Somriure és més que viure

Avui no tinc tema. No sé de què us parlaré perquè confiava en inspirar-me en el dia a dia que més em plau. Però difícil m’ho posa aquest maig. Mes excel·lent de primavera. Mes de dies variables com no ho ha estat en tot l’any. De calors i freds a dies humits i ventosos. Ens arriben eleccions i amb elles tota classe de sensacions. Sort en tenim dels que t’aprecien per fer del sentir vibracions. Un comiat, un cop a l’espatlla, un no és el moment, un ara és moment de canvis, ja res és el que era. Tristesa als ulls dels que es queden, esgotats per la lluita perduda de qui fort com un roure ha plantat cara al seu destí i d’aquells que, inexplicablement, veuen caure a qui feliç gaudia mirant un partit esportiu en la seva companyia. Mes d’aniversaris importants pels que van néixer i pels que van decidir prendre el seu camí junts. Em pintaré el dia de color de l’esperança com les teves vinyes, Maria, i faré que rebroti d’aquesta soca una mica seca i cansada, els més bonics i tendres rebrots, ha estat la poesia d’una bona amiga aquest matí. M’agrada perquè som tant diferents que hi ha quelcom que ens fa iguals , és la confiança en utilitzar el mateix llenguatge, són les paraules des del cor de l’amistat. Somriure és més que viure l’arabesc dels passos que agonitzen, allà amb els sentiments que cavalquen l’atreviment de les vespes. Somriure és més que viure, dedicat als meus pares per un bon amic quan encara jo no havia arribat a aquest món.

Maria Torra, economista www.dracma.cat
columna publicada a El 3 de vuit

La unió fa la força

L’empatia dels essers humans ens fa sociables i ens permet unir les nostres forces. La diversitat dona grans oportunitats fent del conjunt una cohesió. Però els catalans no som chauvinistes, i així ens llueix el pel. Quan millor és el plural que el singular!, “divide y vencerás” bona tàctica pels que no et volen. Tres col·legis professionals, els economistes, censors jurats de comptes i professors mercantils, al seu moment, no es van unir per liderar la professió dels auditors de comptes i l’administració pública creà el ROAC per que els controlés, obligant a empreses a contractar-nos i publicar els informes d’auditoria, però a la vegada permetent discutir honoraris degut al mercat dispers. Tot en detriment de la llibertat professional, de la responsabilitat il·limitada i de la transparència que tant ha mancat aquests anys. El mateix exemple, les associacions d’empresaris, Foment, Cepyme, Cecot, i a la nostra comarca la UEP, creada de la mà de Caixa Penedès, que sent la impulsora, quan va veure el seu final, la va deixar a la seva sort. A la vegada l’associació veïna del Garraf, l’adeg, va treure el nas al Penedès i en lloc d’unir esforços, repetim nits empresarials, dinars d’actualitat, conferències i negociacions, mentre a les empreses el mercat els devora, deixant que el futur ens digui si ens hem equivocat o encertat. No amaguem el cap sota l’ala, la unió fa la força i qui no ho cregui ni suma, ni multiplica, ni pensa en plural.

Maria Torra, economista, linkedin/es/mariatorra.es, www.dracma.cat
columna publicada a El 3 de Vuit