Las redes sociales

Hace tan solo 25 años, que costoso era ir al extranjero y hacer llamadas para dar señales de vida a la familia! Hijos que estudiaban o trabajaban lejos de casa, escribían cartas de vez en cuando para mantener vínculos. Recuerdo llamar desde cabinas telefónicas, cerradas o abiertas, en medio de la calle, que solo funcionaban con monedas, o haciendo llamadas a cobro revertido, si vacías tenías los bolsillos. Ahora, a coste cero, por Skype nos vemos incluso las caras. Hacia el año 92, las Olimpíadas nos acercaron a las comunicaciones vía satélite y los correos electrónicos empezaron a utilizarse con cierta cautela. Que risa, una vez, en Italia, viendo como los transeúntes hablaban por la calle con aquellos aparatos móviles, grandes como suela de zapato! Quién nos hubiera dicho que ahora, en todas las mesas, la mayoría de comensales, además de la servilleta, al lado del plato tendrían un móvil extraplano para recibir llamadas, mails, whatsapps, noticias de amigos en el Facebook, tweets, búsquedas profesionales en Linkedin... Cuantas amistades recuperadas gracias a las redes sociales. Sin excusas para comunicarse, nos ha cambiado la vida, sí, pero, hemos aprendido a hacer un buen uso de las redes sociales? Hemos de saber decir bien dicho aquello que queremos decir y no pasar contenidos tontos que aburren o agreden a los demás. No queramos perder contactos que no contestan, al sentirse acosados a todas horas viendo cómo se denigra la lengua. Hacer un buen uso de todo ello sería un buen reto.

traducción del artículo publicado en el semanario El 3 de Vuit

Les xarxes

Fa tan sols 25 anys, que costós era anar a l’estranger i fer trucades per donar senyals de vida a la família! Fills que estudiaven o treballaven lluny de casa, escrivien cartes de tant en tant per mantenir vincles. Recordo trucar des de cabines telefòniques, tancades o obertes, al mig del carrer, que només funcionaven amb monedes, o fent trucades a cobrament revertit, si escurades tenies les butxaques. Ara, a cost zero, per Skype ens veiem fins i tot les cares. A l’any 92, les Olimpíades ens van atansar a les comunicacions via satèl·lit i els correus electrònics van començar a utilitzar-se amb certa cautela. Quin fart de riure, una vegada, a Itàlia, veient com els vianants parlaven pel carrer amb aquells aparells mòbils, grans com soles de sabata! Qui ens hauria dit que ara, a totes les taules, la majoria de comensals, a banda del tovalló, al costat del plat hi tindrien un mòbil extraplà per rebre trucades, mails, whatsapps, notícies d’amics al Facebook, piulades al Twitter, recerques professionals a Linkedin... Quantes amistats recuperades gràcies a les xarxes. Sense excuses per comunicar-se, ens ha canviat la vida, sí, però, hem après a fer un bon ús de les xarxes? Hem de saber dir ben dit el que volem dir i no passar bestieses de continguts que avorreixen o agredeixen els altres. No vulguem perdre contactes que no contesten, en sentir-se assetjats a totes hores veient com es denigra la llengua. Fer-ne un bon ús seria un bon repte.

article publicat al setmanari El 3 de vuit

Conxinxina

Dir que te’n vas molt i molt lluny o a l’altra punta de món té el nom d’un país del qual els francesos –després de pactar amb Espanya a les Filipines i amb l’excusa de castigar la persecució a missioners catòlics– es van apoderar i van anomenar Conxinxina. Sud de la República del Vietnam, seu del Front d’Alliberació Nacional del Viet Cong. Imatges de pel·lícules de guerra americanes –Apocalypse Now, El cazador, Platoon, La chaqueta metálica...– on la tortura, el napalm massacrant la selva tropical, helicòpters i bombarders B-52 atacant, no van arribar a explicar les esgarrifoses mutilacions i assassinats de més de 400.000 persones, durant la dècada dels seixanta, obra de l’herbicida i defoliant mortífer Agent Taronja, amb els efectes secundaris de mig milió de nens nascuts amb malformacions congènites. Terra desitjada i disputada per conqueridors com Xina, Cambodja i el Japó, els Estats Units van entrar en conflicte amb l’excusa de l’incident de Tonkin a aigües internacionals.  Amb una població tan jove que poc té a veure amb el que es podria esperar. Gent amable, pacífica, educada, atenta i propera al visitant que demostra no tenir rancúnia del dolor sofert. Majoritàriament budistes, han preferit el llenguatge inventat per un jesuïta francès, que va transcriure els sons xinesos a la grafia llatina, permetent als occidentals poder-nos orientar quan el llegim. Un plaer, anar a la Conxinxina. 

Article publicat pel setmanari el 3 de vuit