions agradables, sobretot una, en la que un taxista ens va demanar perdó, en nom dels madrilenys, per les reaccions ofensives rebudes. Tot un detall! Curiós va ser, veure persones fent fotos o filmant a la manifestació, que preguntaven el significat del Fairy d'alt d'un pal que tan es va significar. Alegria i sorpresa vam tenir, escoltar, una i una altre vegada, la cantarella, "hemos venido a despedirnos", cosa que ens hagués anat molt be de contestar a un transeünt que ens va escridassar, "iros a casa". En fi, experiències de la manipulació aconseguida per partits unionistes i retrògrads.

article publicat al setmanari el 3 de vuit

Idaho

Tessa, jove filla d’un ramader de vaques que pasturen lliures per paratges de les Muntanyes Rocoses, arribà al Penedès en un intercanvi cultural amb la intenció d’aprendre castellà. M’explica com viu a Idaho, Estat de la joia, per la seva bellesa natural. Sent el 43^è dels 50 Estats Units annexionats, te una extensió set vegades Catalunya i una quarta part de la nostre població, amb 21,4 mil indis que viuen en 5 reserves. Des del 1938, la tribu Nez Perce, promou la criança de la raça quasi extingida de cavalls Appaloose, de color blanc pigats a taques. Idaho, ubicat al nord-oest dels Estats Units amb 44 regions, te temperatures extremes que van des dels -16^oC, al cru hivern a les muntanyes, als 35^oC a l’estiu. Territori de moltes aigües, és eminentment agrícola i agafa el sobrenom de l’Estat de la patata, al produir un terç del seu consum als USA. Segons la tribu índia dels Shoshone, Idaho vol dir ”heus aquí el sol que baixa per la muntanya”. Reservada, poc xerraire i de somriure fàcil, Tessa va emprendre l’aventura de creuar l’oceà sense saber massa be el què es trobaria al nostre país i no és estrany que la vegi una mica desubicada. Acostumada a viure entre cowboys, en un ranxo a 50 quilòmetres d’on ella i els seus germans van a escola, la densitat de la nostra terra, l’estreta amplada dels nostres carrers, la llengua catalana inesperada per ella, xoquen amb el gran Snake River i les seves cascades, on no hi ha trens i poques línies d’autobusos, per moure’s.

DEIXEU ELS NENS

Aquesta setmana permeteu-me que us transmeti una poesia d’un amic meu, Josep Roig, que fa alguns mesos em va enviar i que, dia darrere dia, no me’l puc treure del cap. 

S’anomenen pares

sense haver tingut fills,

posen llurs mans porques

damunt infants innocents

víctimes amb impunitat

de sa luxúria incontinent,

que doloses jerarquies

malden per amagar.

Cal que arribi el càstig 

el mal no prescriu,

no poden lliurar-se

tot demanant perdó:

volem justícia terrenal 

no hipocresia clerical.

Predadors i encobridors

us espera la garjola

per pagar tot el que heu fet:

abusos i corrupció.

Amén.

Jrg/09.18/bcn

Tant de bo hi hagués un dia en què la paraula poder no es relacionés amb l’abús, la corrupció, el menysteniment, la manipulació, l’autoritarisme, la força i la coacció. 

Cada matí

Cada matí quan em desperto, prenc uns segons i m’assec al llit, prenc consciència que la nit s’ha acabat. Intento recordar algun dels somnis, que normalment no em venen al cap. No m’aixeco corrents, uns petits exercicis preparen les meves frontisses per al matí que ha començat. A vegades, el despertador ni ha sonat que jo ja m’he llevat. Per si de cas, posem la ràdio alhora i un altaveu al lavabo em permet escoltar les notícies que donen a l’emissora que hem triat. Després de fer les primeres necessitats aprofito per desplegar la meva catifa d’exercicis i fer els estiraments acostumats. Són una colla d’exercicis que durant molts anys he anat practicant al gimnàs. Ho faig encarada a la finestra que mira a Montserrat. Cada matí, cada dia, entre setmana i si és festa no me n’he d’escapar. I mentre llegeixo el que he rebut de les xarxes de la família, d’amics i d’alguns xats de companys, per contestar-los, compartir o penjar alguna notícia o foto interessant, entra i surt el meu marit reclamant una mica d’espai. Whatsapps, Instagram, Facebook, per acabar amb Linkedin i correus electrònics consultats. Acabo, consulto l’agenda, em mentalitzo de l’hora i el pla que he de continuar. Em dutxo, em vesteixo, m’empolaino, em poso el rellotge, les arracades, algun penjoll i esmorzo fruita, cereals, làctics i un te per acabar. Em rento les dents i marxo a treballar. Jo no sé si a vosaltres us passa, però a mi cada dia m’assalta la idea que la rutina del matí se m’ha apoderat.

article publicat a la columna de El 3 de Vuit

Los 39 escalones

De vuelta a casa mi marido y yo reflexionábamos. La función había ido muy bien. El teatro, casi lleno, respiraba suspense hasta el final. Laura estaba en boca de todos los que nos habíamos desplazado. Todos decían: “Que mujer más guapa! Es espectacular! ”Algunos (incluido su padre) estaban sorprendidos de su registro cómico. Yo no tanto, ya que de pequeña ya era una chiquilla comediante a la que el peque ya va imitando. El público ha reído y aplaudido fuerte al final, haciéndolos salir cuatro o cinco veces a saludar. Les costaba salir del teatro, parecía que querían más, que les sabía mal se hubiera acabado. Algunos comentaban: “Yo venía a ver a la bailarina y me he llevado una gran sorpresa, creía que habría baile”. Otros añadían: ”Pero que buenos son los cuatro en escena! Que genial pareja son Joe y Jerry de Sugar! Que atractivo, míster Hannay! Cuántos efectos especiales! Como se pueden hacer tantos cambios? Deben quedar agotados!” Tantos gestos, tantos tonos de voz diferentes… Parecían camaleones en transformación constante. Qué currada el director, Pau Doz! Que visionario de diseño global! una escenografía originalísima, movible y transformable en tan poco espacio.

Sombras chinas, persecuciones en tren, coches, motos, bajo el agua… Y recibiendo disparos yendo esposados. Luce desde el principio, y no decepciona ni un segundo, hasta el final. Música y sonido de película de Hitchcock, muy apropiados. Cuánto esfuerzo y creatividad denotan! Mucho talento, vocación y constancia que podréis encontrar en el Teatro Eixample de Barcelona. Nuevamente, la productora Som-hi films, la que nos hizo pasar tant buenos ratos con "Sugar, con faldas y a lo loco", no se ha puesto un reto fácil. Ahora tan sólo 4 actores entre los cuales dos actrices comparten papeles, interpretan 100 personajes, cambiando de vestuario, tonos de voces, sombreros, pelucas. Los actores son de probada valía cómica, destacando la actriz Marta Tomasa que interpreta el papel de Fe en "El secreto de Puenteviejo", Xavi Duch y Ruben Yuste, que fueron la pareja Dafne y Josephine de Sugar, siendo Ruben uno los protagonistas de "El fotógrafo de Mathausen" y Javier Arroyo "Jota" que lleva una dilatada experiencia teatral.

Artículo traducido del original publicado por

el semanario El 3 de Vuit