Llarga vida i està en una residència confinada. Carmelita, la
petita de dues filles, és la dona més alegre que mai et puguis haver topat, tot
i que la vida, no sempre, li ha donat alegries. Forta i de caràcter, (i com la
mare quasi centenària), de jove deixava una petjada allà on anava. Atractiva i de
molt bona planta, sempre s’ha fet mirar. Refugiada a Sant Boi quan els
bombardejos a Barcelona, recorda la mare tornant en tren carregada de menjar.
Despresa, empàtica i amb molt bon sentit de l’humor, participava de les
innocentades fetes als seus nebots, amb la seva germana, d’aquí les rialles que
s’escoltaven a aquella casa. Casada amb un autèntic maño després d’un llarg
festeig, mai li van faltar els préssecs de Calanda ni la rompida dels tambors
de Setmana Santa. Els dies de la gran nevada, se’n van anar de viatge de nuvis a Paris, i de tant original, la germana i el Joan, el seu marit, els van acompanyar. Quatre anys tenia la seva filla quan la vaig conèixer i des de llavors, les portes
de casa seva sempre han estat obertes. Primer, va perdre a la Glòria a una edat
que no tocava i al seu pare, el seu puntal, tot un burgés català de la ceba. Va
gaudir molts anys de la mare que mantenia un pols diari amb el bravucón i bonàs
del Joaquin, del qui es reia quan ell rondinava. La filla se l’estima molt,
vol el millor per ella i les cases no estan preparades. Operada del fèmur, la
recuperació es fa llarga i la dependència s’atansa. Un virus impertinent, li fa
la vida menys suportable. A la residència ha fet 92 anys envoltada de cuidadors
extraordinaris i engalanada, ha bufat les espelmes i ha ballat, deixant-nos a
tots bocabadats. Llarga vida a la Tita estimada i admirada.
