Dos joves, encisats un de l’altre, en escena fa uns anys, ballaven.
Passat algun temps, amplien el seu cercle anant a buscar-te i tu, sense decidir-ho,
has dansat 9 mesos dins el ventre de ta mare. Nen desitjat, volgut i estimat,
ni el color dels teus ulls ens diu a qui tens una retirada i de tan maco que
ets tots voldrien assemblar-se. Quart net per part de pare i primer de la mare,
estar amb tu, les hores passen sense adonar-se. Ens has fet més humans i més preocupats del
futur que pot esperar-te. Sort de l’escalfor del pit de ta mare, tens el millor
analgèsic a qualsevol mal de panxa, d’orella i febrada, que fan les nits
d’insomni més llargues. Dentetes que apareixen ràpid. Manetes amb els dits
llargs que atrapen. Peuets amb bona planta, busques un dit còmplice per anar
fent les primeres passes. Bon pes i mida per sobre la mitjana, la música, ritme,
ball i cant t’embolcalla com l’aire. No hi ha res que et faci somriure més, fins
esclafar de riure amb llàgrimes a la cara, que les pallassades de ton pare i
les abraçades, mirades i passos dels alumnes de l’escola de dansa. Destresa en
passar pàgina dels contes tens, i assenyales tot allò que veus dient, kunga
kunga, paraules indesxifrables. Tan petit i ja has contribuït a plantar un
arbre, assegut al clot on les seves arrels xuclaran l’abono que necessita la
sàvia. Has tastat amb les mans la terra que regarem, per que el pomer creixi
com tu, i faci pomes que esperin a que vinguis a collir-les del teu arbre.
article escrit felicitant l'aniversari de la meva filla Laura, 1 de maig del 2018.
